Que un home de tarannà tan prudent i diplomàtic com Josep Sánchez Llibre, al qual, amb gairebé trenta anys d’experiència política al Parlament i al Congrés, no se li coneix cap estridència dialèctica, arribi a dir que la política d’habitatge del Govern Illa és “l'atac més gran en democràcia a la propietat privada", vol dir que la sang ha arribat al riu.

Al darrere de les declaracions del president de Foment no només hi ha un enuig i una preocupació enormes per les iniciatives del Govern —sustentades per ERC i Comuns— en matèria d’habitatge, sinó també per l’atemptat contra la llibertat d’empresa i per les mesures fiscals que estan convertint Catalunya en un autèntic infern fiscal. Com a darrers exemples, el que la Patronal en diu “asfíxia premeditada” contra el món empresarial: la duplicació de la taxa turística o la reforma de l'Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentals que, segons Foment, "constitueix de facto una pena econòmica encoberta als propietaris que opten per no llogar els seus immobles, sinó vendre'ls". Si afegim a la política impositiva i a l’ofensiva contra el dret a la propietat —base de la democràcia liberal—, l’amenaça de l’OPA contra el Sabadell que, en cas de produir-se, pot fer un mal irreparable a les pimes, mitjanes empreses i emprenedors en general, l’alarma es dispara. I, si alhora, constatem el permanent greuge contra Catalunya en inversions, infraestructures i sectors claus, l’alarma esdevé una veritable red flag. El món empresarial està seriosament amoïnat i no és pels interessos dels poders fàctics de torn —segons la retòrica ad hoc de l’esquerra clàssica—, sinó pels interessos de l’eix productiu català, fonament de l’economia del nostre país.

Les declaracions han esclatat amb inusual duresa arran del tema de l’habitatge, però és la punta de l'iceberg d’un enuig general per la filosofia que batega darrere del relat polític que s’està imposant a Catalunya —i a Espanya— i que, en substància, és el calc d’un fenomen que ja ha arrelat en alguns països governats per dogmàtiques d’esquerres. Estem en un revival del que s’havia anomenat el “neocomunisme” i que ha generat alguns engendres abominables a l’Amèrica Llatina? És cert que el mot “comunisme” en qualsevol de les seves formulacions sembla una antigalla més pròpia del papus per espantar la quitxalla, que de l’anàlisi política. Però el fet és que des que va caure el mur de Berlín i es va esfondrar qualsevol possibilitat de vendre el comunisme com una fórmula viable —i recomanable—, han aparegut molts fenòmens ideològics vinculats a les idees-força de la vella ideologia. El cas del “marxisme democràtic” cubà seria el menys camuflat, però d’altres com els impulsats pel chavisme a Veneçuela, el Kirchnerisme a l'Argentina, o directament tot l’eix bolivarià, han estat els exemples més clars d’aquesta redefinició del vell comunisme, disfressat d’estructures democràtiques. No cal dir que en tots aquests casos, sempre es considera que el vell comunisme fou fallit, que no fou autèntic i que els nous no hi tenen res a veure. Ni tan sols en tenen el nom.

Neocomunisme, socialisme democràtic, progressisme alternatiu, podem cercar noms diversos per un fenomen ideològic nou que, tanmateix, s’alimenta d’idees molt velles. Però sigui quin sigui el nom, l’objectiu és evident: l’atac a la democràcia liberal

Però de facto, ho tenen tot a veure. D’entrada es tracta d’un relat que situa la llibertat de comerç i de pensament com a bases socials problemàtiques, amb una patològica aversió a la iniciativa privada i la propietat en general. Alhora, tendeixen a defensar un Estat paternalista, amb una gran capacitat intervencionista i una tutela permanent de les dinàmiques econòmiques privades, mentre consoliden l’estatització dels mitjans d’informació. No cal dir que sempre plantegen polítiques fiscals abusives, que castiguen l’empresa i la iniciativa privada. I, per reblar la demagògia, acostumen a odiar l’èxit i la promoció individual, i enalteixen el “pobrisme”, com si la pobresa fos un ideal, i no un lloc del qual sortir. En realitat es tracta de defensar el concepte de les economies planificades, les quals mai no han tingut res a veure amb la llibertat i la iniciativa personal, sinó amb la tecnocràcia elitista, que concentra el poder en mans del govern de torn. Contràriament al que defensa aquest neocomunisme —adequadament disfressat de progressisme—, és molt més igualitari el sistema de mercat de les democràcies liberals, que aquesta mena de nou socialisme que ni defensa el progrés personal, ni la sana competència.

A Catalunya, l’exemple més evident d’aquest revival pseudocomunista és tota la demagògia al voltant del lloguer i la propietat privada, alhora que es blanqueja el fenomen de l’okupació, el dany social de la qual es minimitza fins a arribar a l’enaltiment. En paral·lel, sorgeix l’oportuna aparició de sindicats fantasmes, que ningú no sap d’on surten, ni qui els finança, ni qui mou els seus fils, però que sorprenentment aconsegueixen una propaganda mediàtica desmesurada, com si fossin un gran moviment. Sindicats de llogaters i fenòmens d’igual naturalesa s’alimenten de problemes reals, però amb una càrrega ideològica que va més enllà de la qüestió, i aterra en un enfrontament amb el model social liberal. No són moviments populars, ni espontanis. Són processos polítics que utilitzen la retòrica populista per vendre el producte ideològic. El problema és que al nostre país eren, fins ara, minoritaris, i ara comencen a dominar el relat públic, seduint partits que no estaven en l’òrbita d’extrema esquerra, ERC inclosa, que s’allunyen així de l’espai central del país.

Neocomunisme, socialisme democràtic, progressisme alternatiu, podem cercar noms diversos per un fenomen ideològic nou que, tanmateix, s’alimenta d’idees molt velles. Però sigui quin sigui el nom, l’objectiu és evident: l’atac a la democràcia liberal, amb postulats del vell intervencionisme comunista.