Hom podria pensar que l’enèsim cas de discriminació lingüística en l’àmbit sanitari no tindrà més conseqüències que la indignació dels de sempre. L’odi a la catalanitat, però, treballa per desgast. I el preu a pagar no és l’energia que dediquem a indignar-nos i a preguntar-nos fins quan haurem d’aguantar una atenció mèdica pitjor pel fet de ser catalans, no. El preu a pagar és la indefensió apresa: per cada agressió lingüística sense conseqüències reals tolerada en un moment de vulnerabilitat, som més a prop de renunciar a la nostra catalanitat per estalviar-nos el tràngol. El setembre passat, una catalana que havia patit un episodi d’amnèsia temporal es va haver de sentir a dir “xenòfoba” i “maleducada” a l’Hospital Universitari Dexeus per no haver parlat en castellà. Com que no hi ha sancions reals, l’odi a la catalanitat és l’opció que sempre surt més a compte.
Quan algú pregunta per què ningú no hi ha fet res abans, tots els que en algun moment han tingut algun càrrec polític amb competències per aturar-ho a les mans fan com si sentissin ploure. Desenganyem-nos: el departament dedicat a la llengua catalana no hi fa res, però cap dels governs anteriors fets pels que avui critiquen la inacció del departament de llengua tampoc no van fer-hi res. És desmoralitzador apercebre que al panorama polític català no hi ha ni una sola persona disposada a acceptar les conseqüències de començar a retirar llicències mèdiques per casos de discriminació ètnica, però és el que tenim. No sé si és el que entre tots hem escollit, però, en gran manera, és el que el país ha tolerat. I ara hi ha qui comença a adonar-se que la llengua no en té prou amb oenagés, per molt que, de bona voluntat, les oenagés facin la feina que els toca.
L’odi a la catalanitat és l’opció que sempre surt més a compte
Tenim la mania de pensar en la nostra llengua com una cosa per cuidar i acaronar a base de taules rodones i pòdcasts, però la llengua i la nació, a part de sensibilitat, demanen valentia i mesures dràstiques a qui les pugui prendre. I demanen la capacitat —i la voluntat— de desfer tots aquells discursos que ens fan sentir botxins de la concòrdia —que és submissió— per respondre amb la mateixa agressivitat amb què se’ns ataca. El govern d’avui resta inactiu perquè, per molt que procuri revertir la percepció de catalanòfob que li projecta una part important del país, només ha pres mesures cosmètiques per tal que no se’l titlli de govern contra els catalans. Amb la llengua tot són melindrositats i bledismes, però quan toquen fets, compromís i renúncies personals, que són l’única mesura veritable de l’amor, tothom està preparat per fer-se l’orni.
Encara avui sembla que l’única cosa més o menys de consens al país és la llengua, i això és així perquè en realitat no s’ha forçat un consens sobre què cal perquè els nostres fills i els nostres nets puguin seguir sent catalans. I no s’ha forçat perquè, arribat el moment, quedaria al descobert que la catalanofòbia interioritzada ha fet tan bé la seva feina que, amb el discurs de l’espanyolisme incrustat al cervell, a l’hora de la veritat, molts li donarien la raó al metge que va acusar de xenòfoba la pacient amb amnèsia per parlar en la seva llengua. Amagar el cap sota l’ala no serveix perquè et deixin d’agredir, només serveix perquè amagar el cap sota l’ala sembli sempre l’alternativa que surt més a compte. Mentre els debats al voltant de la llengua no traspassin el marc del lament del lletraferit, això seguirà essent així, i tots plegats serem una mica més lluny d’aconseguir que els nostres fills puguin conèixer el nostre país.