Entrada ja la primavera, Espanya continua sense comptar amb una proposta de pressupostos generals per a l'any 2025 i, malgrat els interessats relats que banalitzen la qüestió, crec que és un tema tan rellevant que impedeix guardar silenci.

L'anterior és així perquè la qüestió sobre si el govern espanyol està constitucionalment obligat a presentar els pressupostos generals de l'Estat (PGE) no és merament tècnica: és, en essència, un assumpte de salut democràtica. La resposta exigeix una anàlisi detinguda de l'article 134.3 de la Constitució espanyola, però també dels principis estructurals que defineixen el nostre estat de dret, particularment la separació de poders i el control parlamentari sobre l'Executiu.

L'article 134.3 de la Constitució Espanyola estableix que "el govern espanyol haurà de presentar davant del Congrés dels Diputats els pressupostos generals de l'Estat almenys tres mesos abans de l'expiració dels de l'any anterior". La norma fa servir el verb "haurà", la qual cosa exclou qualsevol interpretació merament potestativa o facultativa.

Estem, doncs, davant d'un mandat normatiu amb un clar contingut imperatiu. El legislador constituent no va utilitzar la fórmula "podrà", com ho fa en altres contextos, sinó "haurà", la qual cosa indica l'existència d'una obligació de caràcter positiu.

Però aquest precepte no pot entendre's de forma aïllada. L'article 134 en conjunt s'articula com una norma de naturalesa estructural, que vertebra el cicle pressupostari d'aquí a un marc constitucional d'equilibri entre poders. El control de la despesa pública i la previsió d'ingressos no són mers actes administratius: són la pedra angular de la legitimació democràtica de l'acció de l'Estat que sense pressupostos podrà continuar, però en mode supervivència.

Un dels arguments que més es fan servir per relativitzar la presumpta obligació del govern espanyol de presentar pressupostos és la previsió continguda a l'article 134.4 la CE: "si la Llei de Pressupostos no s'aprovés abans del primer dia de l'exercici econòmic corresponent, es consideraran automàticament prorrogats els Pressupostos de l'exercici anterior fins a l'aprovació dels nous".

Aquest mecanisme de pròrroga automàtica és un instrument tècnic per garantir la continuïtat de l'Estat, no una dispensa del deure —inexcusable— de presentar pressupostos. Es tracta d'una clàusula d'estabilitat mínima del funcionament dels serveis públics i no pot ser invocada com a excusa estructural per deixar de complir una obligació constitucional.

La funció de la pròrroga és contingent, excepcional i limitada temporalment. No pot ser convertida en la norma general, ni substituir l'obligació de presentar uns nous PGE. Convertir la pròrroga en costum suposa violentar el mateix disseny constitucional de l'article 134, a més de degradar la qualitat democràtica de les institucions

I, a més, no podem oblidar que la legitimitat de la pròrroga pressupostària sorgeix de la no-aprovació d'uns pressupostos presentats; és a dir, no hi pot haver pròrroga pressupostària sense prèvia presentació i no-aprovació d'una proposta pressupostària sotmesa a votació al Congrés.

La funció de la pròrroga és contingent, excepcional i limitada temporalment. No pot ser convertida en la norma general, ni substituir l'obligació de presentar uns nous PGE. Convertir la pròrroga en costum suposa violentar el mateix disseny constitucional de l'article 134, a més de degradar la qualitat democràtica de les institucions.

Des del prisma de la teoria constitucional, la no-presentació dels pressupostos trenca l'equilibri entre els poders de l'Estat. Si l'executiu refusa presentar un projecte de llei de pressupostos, impedeix l'exercici ple de les competències del Parlament, al qual li correspon l'examen, esmena i aprovació d'aquests (art. 134.1 CE). Aquesta omissió no és neutra: és una forma d'evasió del control parlamentari que, com a primera conseqüència, porta la impossibilitat constitucional de prorrogar els anteriors pressupostos.

