Els règims dictatorials o autoritaris disposen de sistemes molt rodats per a establir la censura sobre els mitjans de comunicació, i, en general, sobre la vida en societat, de manera que només arribi a la població allò que el règim consideri que ha de ser conegut, i de la manera en què ha de ser-ho.
Ingènuament, hom podria considerar que, en les denominades democràcies representatives, això ni existeix ni té raó de ser. I sí, hauria de ser així, però no és així. Són múltiples els sistemes ideats per a fer arribar informació esbiaixada als ciutadans, i hi continua havent temes que no es tracten o que “no convé que es tractin”.
El periodisme ha perdut el monopoli de la informació i està perdent el de la credibilitat en la informació
Per a fer-ho possible, els poderosos (de l’estament que siguin: polític, econòmic, religiós, social, cultural, etc.) poden comptar amb la cooperació d’editors i periodistes, sempre que s’estableixi el nivell de compensacions (ideològiques, econòmiques o de pur intercanvi) que ambdues parts considerin adient. S’intenta sempre maquillar-ho de la millor manera possible, però el lector coneixerà casos de temes que no es tracten en els nostres mitjans de comunicació, o de grans empreses que mai no tenen problemes amb ningú, o de punts de vista que resulten opacs per a molts gasetillers.
El fet és que el periodisme, en conjunt, ha perdut el monopoli de la informació, gràcies o per culpa de l’eclosió de les xarxes socials, i està perdent a marxes forçades el de la credibilitat en la informació. A força de barrejar informació i opinió, i a força d’atribuir la condició de tertulià a uns quants lloros de repetició, vet aquí els resultats que han obtingut i els que s’estan a punt d’assolir.
Ara bé, les xarxes socials tampoc no són innòcues. La vehiculació “algorítmica” de l’amb mi o contra mi, el biaix en la presentació dels fets, el llançament d’opinions gens contrastades, o fer-ho anar tot pel broc gros, fan que les afirmacions s’hagin d’agafar amb pinces, i que calgui contrastar allò que es llegeix. La seva immediatesa i la seva gratuïtat sovint no fan cap bé a l’establiment de la veritat.
D’altra banda, tenim persones o col·lectius que es creuen que tenen el dret d’establir sobre què s’ha de parlar, com s’ha de fer, quan, i amb quins anatemes seran penalitzats els que no es pleguin als criteris dogmàtics establerts pel col·lectiu en qüestió. I de criteris dogmàtics n’hi ha de molts tipus.
Les ideologies mortíferes dels darrers dos segles (feixisme, comunisme, islamisme radical) no paren de guanyar terreny en les nostres societats, i se n’assegura la banalització tant a les xarxes socials com a l’arena política i intel·lectual. Això neix d’un greu error: quan la consciència col·lectiva, tetanitzada, creu esquivar el perill tot exercint una tolerància, que acaba comportant que aquestes ideologies mortíferes es presentin com una opinió entre d’altres.
Fa anys era impensable demanar a un caricaturista que ponderés la seva expressió. Ara, sota una por legítima, que es recolza en el pretext de no “estigmatitzar els oprimits”, l'autocensura s'ha convertit en norma, tant en mitjans educatius com a la premsa, i es fa difícil saber quants ensenyants i quants dibuixants eviten, per por de represàlies, els temes que poden molestar. Això és, ara com ara, molt més freqüent en altres estats europeus, però no n’estem al marge ni sabem com podrà avançar aquesta autocensura a casa nostra.
Avança perillosament la idea que l’humor pot ser un racisme, descendent d’un vell esperit colonial que s’atribueix massa fàcilment als europeus d’avui en dia, i que segons els nous censors hauria pogut derivar en una mena de condescendència, que culminaria en el sentiment que, a diferència dels jueus o dels cristians, els musulmans són incapaços d’un segon grau, i que hom no sabria i no podria, sense ser un racista, riure's de la seva religió.
Arreu, la covardia progressa al ritme de l’odi. I massa gent fa esment de delictes d’odi quan es tracta simplement de deixar de ser covards davant aquestes ideologies mortíferes que ens volen muts i a la gàbia. Ha costat molt avançar, si s’ha avançat, cap a les bases de la Il·lustració, per a abandonar-les davant la imposició de la força, del dogma o de la intolerància.
Cal estar atents, perquè hi ha molta gent, massa gent, amb mentalitat de censors. N’hi ha massa que estan disposats a establir què està bé i què no; que volen imposar un pensament únic; que volen establir com has de parlar; que estableixen allò que és correcte; que volen establir sobre què pots parlar i sobre què no, i que delimiten els temps i les formes en què, eventualment, pots fer-ho.
Vàrem estar acostumats a uns censors unívocs i unidireccionals, sota la dictadura franquista i amb l’ajuda de la ideologia nacionalcatòlica, però el drama és que avui, de censors, n’hi ha de molts tipus, poden disparar pluridireccionalment, i de vegades no són els que hom espera. Però cal desemmascarar-los igualment.