La tomba de François Truffaut al Cementiri de Montmartre es desperta, de tant en tant, amb una carta escrita per un amant de les pel·lícules del cineasta. Són cartes, sovint, no engarjolades en un sobre i que qualsevol pot llegir si la pluja o el respecte cap a la intimitat entre Truffaut i el seu devot epistolar no ho impedeixen. És una estampa bonica, on mai hi manca una rosa sobre la làpida i, posats a imaginar, sempre hi veig l’actriu Fanny Ardant, l’última dona del cineasta i mare de Joséphine Truffaut, deixant-la suaument en el marbre per recordar els seus Baisers volés.
Amb tota aquesta corrua de males notícies que han sacsejat Espanya —la Dana de València— i el món —la victòria de Donald Trump—, em vaig oblidar que el passat 21 d’octubre es van complir quaranta anys de la mort de François Truffaut, un cineasta que visito regularment mitjançant les seves pel·lícules gràcies a Filmin, una plataforma, la plataforma, que va fer possible que veiés L’amour à vingt ans, un episodi inclòs a Antoine et Colette, que feia dècades que buscava i que s’havia convertit en el meu Sant Grial particular.
A Truffaut sempre el necessito. Sobretot, quan em sento perdut i vull retrobar l’essència d’allò que en diuen amor. A Truffaut hi pots arribar amb els ulls i la ment impregnats d’odi, i quan acabes de veure, per exemple, La nuit américaine, l’odi ha desaparegut i series capaç d’abraçar el carter que t’acaba de lliurar en mà una multa de trànsit de l’Ajuntament de Barcelona per anar a 36,5 kilòmetres per hora en un tram marcat a 30. Amb Truffaut, l’amor és intemporal i incondicional.
En el fons, l’odi és com la cocaïna. La pujada inicial en la qual et creus un ésser inexpugnable i la baixada als inferns en la qual ets conscient de la caiguda, però no pots fer-hi res
L’odi ha sigut una de les batalles de la meva vida. Quan estava actiu, vull dir, quan donava carta blanca a les meves addiccions, recordo que odiava tant, que vaig arribar a Hipócrates, el centre on em vaig guarir al llarg de quatre mesos, amb una sensació de solitud demolidora. Ara, sis anys més tard, mentiria si digués que veig tot el que m’envolta amb una calma de balneari termal, però sé canalitzar l’odi fins a convertir-lo en advertència, com si fos un senyal de gual permanent que diu: aquí no hi pot aparcar. No sempre és fàcil, perquè la condició humana no hi entén, de banderes blanques, i mentiria si digués que no tinc ni un sol rostre enmig de la diana de l’odi, però ara sé comptar fins a deu, canviar l’insult pel menyspreu i, en grau superlatiu, per la indiferència.
L’odi és uns dels amics més tòxics que pot tenir una persona. Una toxicitat de tèrmit, que es va menjant els pilars de la teva existència fins a deixar-te en pilotes. Amb sort, si un dia les llums mentals s’encenen, tindràs al teu costat tres o quatre amics que han sobreviscut al teu naufragi mental i la família. I, amb sort, la persona que t’abraça incondicionalment cada nit, encara que el teu odi t’hagi deixat immune a una simple carícia. Els éssers humans som així: per sentir-nos vius necessitem allò que ens destrueix.
Ara que una corrua ingent està abandonant l’antic Twitter, anomenat X per obra i gràcia d’un psicòpata vital amb aspecte de nen vell, recordo que encara hi tinc un compte, però que fa sis anys que no el visito. Per a una persona que no sabia, com jo, comptar fins a deu, Twitter era l’autoimmolació perfecta mitjançant missatges carregats d’odi, però per sort, respecte a Twitter o X, ara soc com aquells marits o mullers que han anat a comprar un paquet de tabac i encara no han tornat a casa. I per als malpensats, tampoc tinc Facebook ni Instagram, perquè m’agrada més la ficció escrita que la basada en imatges que mostren realitats paral·leles plenes de virtualitat.
En el fons, l’odi és com la cocaïna. La pujada inicial en la qual et creus un ésser inexpugnable va seguida d’una baixada als inferns en la qual ets conscient de la caiguda, però no pots fer-hi res per no cremar-te. L’odi és una addicció més de la qual et podràs curar, només, si tu vols fer-ho. El que seria desitjable és que, quan et despertis, no hagis convertit la teva realitat en brasa.
Per això és bo viatjar fins a l’univers cinematogràfic de Truffaut i imaginar què diu aquella carta escita per una persona que, com tu, va créixer amb Doinel i va sentir gelosia de L’homme qui aimait les femmes, o es va enamorar perdudament de La sirène du Mississipi, o es va voler sentir lliure com Jules et Jim. Cada pla d’una pel·lícula d’aquest geni de la Nouvelle Vague transmet un amor tan particular pel cine i per la vida, que fa mal rumiar quantes obres cinematogràfiques, éclairs embolicats en cel·lofana, va deixar per a una posteritat que va morir enterrada amb ell al nínxol del Cementiri de Montmartre.
François Truffaut tindria 92 anys i, molt probablement, ja hauria mort de vell si un càncer cerebral no se l’hagués endut amb 52 anys. I mentre veig L’argent de poche, penso com hagués reflectit Truffaut el món actual en les seves pel·lícules i no me l’imagino rondant per aquesta tenebra esfèrica. Parafrasejant el títol d’una pel·lícula seva, és com si l’amor hagués fugit i no hi hagués lloc per a l’home que estimava tant el cinema, que el cinema el va salvar de caure en la delinqüència per convertir-lo en un poeta de la imatge on l’odi no hi tenia cabuda. I amb Truffaut em passa com amb el meu fill petit. Penso que potser van marxar quan tocava i em sento orfe i tranquil a la vegada.
L’últim, que apagui el llum.