Els pressupostos no són mers quadres comptables. Són l'expressió xifrada d'un programa polític. Presentar els PGE és sotmetre a les Corts Generals l'acció de govern espanyol. Per tant, defugir aquesta rendició de comptes no és només una infracció de l'article 134.3, sinó una desfiguració del principi democràtic que inspira tota l'arquitectura constitucional.

L'article 66.2 CE atorga a les Corts Generals la potestat de controlar l'acció del govern espanyol. Aquest control s'expressa institucionalment a molts mecanismes: preguntes parlamentàries, compareixences, comissions d'investigació, etc. Però la seva màxima expressió es troba en l'aprovació anual dels pressupostos. No presentar un nou projecte impedeix aquest control efectiu i, per tant, vulnera indirectament el principi de separació de poders.

Fins a la data, tret d'error o omissió, el Tribunal Constitucional no ha resolt directament un recurs sobre l'omissió de presentació dels pressupostos en els termes de l'article 134.3. Tanmateix, en diverses sentències ha emfatitzat que l'equilibri pressupostari i la rendició de comptes econòmics són pilars fonamentals del model democràtic.

Alguns governs han evitat presentar pressupostos durant més d'un exercici. Aquesta pràctica, a més d'erosionar la normalitat institucional, distorsiona els principis de transparència i responsabilitat política

Així mateix, la pràctica política dels últims anys ha evidenciat una creixent instrumentalització del mecanisme de pròrroga. En períodes d'inestabilitat parlamentària, o com a estratègia política de bloqueig, alguns governs espanyols han evitat presentar pressupostos durant més d'un exercici. Aquesta pràctica, a més d'erosionar la normalitat institucional, distorsiona els principis de transparència i responsabilitat política, però, pitjor encara, ens arrossega a una pròrroga pressupostària no legitimada constitucionalment perquè l'única pròrroga amb aquesta legitimació és l'acordada després de ser rebutjada una proposta de pressupostos generals —n'hi ha prou amb llegir amb atenció l'esmentat article 134.4 de la Constitució—.

No s'ha d'oblidar que una democràcia constitucional no és únicament un sistema de majories, sinó un entramat de normes que garanteix el funcionament regular de les institucions. La voluntat d'un govern espanyol, encara que compti amb majoria parlamentària —que no és el cas—, no pot anul·lar el contingut normatiu de la Constitució.

Lamentablement, la falta de presentació dels pressupostos no està tipificada com a infracció en cap text legal. Tanmateix, això no significa que estigui exempta de conseqüències. En el pla polític, pot motivar una moció de censura o una de confiança. A més, pot interpretar-se com un incompliment greu del programa polític pel qual es va obtenir la investidura.

Des d'una perspectiva jurídica, l'incompliment reiterat de l'article 134.3 —també del 134.4— podria fins i tot considerar-se una vulneració de la Constitució si arribés a derivar-se d'una estratègia d'obstrucció al control parlamentari. En tal cas, es podria explorar la possibilitat d'activar mecanismes d'exigència de responsabilitat, ja sigui a través del control polític o mitjançant accions jurisdiccionals, si es materialitzés en una inactivitat contrària a Dret, encara que sempre he estat, i soc, contrari a la judicialització de la política.

Insisteixo, davant les ambigüitats interpretatives, és necessari adoptar una lectura garantista i exigent de l'article 134.3 CE. Aquesta norma no pot entendre's com un simple "recomanació" per a l'executiu, sinó com una obligació jurídica derivada de l'estructura democràtica de l'Estat. No es tracta únicament de respectar un calendari, sinó d'assumir que la presentació dels pressupostos és un acte de rendició de comptes democràtica.

Per això, és urgent que la interpretació de l'article 134.3 de la CE —i del 134.4— s'ancori en una concepció substantiva del constitucionalisme democràtic. La Constitució no només exigeix al govern espanyol que governi, sinó que ho faci sota el control de les Corts.

L'equilibri de poders no es garanteix per la bona voluntat dels governs, sinó per normes que el vinculen i per una ciutadania que n'exigeix el compliment. Defensar l'article 134.3 —i el 134.4— no és una qüestió de tècnica jurídica, sinó de convicció democràtica.