La crisi dels refugiats sirians que colpeja Europa no és un fenomen nou. La història europea en general –i la catalana, particularment– és plena d’episodis que ens recorden la tragèdia que, en l’actualitat, viuen els refugiats sirians. En plena centúria del 1500, en un moment de transformacions que volien enterrar l’Edat Mitjana i donar a llum l’Edat Moderna; Occitània –l’actual Midi francès– va viure la seva particular tragèdia en forma d’èxode de refugiats. Era un territori de gran valor estratègic –situat entre la Mediterrània i l’Atlàntic–; com ho és en l’actualitat la regió d’Orient Pròxim –entre la Mediterrània i l’Índic–.

La guerra

Corria l’any 1568 i Occitània era la segona regió més poblada i més rica d’Europa. La primera era el triangle format pels vèrtexs Florència-Milà-Gènova. En aquells dies França i Anglaterra –la unió britànica encara no existia– rivalitzaven per rellevar a la monarquia hispànica com a primera potència europea i mundial. Occitània havia estat, durant segles, un domini compartit entre francesos i anglesos; i es va convertir en el gran escenari on es dirimirien les forces i on s’assajarien noves tècniques que es posarien en pràctica en el primer gran conflicte d’abast mundial en la història moderna: la guerra dels Trenta Anys.

La religió va ser convertida en l’excusa recurrent. Europa estava sumida en una mena de xoc de civilitzacions. El sud, catòlic. El centre i el nord, protestants. Occitània, malgrat la seva posició geogràfica, estava dividida. Ciutats de catòlics i ciutats d’hugonots, que eren una confessió reformista molt crítica amb el Vaticà. En aquell món dual, universalitzat, França aspirava a liderar el bloc catòlic i Anglaterra el bloc protestant. Interessos contraposats sobre un territori en disputa de gran valor estratègic. El conflicte estava servit. I Occitània va ser convertida en un escenari de foc. La tragèdia humanitària va assolir cotes dantesques que, actualment, revivim amb les imatges de la crisi d’Orient Pròxim. La crisi de Síria.

La destrucció

La guerra va provocar la destrucció del país. Del seu aparell agrari i del seu teixit artesanal. Van desaparèixer pobles i ciutats senceres. El barri del Cranc, a la ciutat de Tarba, va deixar d’existir una tarda de 1569. Va ser calcinat i els seus habitants degollats. Quatre mil morts, entre l’hora de dinar i l’hora de sopar. Els supervivents van ser enviats a les ciutats del voltant, perquè expliquessin com les gastaven els hugonots. A Lió els catòlics van fer, poc després, el mateix. I la batussa es va estendre cap al nord. El 1572 es va produir una matança de botiguers hugonots –bona part dels quals eren d’origen occità– al barri parisenc de Saint Germain-du-Près. La Nit de Sant Bartomeu. Ordenada en persona per la reina Caterina de França (que era una Mèdici, per a més detall dels banquers del Pontificat).

L’any 1589 ja no quedava pràcticament res per cremar ni persona per matar. Llavors, militarment, ja no era possible continuar la guerra i les parts en conflicte van arribar a una solució de compromís. Occitània quedava integrada definitivament dins els límits de l’Estat francès. Però al tron de París s’hi asseuria el líder militar dels hugonots. Prèvia condició que es convertís al catolicisme. Que equivalia a dir que renunciava a constituir un Estat occità en l’òrbita política d’Anglaterra. “Paris vaut bien une messe” (París bé que val una missa). I Enric de Navarra, el primer Borbó francès, va ser coronat sense temps, ni tan sols, de passar per la pica a rentar-se les mans xopes de sang.

Enric de Navarra, el primer borbó francès

L’èxode de refugiats

Des dels fets del Cranc –i dels de tants altres– es va produir un èxode formidable de refugiats. Principalment en direcció cap al sud. La monarquia hispànica va tancar la frontera a pany i forrellat. Castella estava sumida en una crisi econòmica de grans proporcions. Les revolucions socials –els Comuneros a Castella i els Irmandiños a Galicia–, que podien haver impulsat un canvi de model econòmic cap al mercantilisme que ja practicaven Holanda i Anglaterra, havien estat derrotades a principis de la centúria del 1500. La poderosa Inquisició va argumentar que acollir els refugiats era exposar-se al “contagi herètic”: inocular el virus de la contestació en el si d’una societat que ja estava reprimida i domesticada pels poders.

En canvi a Catalunya les coses eren substancialment diferents. Les institucions del país –la Generalitat i el Consell de Cent– havien limitat molt el poder de la Inquisició. A Catalunya –a diferència de Castella– la seva particular revolució social –els Remences– havia triomfat. Les classes mercantils de Barcelona lideraven políticament un país que creixia econòmicament i que demandava una gran quantitat de mà d’obra. Però que no tenia força demogràfica. Les crisis i les revolucions del segle anterior l’havien delmada. La Catalunya de 1589 era un país de dos-cents cinquanta mil habitants. I Barcelona no passava dels quaranta mil.

Entre els anys 1589 i 1635 es va produir una entrada massiva de refugiats occitans que van transformar per sempre la fesomia de Catalunya. La documentació comptabilitza quatre-centes entrades diàries durant els primers anys. I un degoteig continu a partir del 1600. La immigració occitana –els refugiats de la guerra primer i els damnificats de la misèria després– es van repartir per tot el territori. Especialment als pobles del Baix Llobregat i del Maresme. En algunes places es van convertir en majoria. A Sant Boi s’oficiaven les misses en occità. I a Mataró i als pobles del pla de Barcelona representaven quasi la meitat de la població. Cinquanta anys més tard, Catalunya havia duplicat la població.

L’herència

Els cognoms Badia, Ballart, Castells, Jané, Marsé, Pons, Soley o Vergés– per posar uns exemples– són patrònims d’origen occità. Ens van llegar una cultura de treball i d’empresa. Allò que el catalanisme montserratí ha elevat a la categoria de virtut nacional. Les fonts afirmen que els catalans eren “mandrosos i informals”. També ho eren els sicilians i els napolitans. Els occitans van modificar la gravitació de la cultura catalana; del sud mediterrani i calmós cap al nord atlàntic i inquiet. Van renovar Catalunya.

També va augmentar el pes demogràfic del país. Els gremis es van omplir de jornalers i la producció es va disparar. I es va multiplicar la massa de catalanoparlants evitant una reculada com va passar en aquella època amb l’aragonès, l’asturià, el gallec o l’euskera, llengües molt minoritzades davant el castellà. L’occità –el gascó i el provençal– dels refugiats es va fusionar amb el català medieval. I va sorgir el català modern. La característica forma dialectal del català local de Barcelona té el seu origen en una forta influència occitana.