Ahir, en la meva tradicional passejada de comiat estival, vaig tornar a fer-me un article a sobre mentre badava Passeig de Gràcia avall. És un tomb que no només faig cada finals de setembre, sinó que cada any aprecio més fer. Tant, de fet, que fins i tot me l'anoto al Google Calendar amb mesos d'antelació, segurament perquè la tarda en què un s'acomiada de l'estiu mereix tanta importància com tenir una cita programada a l'oftalmòleg. Vaig encetar la tradició ara fa exactament una dècada, quan vaig descobrir que caminar amb actitud de flâneur l’últim vespre d’estiu per la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern no només era transitar entre una estació i una altra igual que Hugh Grant en aquell meravellós travelling de Notting Hill, sinó sobretot transitar entre dues èpoques. Entre dues concepcions de la vida. En definitiva, entre dos mons.

Diguem-ho clar: en cas de ser una opció política, la tardor seria anticapitalista, fins i tot sense saber que ho és. És a dir, exactament el que li passa a la fira de llibres amb menys màrqueting, menys postureo i evidentment menys presència mediàtica als mitjans de totes les grans fires celebrades al nostre país. Deu ser el preu a pagar per formar part d’un món anterior al món que coneixem avui, per això no cal ser Lluís Permanyer caminant amb les mans agafades rere l’esquena per adonar-se que durant dues setmanes i mitja, al Passeig de Gràcia, a una banda del carrer hi ha comerços caríssims que paguen lloguers caríssims per vendre productes caríssims i a l’altre cantó, davant per davant, hi ha paradetes plenes dels llibres que algú algun dia no va voler.  Llibres que, per sort, algú altre va considerar que no eren pas cap desferra, sinó un tresor que potser algú com ara bé tu, algun dia, sabria valorar.

El contrast entre una banda i l'altra del Passeig de Gràcia és més extrem que els freds matins de setembre i els càlids migdies de quatre hores després

El contrast és més extrem que els freds matins de setembre i els càlids migdies de quatre hores després, ja que hi ha tot un món entre el luxe exacerbat de les botigues amb guarda de seguretat a la porta i les guinguetes de llibres potinejats per mil mans on el llibreter pateix tot el sant dia per si algú li pispa un exemplar valuós. Quan aquestes dues realitats estan tan a prop l’una de l’altra que gairebé es fonen, de sobte passa el meravellós miracle en què els llibròfils, humanistes, lectors empedernits i friquis en general que sentim atracció per edicions de fa seixanta o cent anys acabem remenant llibres al costat de guiris amb la càmera de retratar penjada al coll i sandàlies amb mitjons que, de camí a la Barça Store o el Mango de torn, acaben traient el cap en una paradeta on poden trobar exemplars escrits per Guillermo Shakespeare o Federico Nietzsche que potser algun dia van formar part de l’aparador d'una llibreria freqüentada per, què sé jo, Ramón y Cajal.

Tot això ho explico perquè qui escriu aquestes ratlles, en una anterior i meravellosa vida, va fer de llibreter durant una breu etapa de la seva joventut tardana. Una de les tres llibreries on vaig treballar era la Casals, propietat de l’aleshores president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Albert Obradors. Era l’any 2012. Si hi ha qui diu que mai no ha tornat a ser el mateix després de fotre’s un viatge amb bolets al·lucinògens, jo dic que no he tornat a ser el mateix des d’aleshores. Cert és que mai vaig conèixer Julia Roberts després de vessar-li un suc de taronja per accident, com a Notting Hill, però aquella etapa a la Casals em va regalar una cosa millor: conèixer des de dins el món dels llibreters de vell i permetre’m convertir cada setembre el Passeig de Gràcia en la meva Quai de la Tournelle particular, efectivament com “si la París del Sena s’és trasplantada aquí”. Sóc malalt crònic d'hiperbolisme, però en aquest cas no exagero, ja que la Fira del Llibre Antic és donar corda al que sembla enterrat i sentir que aquest vers de l’Oda a Barcelona de Verdaguer està encara viu, igual com ho estan els seus llibres, igual com ho està la llengua d'abans de Fabra o igual com demostren estar-ho tots els treballadors de les vint-i-set llibreries presents enguany, humils drapaires de l'humanisme que no són bouquinistes vora Notre Dame com els que Cortázar descrivia a Rayuela, sinó llibreters digitalitzats i ben adaptats al present que la resta de l'any treballen vora una pantalla d'ordinador venent i comprant llibres.

