Vaig amb la Vita, la filla de la Falgueras, a casa de la meva mare, i entrem un moment al despatx del pare. Des que va morir, fa vint anys, tot continua al seu lloc, tal com ell ho va deixar. Fins i tot hi ha una nota escrita en un post-it en què s’hi llegeix "Bryce, Janer". Jo sé el significat d’aquesta nota, però no ho explicaré i ho deixo per als que els agradin els jocs d’endevinalles.

A la Vita el que més li crida l’atenció és el telèfon. Un aparell que li vaig regalar al meu pare a principis dels noranta, perquè em recordava les rampoines de despatx de detectius, amb un toc que llavors ja era retro. La nena em pregunta què és i li explico que és un telèfon o, tractant de treure les meves inútils dots per a la docència, el que feien servir les persones abans que apareguessin a les nostres vides els mòbils. No em creu del tot i em pregunta si pot trucar a la seva mare. Li dic que sí, agafa l’auricular, li dic que se’l posi a l’orella, marco el número en el disc rotatori, i tan bon punt apareix la veu de la Meri, la Vita li diu emocionada: "mama, t’estic trucant des d’un mòbil gegant".

Jo, a qui el meu pare em deia "el container", perquè no volia llençar mai res, ja que tot tenia un significat sentimental, mai no he arribat a travessar la línia de la síndrome de Diògenes, però em sap greu haver-me desfet d’uns quants objectes que ara serien tresors per a una nova versió d'El planeta dels simis. Se’n recorden de Charlton Heston agenollat sobre la sorra? “Jo us maleeixo a tots”, crida. Per a les noves generacions que creuen que l’ahir és avui, aquests objectes perduts serveixen per demostrar que hi va haver vida abans de Bad Bunny i companyia, i que no hi ha un què sense un perquè.    

Curiosament, els vinils s’han tornat a posar de moda. No de manera massiva, però tampoc per sentir-te un friqui si en compres un, la qual cosa fa que et demanis quina és la raó per la qual —amb la dictadura de la digitalització— el so imperfecte de l’analògic agrada tant. Em puc posar cursi i parlar de la nostàlgia, o em puc posar més cursi i parlar del so envoltant que tenien les veus, com si ens abracessin, solcades per l’agulla del tocadiscs. Ben bé que semblava que els intèrprets et cantessin a tu i no a la fredor del cosmos, com succeeix amb les cançons penjades als serveis de música digital. 

Amb els discs a la mà, la nostra cultura musical va tenir, almenys, l’oportunitat de descobrir, i aquesta és la màgia dels objectes perduts

Encara que no combreguéssim amb alguna música que formava part de la discografia dels nostres pares, celebro haver tingut la possibilitat de tenir l’objecte disc a les meves mans i grapejar-lo amb l’oportunitat d’escoltar-lo. Amb Spotify o YT Music, per posar dos exemples, si no coneixes el músic, mai no el trobaràs en la foscor d’internet. Amb els discs a la mà, la nostra cultura musical va tenir, almenys, l’oportunitat de descobrir, i aquesta és la màgia dels objectes perduts. Hi havia una vegada...

Gràcies als discs dels meus pares, vaig descobrir Brel, Brassens, Montand i Hardy, i Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet. I vaig escoltar algunes simfonies de Mahler, Ella Fitzgerald o Kurt Weill i Simon & Garfunkel, els Bee Gees de Massachusetts, i escoltar mil vegades el disc ratlladíssim d’Abbey Road. També hi podies trobar LP molt estranys, com les cançons revolucionàries de Ho Chi Minh. Una al·lucinació generacional. Però si hi havia un disc que em tenia el cor robat, era Canciones para después de una guerra. En aquell disc hi havia la vida dels meus i la seva postguerra com a perdedors de la història, i em confesso: ja en la millor de les joventuts, l’utilitzava, amb els meus amics Cris, Pau, Albert i Pere, per amenitzar les borratxeres, cantant —en to de burla— el Cara al sol. Fatxes, no flipeu!

Tot aquest saber musical no el posseiria si ara tingués vint anys i els discos fossin com aquest telèfon que ha deixat la Vita obnubilada. Per sort, la mare els guarda, i jo tinc la meva col·lecció de vinils desada, esperant que els arqueòlegs vinguin a fer-li, quan jo ja sigui una màcula en el temps, la prova del carboni 14.

Recordo el dia que vaig descobrir The Beatles. Era l’estiu del 1971 i vaig trobar, als fons d’un armari de casa dels avis, a la Garriga, un single de quatre cançons amb quatre nois joveníssims a la portada. El single no era dels avis, però l’avi Joan me’l va posar. I d’aquí a la bogeria. Vaig arribar tard a The Beatles. A mi em semblava una eternitat, però feia poc més d’un any que s’havien dissolt, i els pares em varen regalar un tocadiscs de piles portàtil amb els altaveus a la tapa, que sonava a llamps i trons, però que em servia per viatjar pel món amb la col·lecció completa de The Beatles i fotre la tabarra allà on anava. Si no he pogut conservar tots els discs dels de Liverpool, els que han sobreviscut a les meves migracions existencials els deixaré d’herència al meu fill gran, un apassionat de la música electrònica. Al petit li agradava David Guetta.

Hi ha una frase de cunyat que diu que, “avui, els objectes es fan per no durar”. Jo crec que potser sí, però en una societat on hi ha tanta oferta de tot, tot és més fàcil de substituir. Fins i tot es poden trobar tocadiscs de nova trinca que sonen tan malament com aquell portàtil que jo transportava arreu. Fa sis anys vaig comprar-ne un, i quan vaig col·locar el meu original de 33 revolucions de Rubber Soul, que ha sobreviscut al tardofranquisme, a la Transició, a Felipe González, a Aznar i a tota la tropa, l’agulla saltava i sonava nostàlgicament a llamps i trons. Tot plegat, vaig entrar en un forat de cuc que em va permetre tornar a l’estiu del 1971. Per si no ho saben els joves, en aquells dies també sortia el sol i la gent tractava de passar la vida com ara: com podia. I els objectes són la història d’un temps, d’un país, que ja és un poc nostre, vostre i d’ells.