Aquests partits polítics espanyols, que s’emboliquen amb la bandera i la Constitució quan diuen defensar la pàtria del desafiament català i realment el que fan és defensar els seus interessos privats, són els mateixos que han necessitat 4 mesos per no posar-se d’acord. I són els mateixos que entre una cosa i una altra, en el millor dels casos, hauran deixat Espanya un any sense govern. I són els que es culpen entre si quan tots han estat aquest temps amb la calculadora del partidisme, ningú ha cedit res i tot ha estat de cara a la galeria.

Molta defensa de la pàtria (tal com l’entenen ells i només com l’entenen ells, per descomptat) i molts recursos al Constitucional contra qualsevol llei catalana que es mogui (al pas que anem recorreran la llei de la gravetat), però Brussel·les fa dies que avisa sobre el dèficit. I aquest és un molt greu problema per la nació a qui tant diuen estimar. I no fan res per solucionar-lo. Ep, solucionar-lo de veritat. Molt de no nacionalisme ranci i Espanya fa aigües amb una crisi institucional de final de cicle, sense que s’intueixi cap regeneració mínimament presentable.

I quan al final no hi ha més remei que convocar noves eleccions, apareix en alguns mitjans aquell concepte neofranquista del “ui, però si les eleccions són molt cares”. Sí esclar, és que la democràcia val diners, això ja ho té. I les eleccions del juny ens costaran 188 milions. I? M’estan dient que és millor no fer eleccions? No, oi? Ah, que haurien de valer menys. Perfecte, doncs facin una llei que limiti despeses i que impedeixi endeutaments. Per cert, una pregunta: aquestes eleccions valdran, si fa o no fa, el mateix que les del desembre. Per què llavors no es va queixar ningú? Ah no, que resulta ser que el missatge a transmetre és que els partits que no van guanyar haurien d’haver cedit i ajudar Rajoy a repetir. Coi, al final era això!!! No està malament, els que es queixen que les campanyes són cares han començat la precampanya. 

I uns dels primers que demana una campanya “austera” és qui treballa en una institució que, oficialment, costa 8 milions d’euros anuals, xifra a la qual cal afegir una quantitat indeterminada per conceptes que es reparteixen entre diversos ministeris. Interessant.

Parafrasejant Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller, la cosa seria:

Quan els que demanaven no gastar tant van venir a demanar-me contenció no en vaig fer cas perquè jo ja estava contingut.

Quan van insistir que tot valia molts diners, jo vaig seguir pensant: “i a mi que m’expliquen. No sóc qui gasta ni el culpable de la despesa, ni qui ha impedit que vostès es posessin d’acord”.

Quan directament van venir pels meus diners, vaig comprovar que, novament, la broma em tocaria pagar-la a mi. I que, a sobre, intentarien fer-me venir mala consciència.

I al final ja no quedava ningú més per protestar. Ni jo, que havia anat al caixer a treure diners.