La mare em va enviar un article de Benoît Bréville publicat a Le Monde diplomatique en què, amb el títol La historia frente a los manipuladores, parlava de com la memòria col·lectiva era una construcció que canviava amb les èpoques, depenent de les relacions de força i els interessos de cada moment. L’exemple amb el qual arrancava l’escrit era una enquesta duta a terme per l’Institut Francès d’Opinió Pública als citoyens de França poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, i la pregunta era fàcil de contestar: "segons vostè, quin país va contribuir més a la derrota d’Alemanya el 1945?". La resposta no va sorprendre ningú. Un 57% dels francesos van opinar que havia sigut l’URSS, davant d’un 20% que es va decantar pels EUA. I, com totes les enquestes, es va guardar en espera de desempolsar-la quan als estudiosos de la història els calgués recuperar-la.
Dit i fet. Recuperada a principis d’aquesta nova dècada, l’enquesta va tornar a repetir-se l’any 2024, i la resposta tampoc no va sorprendre ningú. Gairebé 80 anys més tard, el 60% dels enquestats es decantava pels EUA i el 25%, per aquella Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques liderades per Koba el Temible, el camarada Ióssif Stalin. Un canvi que no és fruit d’un efecte paranormal, sinó d’allò que Bréville en deia la variabilitat de la memòria col·lectiva depenent de les relacions de força i els interessos de cada moment. Llegida la frase, tothom, amb més o menys criteri, pensarà en el cinema de Hollywood com a eina vehicular per al canvi de paradigma i en els mitjans de comunicació al servei del poder hegemònic dels EUA. Potser, i només dic potser i si fóssim justos, qui mereixeria un Salvem el soldat Ryan serien la franctiradora Tània Txernova o el franctirador Vassili Zàitsev, herois de Stalingrad.
Aquest 57-20% davant el 25-60% em fa pensar que allò que em deia el meu pare —que preferia la memòria que la nostàlgia, "perquè la nostàlgia", deia ell, "és la censura de la memòria"— també és una gran mentida. La memòria és tan emmotllable com la nostàlgia per una raó empírica: els poders fàctics són els amos dels nostres Matrix quotidians i de la Història en majúscules, i junts, constitueixen una realitat on les mitges mentides es confonen amb les mitges veritats, depenent de la desconstrucció de la memòria col·lectiva. Un exemple és aquesta variable de 57-20% davant el 25-60%, com ho és també l’oblit de 34 milions de víctimes civils durant la Segona Guerra Mundial. Durant el conflicte bèl·lic, varen morir 40 milions de fills i filles, pares i mares, avis i àvies, però només sis milions —les víctimes jueves de l’Holocaust— han rebut una digna sepultura. Els altres 34 sembla que se’ls hagi empassat el temps i que estiguin enterrats a les cunetes de la desmemòria. Qui nega l’Holocaust té ànima de genocida, però qui oblida els altres 34 milions de civils morts té el relat segrestat. De relats segrestats, n’hi ha molts, i alguns, de nou encuny, com el dels 50.000 palestins assassinats a la guerra de Gaza. Aquestes 50.000 persones mortes formen part d’un pla genocida? Si ens atenim a aquest 57-20 davant el 25-60, segur que el que ara sembla que sí, demà serà un no rotund.
La memòria col·lectiva és una construcció que canvia amb les èpoques, depenent de les relacions de força i els interessos de cada moment
En els darrers dies, i a conseqüència de la victòria de Donald Trump, han sortit mil i un articles dedicats a la pujada i l’arrelament de l’extrema dreta a escala global. I, com sempre, el jovent ha sigut assenyalat com el culpable d’aquesta implosió electoral, que, com els bons toreros, carrega a l’extrema dreta sense cap mena de prejudicis morals. I llavors, torno a recordar aquest 57-20 davant el 25-60 i viatjo en el temps per recordar una anècdota viscuda quan jo tenia 6 anys. La parella de la meva tieta Mila, un jove estudiant que va convertir-se més tard en un brillant historiador especialitzat en el Tercer Reich, va venir a casa dels meus pares i, jugant, em va deixar borni un dels meus ninos. Evidentment, em vaig emprenyar ostensiblement i el vaig insultar anomenant-lo feixista. El noi va quedar tan afectat que, per pal·liar els danys col·laterals causats pel nino borni, em va regalar una caixa de Madelman Safari per tal que jo reconsiderés l’insult. La diferència entre aquells temps i els actuals és que cap nen faria servir la paraula feixista per insultar un paio que t’ha deixat borni el nino, ni cap paio et regalaria un joc de la PlayStation si el nen en qüestió li hagués etzibat un feixista a la cara.
Si un 25% del jovent a Espanya afirma que no li importaria viure sota una dictadura, vol dir que les generacions que els hem precedit hem fet quelcom malament. El blanquejament del nazisme, feixisme o falangisme fins a convertir-los en una moda neo prêt-à-porter no és culpa d’una ventrada de millennials o centennials malformats neurològicament quan eren embrions, sinó d’aquesta variabilitat de la memòria col·lectiva depenent de les relacions de força i els interessos de cada moment. Quan ser d’extrema dreta es converteix en moda, és que ens hem equivocat, encara que ens dolgui acceptar-ho. Vivim en una època en la qual només importa el què, i aquest què mai no va precedit d’un per què.
A Espanya vam necessitar només els anys de la refotuda Transició per blanquejar el franquisme, i tan bon punt varen arribar al poder, els demòcrates de tota la vida s’atreviren, primer, a donar-nos lliçons de democràcia, i, deu anys més tard, a titllar de nazi tot aquell que no pensés com ells. I així és com es canvia la memòria de les generacions que neixen. I si a més tens Hollywood o una plataforma a les teves mans per tergiversar la memòria, la salutació nazi del bo de l’Elon acabarà convertida en un missatge de pau i amor dirigit a la humanitat.