Dos edificis al costat de la plaça de la Bonanova, el Kubo i la Ruïna, des de fa poc més d'un mes estan sent notícia, malgrat que fa lustres que estan okupats. Fins a primers d'any ningú els havia fet cas ni consten queixes ni de l'associació de veïns ni de veïns en particular.

Enfilar la recta de les eleccions municipals i posar-se en marxa les dretes marginals i fragmentades de Barcelona ha estat tot un. Les estadístiques —poc fiables perquè barregen fets molt diversos: violació de domicili i usurpació— diuen que les okupacions han baixat un 16% el 2022 a Barcelona. Si separem les violacions de domicili de les okupacions d'immobles no domiciliaris deshabitats, la baixada seria encara més gran. En efecte, violació de domicili suposa entrar en casa d'un altre, l'habiti o no en el moment de la ingerència. El domicili és el lloc separat de l'exterior on hom exerceix la pròpia intimitat, és a dir, les llibertats més personals. Poc importa el règim jurídic (si és de propietat, de lloguer o una cessió) i si la residència és permanent o no (per exemple, hotel, segon habitatge vacacional o un estudi). No és presumible un alt volum d'invasió de segones residències a Barcelona, perquè els barcelonins solen posseir aquesta segona fora de la ciutat. Al cap i a la fi, tindran raó els que diuen que l'okupació és un problema, però no és el problema. De fet, preocupa —amb c— ben poc la ciutadania. Però, sigui com sigui, el fet és que l'okupació baixa sensiblement a Barcelona.

Establert això, cal preguntar-se per què, havent-hi més immobles okupats a la ciutat, les dretes marginals i fragmentades han anat a triar els dos de la Bonanova. La raó és simple: és on creuen que tenen el calador de vots barcelonins més important. Les proclames que fan servir, només d'un temps ençà, contra l'okupació a la part alta no les fan servir en altres barris on no es mengen, electoralment parlant, un torrat. Un cop més, els principis per davant. Així, ben magnificat pels mitjans amics i els que ho compren acríticament, un fet minúscul s'ha convertit artificialment en un fenomen escumós. Fins al 29 de maig, esclar.

Resulta clar que els okupes, si han de ser desnonats —i sembla que ho han de ser—, ho seran després de les eleccions, quan el seu desnonament no interessi ja electoralment

Anem, però, una mica al fons de l'assumpte. Al marge —o no tant marge— que la normativa obliga els propietaris a conservar la seva propietat en condicions de seguretat i salubritat adients i al marge —o no tant— de les obligacions municipals de perseguir la deixadesa dels propietaris, al marge —o no— de tot això, una bona pregunta rau en saber qui és el titular de la propietat dels dos edificis en qüestió. Doncs la propietària és la Sareb —el banc dolent—, la gran tenedora pública d'immobles, pagats per tots els espanyols per rescatar els actius tòxics immobiliaris de la banca espanyola cocausant de la crisi del 2007, la crisi que no ens costaria un cèntim de rescat bancari.

A més, un tema gens menor és saber per què aquesta tenedora, recordem, pública, ha esperat tant de temps per actuar judicialment. Ben podria ser perquè els immobles ja tenien tares costoses de reparar o estaven en tot o en part fora de normativa urbanística o perquè esperaven un deteriorament tal que fossin adquirits per les administracions. Aquestes hipòtesis són tan bones com d'altres davant la inexplicable inacció de la propietat.

Després d'anys i panys, la Sareb ha iniciat el procés civil —no el penal, que els jutges, amb raó, no apliquen als grans tenedors perquè no està en joc la propietat— de desnonament. Pel que fa al Kubo, està acabat, però, a petició dels Mossos d'Esquadra, en tant que constitueix una unitat amb la Ruïna, el jutjat va ajornar l'operatiu, fins que el segon procés acabés, cosa que no serà immediata, ja que els okupes no han comparegut encara en aquest segon procés. I oblidi el lector la llegenda urbana del desnonament exprés.

En aquestes, sense saber ni com ni per què ni —el que és més important— qui els ha pagat, pizzes de regal incloses, brollen pel carrer membres de l'empresa Desokupa i, amb tota la fatxenderia del món, diuen que desnonaran els okupes. La policia, obvi resulta, els diu que ells no són qui per desnonar ningú, que són uns particulars sense cap autoritat, que els desnonaments els ordena el jutge i els executa, arribat el cas, la policia. Com si no ho sabessin. Malgrat la cridòria i les provocacions, Desokupa no desokupa ningú, però sí que munta una sorollosa manifestació amb poca, però animosa, gent, a la petita plaça de la Bonanova. Aquesta derrota política, judicial i policial se celebra com una victòria. Victòria alternativa, és clar. No és cap victòria l'existència d'uns perjudicats evidents: qui pagaran els plats trencats seran en especial els comerciants que han vist els seus negocis malmesos. Ja veurem qui serà el responsable final dels danys produïts.

De tota manera, resulta clar que els okupes, si han de ser desnonats —i sembla que ho han de ser—, ho seran després de les eleccions, quan el seu desnonament no interessi ja electoralment. Els patriotes de la propietat, que no es jugaven la seva, deuen haver tingut, a l'hora de dinar a ca seva, el seu minut de glòria, tan infructuós com la seva influència real en la vida ciutadana. Ni han intentat resoldre el problema de l'okupació ni el de l'habitatge. Parafrasejant Mourinho, a Barcelona hi ha teatre, però, vist el que hem vist, no sempre del bo.