La Borsa de Barcelona es troba a Passeig de Gràcia amb Diputació, sí, però és al seu davant, a alguna paradeta, on es pot aprendre més ràpidament què són els conceptes ‘oferta’ i ‘demanda’

Des d’aleshores, cada any a finals de setembre, quan els dies de jersei de coll alt, de capvespres abans de berenar i de brindis amb els primers vins novell del Montsant ja treuen el cap a la cantonada, torno diverses vegades al Passeig de Gràcia per fer sempre el mateix: posar durant unes hores el mode avió al mòbil, fumar-me set cigarros entre Consell de Cent i Casp, visitar l'exposició de cada any, enguany sobre "L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX", d'Aitor Quiney, i comprovar cada setembre que algú de lletres com jo va aprendre tot el que sap d’economia aquí. La Borsa de Barcelona es troba a Passeig de Gràcia amb Diputació, sí, però és al seu davant, a alguna paradeta plena de llibres, gravats i facsímils, on més ràpidament es pot entendre què són els conceptes ‘oferta’ i ‘demanda’: les Obres Completes de Pla, per exemple, varien de preu no només cada any, sinó gairebé cada dia, ja que si el llibreter d’una parada és coneixedor que dues parades més amunt tenen Notes per a Sílvia a 10€, ell baixarà els seus Pla a 9€ amb un simple canvi de xifra al cartellet que ho anuncia i que està escrit amb retolador Carioca.

Fa deu anys els Pla valien entre 6€ i 8€, però enguany no els he trobat més barats de 10€, amb algú demanant-me’n fins i tot 12€, xifra que continua sent un preu ridícul tractant-se dels llibres més importants de la nostra literatura. Suposo que la famosa inflació amb la qual ens espanten cada dia a la tele també deu tenir a veure amb això, ja que evidentment jo no sé si aquesta serà la tardor més apocalíptica del segle XXI, com tampoc sé si pagarem la calefacció a preu d’or o si haurem de dutxar-nos només tres dies a la setmana per no gastar aigua, però sí que sé que l’any que ve tornaré al Passeig de Gràcia per fer-me de nou un article a sobre i que potser aleshores m'atreviré a titular-lo com bonament es mereix, per exemple "Oda anticapitalista a la Fira del Llibre d'Ocasió".

I també sé que gràcies als àcars d’algun tresor que descobriré -posem per cas la segona edició de L’illa de la calma, de Santiago Rusiñol-, podré fer-me el milhomes ferraterià i dir aleshores que alguna cosa ha entrat dins algun article que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s'avindrà a dir, perquè sé també que hi trobaré de nou l’univers alternatiu al qual tant m’agradaria viure la resta de la meva vida i en el que, fins i tot, bategaran els llibres de Jordi Cussà que les editorials L’Albí i Labreu hauran de destruir aviat, literalment, perquè els hi expiren els drets, igual com enguany hi bateguen les velles edicions dels llibres de Javier Marías que per culpa del caos logístic en la distribució tan difícils són de trobar a les llibreries convencionals des de fa dues setmanes, per això seguiré sabent el que ja fa anys que sé i és que la Fira-del-Llibre-d’Ocasió-Antic-i-Modern hauria de canviar-se aquest nom de dotze síl·labes llarguíssim com una oració sense punts per un nom més directe, més curt i més sincer, més que res perquè rere l’aparença d’un cafarnaüm de llibres morts, es tracta principalment d'una Fira del Llibre Viu.