En llegir el document que va presentar el PSOE per a la negociació de la investidura, vaig comprovar admirat que a les seves 53 pàgines no hi apareixia la paraula 'Catalunya'. És més, se'ls va oblidar el més seriós que ha fet el Partit Socialista en els últims cinc anys, que va ser la Declaració de Granada.

No només van ometre qualsevol referència al problema institucional més greu que ha conegut la democràcia espanyola, sinó que van passar de puntetes (gairebé mitja línia de text) sobre la seva pròpia proposta federal.

Llavors vaig comprendre que el que estava llegint no era una veritable proposta per negociar un govern, sinó un producte de comunicació. Així que em vaig treure les ulleres d'estudiar propostes polítiques de fons i em vaig posar les d'analitzar tècniques de màrqueting polític. Amb elles el que semblava borrós es veu molt més clar. Per cert, els aconsello que facin el mateix per a tot el que està succeint al voltant de la investidura de Pedro Sánchez: no ho contemplin com un intent seriós de donar un govern a Espanya sinó com una precampanya electoral i veuran com comencen a comprendre el que és aparentment incomprensible.

En llegir el document que va presentar el PSOE per a la negociació de la investidura, vaig comprovar admirat que a les 53 pàgines no hi apareixia la paraula 'Catalunya'

Plantejar el 2016 un programa de govern per a Espanya sense tocar el tema de Catalunya i sense ficar-se fins a les celles en la qüestió territorial és tan absurd com parlar de política econòmica sense esmentar l'atur o el deute: una peregrinada grotesca que mereix utilitzar el document sencer per embolicar peix.

Això de negar-se a veure el que no agrada és molt característic en els nostres dirigents. Recordo les suors dels delegats al congrés del PSOE de juliol de 2008 per redactar una resolució de més de 100 pàgines sense que en ella hi aparegués la paraula “crisi”, prohibida per la superioritat. La crisi econòmica va ser l'elefant al saló de Zapatero durant més d'un any, com la corrupció ho ha estat per a Rajoy durant tota la legislatura i la indubtable sortida de Catalunya de la UE en el cas que se separi d'Espanya és l'elefant al saló que es neguen a veure els independentistes.

El conflicte de Catalunya i la necessària reforma de l'organització territorial d'Espanya estan vinculats inseparablement perquè, segons el meu parer, només es podrà solucionar cadascun d'ells si alhora s'encarrila l'altre. L'error dels nacionalistes catalans és creure que existeix una sortida viable per a les seves aspiracions fora del marc d'un nou disseny consensuat de l'Estat espanyol; i l'error d'alguns espanyolistes és no admetre que qualsevol reforma del títol VIII de la Constitució serà una operació frustrada si no va acompanyada d'una solució específica per a Catalunya.

La indubtable sortida de Catalunya de la UE en el cas que se separi d'Espanya és l'elefant al saló que es neguen a veure els independentistes

El cert és que la qüestió catalana no és només el problema polític més important i més difícil que té Espanya. A més, és el factor principal dels que estan bloquejant les negociacions en curs –o com s'anomenin- per formar govern.

Per començar, hi ha 17 diputats de forces nacionalistes que històricament han jugat un paper decisiu per crear i sostenir governs a Espanya i que avui estan fora del joc. CiU va ser suport imprescindible de González entre 1993 i 1996 i d'Aznar entre 1996 i 2000; també va salvar in extremis Zapatero –i Espanya- el 10 de maig de 2010, quan Rajoy va apostar perquè el país s'estimbés pel mateix precipici que Grècia. Esquerra va ser interlocutor privilegiat i suport del govern de Zapatero en les seves dues legislatures. Tots dos han gaudit d'amplis marges de negociació a Madrid, que sempre han aprofitat amb eficàcia. Avui res d'això no existeix. S'està cuinant amb extrema dificultat un nou Govern per a Espanya –la política territorial de la qual serà decisiva per a Catalunya– i el nacionalisme català no apareix ni a la banqueta. La impossibilitat d'incorporar aquests 17 diputats a la negociació és un dels factors del bloqueig.

Però a més, es reconegui o no, la qüestió catalana resulta ser l'impediment diriment número u de qualsevol de les aliances i fórmules de govern que hi ha sobre la taula: El pacte d'esquerres (PSOE+Podemos i confluències+IU) no surt perquè necessitaria almenys l'abstenció dels independentistes. I a més, el PSOE no vol ni sentir a parlar d'això (no així el seu líder, que es mor per la música, sigui Mozart o reggaeton), ells mateixos estan lligats pel seu maximalisme: han arribat tan lluny en la seva aposta rupturista que per avalar un govern haurien d'obtenir a canvi justament el que no se'ls pot oferir.

Podemos i el PSOE podrien acordar moltes coses en polítiques socials i reformes institucionals; fins i tot podrien defugir de moment les seves diferències profundes en política econòmica. Però els separa irremeiablement el referèndum català. En ambdós casos, amb implicacions internes: Pablo Iglesias no pot cedir en l'exigència del referèndum perquè això el posaria a punt de la ruptura amb En Comú Podem: 900.000 vots a l'aler a afegir als gairebé 700.000 que ja està a punt de perdre al País Valencià si Compromís finalment entra al pacte d'investidura amb Pedro Sánchez. L'únic que Iglesias no pot permetre's és el desmembrament de les seves confluències.

L'únic que Iglesias no pot permetre's és el desmembrament de les seves confluències

Pedro Sánchez tampoc no pot flexibilitzar la seva negativa al referèndum perquè això suposaria traspassar la línia vermella que li van marcar al comitè federal i reobriria la guerra civil al PSOE.

La qüestió catalana –i la qüestió terrritorial en general– és també l'obstacle insalvable que troba Sánchez en el seu intent de fer compatible un acord amb Ciutadans i un amb Podemos. Tots dos partits s'han declarat mútuament incompatibles, i el que els distancia més que cap altra cosa és la seva diferent concepció d'Espanya: centrifugadora per a Podemos, centrípeta per a Ciutadans.

L'obstinat immobilisme del PP sobre el problema de Catalunya és una de les coses que l'ha conduït al seu actual aïllament (en aquest cas, la tercera més important: les dues primeres són la corrupció i Rajoy).

I fins i tot en el cas que s'aconseguís triar un president, una de les primeres decisions que hauria de prendre el nou govern seria com respondre a l'onada de decisions anticonstitucionals procedents de Barcelona que es produirà quan s'activi el full de ruta de les forces independentistes. Aquesta decisió, per si sola, pot ser suficient per trencar un govern en el segon Consell de Ministres.

Si no existís el desafiament sobiranista, el nacionalisme català no estaria a l'ostracisme

Si no existís el desafiament sobiranista, el nacionalisme català no estaria a l'ostracisme, sinó participant en aquesta negociació i fent valer els seus 17 vots, que valen el seu pes en or però que ningú no vol ni hi pot comptar.

Sense el problema de Catalunya, l'acord entre Podemos i el PSOE estaria pràcticament fet i Pedro Sánchez podria anar a la seva investidura amb esperances de guanyar (una altra cosa seria cogovernar d'acord amb la raó).

Sense l'amenaça del cisma català, podria intentar-se pujar al mateix vaixell a Ciutadans i a Podemos, encara que viatgessin cadascun en una punta del vaixell.

I sense haver d'afrontar una crisi amb les institucions catalanes, un govern de coalició a Espanya estaria menys exposat a saltar pels aires en les seves primeres setmanes.

Així que més val obrir els ulls: l'elefant està plantat al mig del saló i no desapareixerà d'allà perquè no parlem d'ell als papers.