Un dels problemes més grans per a la consecució de qualsevol objectiu que un es planteja és, una vegada establerta la meta a la qual es vol arribar, la definició de la manera adequada per aconseguir aquesta meta (en termes molt senzills, podríem parlar de l'estratègia) i, després, com es va adaptant aquesta estratègia a les circumstàncies del moment i les eventualitats que poden anar sorgint (que, igualment de manera molt simple, seria la tàctica).
Si l'objectiu no està clar i l'estratègia no està prèviament definida, segurament qualsevol tàctica acabarà sent errònia o inútil, perquè permetrà evitar, o no, un determinat moment o inconvenient, però no aconseguirà ser part d'un tot (estratègia) que permeti aconseguir una determinada finalitat o assolir una meta prèviament proposada. Així, l'ordre dels factors acaba sent molt important: primer l'objectiu, després l'estratègia i, finalment, les tàctiques.
En el món del dret, com passa en molts altres àmbits com pot ser, també, el de la política, no tenir clars els objectius impedeix, necessàriament, definir una estratègia adequada, la qual cosa serà el primer pas cap al fracàs.
Però a més, moltes vegades es confon l'objectiu amb l'estratègia i aquesta amb les tàctiques; així doncs, per poder analitzar diverses situacions, és totalment necessari tenir clar, en primer lloc, quina és la meta que es persegueix i, arribat el cas, veure si és compartida per altres i així poder buscar les sinergies necessàries.
Una vegada aclarit aquest punt, objectiu, es pot establir una estratègia per arribar al que es pretén, però, com dic, és molt important no confondre la finalitat amb la dinàmica o les actuacions necessàries per aconseguir-la i, molt menys, barrejar aquesta dinàmica amb les accions o decisions, puntuals o no, per avançar en aquesta estratègia concreta de cara a assolir la finalitat que es persegueix.
En els processos penals, moltes vegades les defenses, erròniament, pensem que tots perseguim el mateix objectiu, quan no és així i, a partir d'aquest error de percepció o anàlisi, comencem a confondre l'estratègia amb l'objectiu, amb tot el que això representa a efectes del resultat final, cosa molt habitual, i, a partir d'aquí, tot acaba sent confús, erràtic i, sens dubte, ineficaç.
Determinar si existeix confluència d'objectius és el primer pas per saber en quina posició estem i amb qui podem comptar com a companys de viatge en el procés en qüestió
En principi, se suposa, tots els advocats que defensem un determinat procediment tenim com a propòsit aconseguir l'absolució dels nostres defensats. El problema sorgeix quan creiem que aquesta finalitat és compartida per tots i després ens adonem que per a algunes parts l'objectiu és semblant, però no igual... Per exemple, mentre uns busquem l'absolució, d'altres busquen una pena reduïda, per la raó que sigui.
Una disfunció d'aquestes característiques fa que es cregui que l'estratègia d'uns i d'altres ha de ser la mateixa i, fins i tot, i pitjor encara i com dic, s'arribarà a confondre l'estratègia amb l'objectiu, quan ambdues coses, encara que semblants, no són el mateix.
Determinar si existeix confluència d'objectius és el primer pas per saber en quina posició estem i amb qui podem comptar com a companys de viatge en el procés en qüestió. El segon pas serà veure si les estratègies per aconseguir aquests objectius són compatibles o no. I, finalment, anar actuant en funció de les necessitats puntuals a través de diferents dinàmiques o accions tàctiques que permetin anar consolidant l'estratègia i avançant de cara a l'objectiu.
Si, com he dit abans, els objectius d'una defensa i l'altra no són els mateixos, segurament, en alguns moments ens confondrem, perquè creurem que l'estratègia que segueixen o és equivocada o, pitjor encara, no serem capaços d'entendre-la.
Per exemple, si l'objectiu d'una defensa —i faré servir el mateix exemple d'abans— és l'absolució, llavors l'estratègia a seguir serà una de molt determinada; al contrari, si l'objectiu final és aconseguir la menor de les penes, veurem molts elements comuns però que després realment no són els mateixos i podrem acabar confonent l'estratègia d'aquesta defensa amb els nostres propis objectius, no perquè siguin coincidents, sinó que perquè, en determinats moments i aspectes, són confluents i s'encavalquen, que és una cosa totalment diferent.
En aquests casos, ja de tàctica millor ni parlar-ne, perquè aquest tipus d'accions —puntuals i concretes— difícilment es comprendran si no hi ha, si més no, un objectiu comú ni un plantejament estratègic coincident.
El que passa en alguns processos penals sembla que és, també, el que passa en política, on els objectius d'uns semblava que coincidien amb els dels altres, però, en realitat, la coincidència només abastava l'estratègia i no els objectius; coincidència que desapareix quan part dels objectius d'uns ja han estat assolits.
En l'independentisme, molts creien que compartien objectius, quan, en realitat, només compartien estratègia o, fins i tot, simplement uns determinats plantejaments tàctics
Un exemple clar d'això, en l'àmbit de la política, és el que ha passat en l'independentisme, on molts creien que compartien objectius, quan, en realitat, només compartien estratègia o, fins i tot, simplement uns determinats plantejaments tàctics.
Mentre que per a uns l'objectiu era la independència, per als altres simplement era l'accés al poder, per molt escàs que aquest sigui i, per aconseguir aquest objectiu, van establir una estratègia que s'encavalcava amb la dels qui tenien un objectiu molt diferent: la independència.
Segurament, a partir de tenir aquestes coses clares, molts temes s'entendran més bé i es podran analitzar des d'una perspectiva menys apassionada, més freda i, sobretot, més objectiva, amb els avantatges que això té de cara a assolir unes conclusions encertades.
És a dir, no és el mateix "empènyer" o "tibar les costures" d'un estat amb l'objectiu d'aconseguir la independència, que fer això mateix pensant a obtenir més quotes de poder i, segurament, la confusió ha sorgit de la falta de claredat sobre els objectius d'alguns i no d'una estratègia compartida, perquè aquesta apuntava en dues direccions diferents.
Saber des de quan els objectius no eren compartits o poder determinar aproximadament aquell moment, permetrà saber quant del que s'ha viscut era part d'una estratègia i quant de tot el que va passar eren meres tàctiques per confluir en la generació d'un marc social determinat, però que mai no es va voler aprofitar per al mateix objectiu.
Segurament, l'engany no és recent; més aviat no ho és, sinó que va sorgir d'un moviment estratègic molt ben determinat, fins i tot tàctic, amb la finalitat de, mitjançant la generació de la confusió i l'ús de la capacitat mobilitzadora aliena, assolir un objectiu molt diferent, la qual cosa s'ha pogut fer a partir de la incubació d'una clara confusió d'estructures diferenciades com són els objectius, les estratègies i les tàctiques.