Aquest any les festes de Gràcia han escatimat en cultura popular. Tot va començar amb la prohibició dels actes relacionats amb la pirotècnia per part de l’Ajuntament de Barcelona. A Granollers, una dotzena d’entitats de cultura popular van presentar dilluns passat un manifest en què rebutjaven les restriccions que aquest any ha aplicat l’Ajuntament de la ciutat per festa major. Entre aquestes entitats, evidentment, s’hi troben les colles de Blancs i Blaus. L’any 2023, el concert de Marrinxa, a la plaça de Santa Anna de Mataró, no es va poder celebrar. A Cardedeu ha nascut la Coordinadora d’Entitats de Cardedeu, que s’ha enfrontat a l’Ajuntament i, bo i que ha aconseguit algunes victòries, encara manté una guerra oberta amb l’administració local pels casos de la Colla de Diables i El Polvorí. L’Ajuntament del Prat de Llobregat ha prohibit enguany la III Carretillada organitzada pel Ball de Diables de la ciutat. A la Garriga, la vila d’on soc filla, l’Ajuntament tenia la intenció de prohibir unilateralment l'ús del foc al seguici d’inici de festa major per “respecte als comerciants i als veïns del centre”. Finalment, però, i després de diverses reunions, les colles van aconseguir que l’Ajuntament cedís. 

El frec entre colles o associacions i ajuntaments locals és, en certa manera, inevitable pel conflicte d’interessos i d’espai intrínsec que suposa. Per casualitats del moment polític o per circumstàncies menys casuals, resulta que a tots els casos citats al paràgraf anterior, el PSC és al govern dels respectius ajuntaments. Déu me’n guard d’establir una correlació fent cherry picking. Els exemples, però, són els que són, són a l’AMB i, en solitari o en coalició, hi governa el PSC. Havent-ho deixat escrit, doncs, prosseguim. Resulta que, en alguns d’aquests casos —com per exemple el de Granollers o el de la Garriga—, els arguments que al·lega l’administració pública són els de la contaminació acústica i les denúncies veïnals per soroll. En aquest sentit, la jurisprudència ha anat avançant en la direcció de limitar tots aquells actes que puguin suposar “una vulneració a l’activitat física o moral” dels veïns. El paper de l’administració, doncs, hauria de ser el d’oferir alternatives perquè xarxa veïnal i cultura popular no només siguin compatibles, sinó que es complementin. De fet, l’una no pot explicar-se sense la participació de l’altra, però sense l'associacionisme fent de contrapès, tot és més fàcil de controlar. 

La cultura popular és política i, en el moment actual, el menysteniment a la catalanitat desacomplexada és al fons de moltes de les decisions que orbiten la cultura

Amb això escrit, el cas de les festes de Gràcia segueix sense comprendre’s. El de Gràcia potser és el cas més flagrant perquè també és el més massificat. La festa s’ha convertit en un macrofestival en què la cultura popular s’ha tractat per part de l’Ajuntament com un complement accessori per mantenir l’aire folklòric i, precisament perquè els sembla accessori, també els ha semblat prescindible. El soroll ha estat pràcticament el mateix i, mentre de mica en mica la festa va perdent el caràcter popular —arrossegada, també, pel model turístic estrangulador de la capital—, l’Ajuntament prohibeix el tronc tradicional i la Coordinadora de Colles prefereix que segons qui no hi participi. L’essència de la festa no és essencial per a qui se la mira amb el nas arronsat, amb el menyspreu als ulls i amb un espanyolisme furibund al cervell. En llegir les notícies de Gràcia, de fet, el primer que em va venir al cap va ser el tuit de Jordi Martí Grau, ara secretari d’Estat de Cultura al govern de Pedro Sánchez i antic regidor de l’Ajuntament de Barcelona, on deia: “Madrid té una relació diferent amb la tradició”. La cultura popular és política i, en el moment actual, el menysteniment a la catalanitat desacomplexada és al fons de moltes de les decisions que orbiten la cultura, tant com ho és a la perspectiva d’en Jordi Martí Grau.

A la resta de casos, els ajuntaments han proposat traslladar els actes de cultura popular fora del centre com si fora del centre no hi hagués veïns. És el cas de Granollers, on tot el que s’ha ofert ha estat un trasllat. Al rerefons de tot plegat, desenganyem-nos, hi ha una tensió inevitable. La majoria de colles vinculades a la cultura popular d’aquestes ciutats estan gestionades per ciutadans que ofereixen el seu temps gratuïtament pel bé de la festa. Des de l’altra banda, sembla que qui cobra de l’erari públic s’encarrega de posar traves sense oferir solucions amb l’argument que abocar-hi peles ja és respectar-la i contribuir-hi prou. Sembla que tot el que no té arrel institucional, com que no hi ha opció de convertir-ho en una medalla política, fa la guitza. Sense ànim de romantitzar el fet de pertànyer a una colla, el vincle que s’hi estableix entre veïns dels pobles i ciutats és un lloc on l’administració no pot entrar. És una política que no passa pels partits, excepte quan els partits entenen aquest poder i decideixen entrar-hi per fer-s’ho seu amb la intenció desactivar-ho o monopolitzar-ho, per exemple. Quan això passa, perd el seu caràcter popular. A la Garriga també n’hem tingut algun cas.  

Fet i fotut, amb llei i jurisprudència a la mà o sense, amb intenció política o sense —si és que això és possible—, la cultura popular catalana pateix una ofensiva, com a mínim a l’AMB, que ni a curt ni a llarg termini farà cap favor al país. Essent l’expressió pública de la tradició que és en molts casos, i servint d’eina integradora a la catalanitat —aquesta és la part que els fa més por—, la seva expulsió de les places ens aboca a la desnacionalització. Essent, també, un cultiu de comunitats, desmembrar-la implica perdre espais de llibertat política. Tant és així que els franquistes es van prendre la molèstia de prohibir el Ball de Gitanes, sense anar gaire lluny. Com que no escric en nom de ningú, puc escriure que no és atzarós que el moment de la cultura popular sigui aquest, perquè aquest és també el moment del país. Que no és casualitat que els ajuntaments implicats tractin les colles com una molèstia, perquè, políticament —sobretot per a qui té tics autoritaris—, sovint poden ser-ho. I que no és incidental l’abandó i el desinterès de les alternatives que aquests governs diuen brindar, perquè és proporcional al seu desinterès per allò que la cultura popular representa, i fins i tot proporcional al seu sentit de l’amenaça. Quan ja no vulguin dir res, quan els fonaments estiguin desfets, s’ho apropiaran en nom de la pluralitat i de les danzas tradicionales y regionales. Mentrestant, seguiran dedicant-se a arraconar-ho i a mirar-s’ho amb un mig punt de superioritat, mig de fàstic.