Si tot va bé, quan els lectors més matiners vagin a buscar el meu article, jo estaré travessant el cel del Mediterrani amb destinació a Atenes. Amb l’Heribert, sospitem que la Sagrada Família és una interpretació wagneriana del Partenó i m’he apuntat a una expedició heterogènia i pintoresca amb l’esperança de comprovar sobre el terreny les seves teories. L’Heribert, que és el meu pintor de capçalera, m’ha explicat que Joaquim Mir tenia l’obsessió d’anar a pintar a Grècia. Diu que va ser un mariner del Pireu el que li va recomanar que no es compliqués tant la vida, i que ja trobaria el que necessitava si anava a Mallorca.
Fa un segle, viatjar era més pesat que ara i Mir va trobar a Mallorca la llum que buscava per a la seva pintura. Segons l’Heribert, Mir té quadres molt bons sobre Montserrat, però només perquè abans va absorbir la profunditat diàfana de la costa mallorquina. Montserrat, diu l’Heribert, no té prou categoria per inspirar una obra artística de gran magnitud. La nostra muntanya màgica no té les dimensions ni la transparència de l’aire necessària per fer vibrar els àngels. La realitat es veu massa difusa i esmorteïda, a la plana de Vic. Igual que passa a l’Empordà, que és una dèria de la Catalunya de la dictadura, les muntanyes de Montserrat serveixen, com a molt, per explicar les expressions encoixinades i estrafetes del catalanisme.
Sense el vincle amb Mallorca, Catalunya queda massa lluny de Grècia i no té força ni imaginació per superar la vida de província
El gran patró de la sensibilitat artística modernista és la llum i el paisatge de Mallorca, m’insisteix sempre l’Heribert. A Catalunya hi ha dos oasis mallorquins, la zona de Poblet i la part alta de Barcelona. Però sense la costa mallorquina, Gaudí s’hauria quedat a mitges i la pintura catalana no seria la millor del segle XX. En el seu llibre sobre Gaudí, Lluís Racionero insisteix que l’arquitecte es va fer un tip de fer excursions per l’illa, igual que Joaquim Mir, que es va acabar fotent de cap per un barranc. Pot semblar contraintuïtiu per a un barceloní com jo, i fins i tot una mica esotèric per a un lector comú. Però crec que sense el vincle amb Mallorca, Catalunya queda massa lluny de Grècia i no té força ni imaginació per superar la vida de província.
Ara que les comèdies se’ns desmunten i que tothom va a les palpentes, crec que em farà bé anar a Grècia. L’Heribert diu que la llum d’Atenes és tan pura que els grecs antics van haver de dissenyar les columnes del Partenó lleugerament torçades perquè l’ull humà pogués veure-les perfectes. A Catalunya, les deformacions compensatòries no venen de la llum, sinó de les pors que ens ha llegat la història, i dels experiments socials que hem viscut els últims anys. Fa temps que hem perdut la perspectiva, i ens trobem en un moment molt delicat. L’octubre de 2017 vam perdre la possibilitat de fer-nos amos del nostre destí. Ara, però, estem a punt de perdre la capacitat intel·lectual d’entendre món i, per tant, de navegar el futur, sigui on sigui allà on vulgui portar-nos.
Estem, un altre cop, a punt de convertir-nos en esclaus: rics del que hem donat i tan purs en la nostra ruïna, que diria Carles Riba. Grècia és un lloc ideal per agafar distància, sobretot quan a casa teva ja ningú no sap com explicar-te què voldria destruir i què mira de conservar. De fet, Henry Miller hi va viatjar poc abans de la Segona Guerra Mundial intentant fugir de l'enfosquiment mesquí d'Europa i va sortir-ne transformat. Potser, mentre els lectors més matiners obriu la pàgina d'aquest article, jo seré a l'avió rellegint les seves aventures amb Giorgos Katsímbalis. Grècia va donar a Miller una veritat que Europa i els Estats Units ja no li sabien ensenyar. El món no el pots canviar, però sempre pots trobar maneres més interessants de veure'l i explicar-lo.