En aquests temps incerts, en els quals viure és un art, com diu la cançó, es descobreixen alguns senyals que, dins d'aquesta moda d'etiquetar-nos com a productes per ser col·locats en una lleixa de la Humanitat, criden l'atenció. És la nova revolució, la del gust per allò tradicional. Podria dir-se que ara, el més contracultural, el crit més revolucionari i trencador, és defensar el menys nociu, la prudència i el que solien ser valors tradicionals a l'Occident més modern. Podria pensar-se que la cosa contracultural és minoritària i, segurament, encara ho és, però desitjo intensament que avanci la tendència i sedueixi cada cop més revolucionaris. Ull, que mirant a mitjà i llarg termini, defensar aquesta contrarevolució tradicional pot ser que ens porti a un escenari de supervivència. M'explico.

Les vacances d'estiu poden oferir-nos una finestra d'oportunitat per pensar. Per avorrir-nos i treure el cap a aquesta capsa de Pandora que, en el fragor dels ritmes insostenibles del calendari laboral, tenim ben arraconada. Pot ser que un bon dia, gronxant-nos a l'hamaca (la de sempre, una tela lligada per cadascun dels extrems) i mirant núvols (dels tradicionals, dels esponjosos, no aquells de ratlles que travessen el cel pintant un tauler d'escacs), llegim aquell llibre que ens faci pensar a cada paràgraf. Que ens abstraguem de pantalles, i decidim utilitzar-les al nostre servei, durant un temps limitat al dia, i recuperem el silenci i els temps buits per respirar i observar al nostre voltant. Això pot passar més enllà de les vacances, creieu-me. I seria important i necessari. És el primer acte de la nova revolució: treure el cap als telèfons intel·ligents per informar-se, conversar o perdre el temps, durant un temps taxat. Rebutjar la possibilitat que un trasto ens estigui assaltant constantment amb notificacions sobre qualsevol cosa, que segurament ens genera estrès. Convencem-nos: si alguna cosa és veritablement urgent, ens n'assabentarem sense necessitat d'estar constantment “disponibles”.

El més revolucionari en aquests dies d'estiu resulta ser tornar al poble.

Potser també, en el vaivé de l'hamaca, ens adonem que la tele ens roba molt temps, i ens manté atents al que altres volen. És com moure un fil davant d'un gat. Ben bé igual. Bon moment per reflexionar sobre la informació que rebem sense voler, i que queda en la nostra ment com una capa viscosa que ens impedeix organitzar bé els pensaments. Els nostres, els que nosaltres hem de crear per nosaltres mateixos. El següent pas revolucionari és assumir el control de la informació que rebem. Ser crítics i eficaços per gestionar millor el nostre temps: sortir a buscar la informació, si és possible de fonts diferents, durant el temps que ens convingui, i també, de manera taxada. Gestionar. Es tracta de gestionar. I per fer-ho, cal tenir la ment calmada i poder plantejar escenaris. Sortir del ramat, en definitiva, en la mesura possible. I ser conscients que cada decisió que es pren, sobre la cosa més insignificant, pot incidir de manera molt rellevant en àmbits fonamentals de les nostres vides. Organitzar bé el temps, que és l'únic que no podem multiplicar, ni retallar, pot suposar multiplicar la nostra salut (mental i física), amb tot el que això comporta per a totes les altres coses.

Procurar caminar, per exemple, una mica més cada dia, és una decisió interessant que requerirà temps i força de voluntat. Però que ens aportarà salut i, segurament, estalviarem diners. És molt més saludable introduir caminades en el nostre dia a dia, que pegar-nos pallisses concentrades en un gimnàs dues vegades per setmana. Aquest acte revolucionari, com els altres, ens pot empènyer al carrer, propiciar trobades amb veïns, i recuperar les salutacions. Aneu amb compte, perquè pot ser realment impactant. I en aquests passejos, provar d'introduir la compra a la carnisseria, la peixateria, la fruiteria més propera. Consumir, en la mesura possible, productes frescos, a més de ser d'allò més saludable, curiosament també resulta més econòmic. Per no parlar de l'impacte positiu que tindria en la nostra economia, la de la gent treballadora. I no cal dir el gust que dona gaudir de la conversa amb la carnissera, el peixater o la fruitera, que et recomanen, t'orienten i et descobreixen aliments i receptes.

Sortim al camp. Fem un entrepà, agafem la motxilla i recorrem les muntanyes, les pinedes. Busquem bolets, anem al riu. I allà, no deixem ni rastre de la nostra presència. És un pla sa, divertit, i barat. Un pla totalment revolucionari. Aprenguem una miqueta els costums dels llocs, les seves cançons, els seus menjars, les seves celebracions. I, si ens encaixa, sortim a gaudir-ne. De vegades gastem moltíssims diners per visitar llocs remots, quan no ens hem preocupat gens ni mica de mirar amb ulls de turista el que tenim al costat. El més revolucionari en aquests dies d'estiu resulta ser tornar al poble. I cada vegada són més els que descobreixen aquells dies de temps lent, de respirar les aromes de la terra, del camp, veure nits estrellades. Xerrar al vespre “a la fresca” amb els veïns. Oblidar-se de les notícies, del soroll, i passejar. El més revolucionari és escoltar els nens, entre rialles, jugar “als capgrossos” o a “veritat o atreviment", i passar de les pantalles. Un pal, una pedra i una bassa els poden donar la tarda més divertida de l'any. I, sobre això, a l'hamaca, cal reflexionar-hi.

No cedir, no sucumbir, davant dels ritmes frenètics, el soroll eixordador i els estímuls constants que ens empassem com si no hi hagués cap altra opció. Malgrat la ciutat, per petita que sigui, pot haver-n'hi. És una necessària revolució. La de pensar, la de sentir, la de parar, la de viure.