L'olivera del Luis

La casualitat ha volgut que la carta del president Puigdemont l'hagi llegit estant a Girona. Compartir amb l'Iris i el Jorge, i també amb el Luis i la Carmen, uns dies en família, està sent una experiència inoblidable que, afegida al context, li dona encara més emotivitat i profunditat. Conèixer aquestes terres d'una manera diferent de la que he viscut en tants viatges, en tantes trobades i xerrades públiques, està sent una manera, també inoblidable, de gaudir, assaborir i submergir-nos en els meravellosos racons que ofereix aquesta terra. Perquè conèixer un lloc és essencial per voler-ho. I el que visquis en ell, més encara. Aquests dies, de la mà dels nostres amics, fent-nos sentir part de casa seva, ens serveixen per entendre més i millor aquesta terra.

Asseguts en un racó de la muntanya, mentre corre una suau brisa en un estiu aclaparador, escolto històries de vida que creen connexions. Al costat d'una olivera que ens fa ombra, que ha viatjat en els seus 75 anys des de Guadalajara a Girona. Com el Luis. Una història de ganes de llibertat, de vida. De construir un futur millor i treballar de valent per aconseguir-ho, allà on tot era diferent, on existia l'oportunitat que en altres llocs ni s'imaginava. Tantes històries que he escoltat dels qui van arribar a Catalunya apostant per un futur, marxant el més lluny possible de la repressió i el retrocés constant. Catalunya va ser terra d'acollida, i creixia mentre compartia la seva essència. Ahir a la nit el Luis ensenyava a llegir en català a la meva filla. I per a mi, era un enorme regal. Un d'aquells moments que estan carregats de sentit, de sentiment i de significat. Com l'olivera que va viatjar des de Zorita de los Canes fins a una muntanya de Vidreres i allà va arrelar per fer ombra mentre l'Elio, als seus dos anys, avui fa la migdiada.

Sota aquesta mateixa olivera, avui he traduït les paraules que Carles Puigdemont ha escrit després de confirmar-se que ERC ha decidit donar suport a la investidura del candidat del PSC, Salvador Illa. Un fet que coneixíem mirant al mar. Veient vesprejar mentre una tempesta s'apropava, cobrint el cel de núvols rodons i esponjosos. El vent va començar a ser més fred, la llum es va tornar grisa i el capvespre es va fer lent. Tot estava ja a punt per anunciar la data de la sessió d'investidura, que es produirà en els propers dies i a la qual acudirà Puigdemont. Serà el moment, després de set anys, en què el president a l'exili reaparegui. Per presenciar amb els seus propis ulls el lloc del qual va sortir, sense imaginar tot el que viurien els que allà es trobaven. Cal veure com discorre la votació, perquè hi haurà qui voti en consciència i suposarà moments històrics, no hi ha dubte. I cal veure de quina manera es produeix un dia que suposarà un punt d'inflexió (un més) en la història de Catalunya (i també en la de la democràcia espanyola i europea).

Si Illa és investit davant dels ulls de Puigdemont, i a continuació el detenen, la imatge serà tan brutal com per a una profunda reflexió

Puigdemont pot ser que sigui testimoni de com els allà presents avalen amb els seus vots el lliurament de la Generalitat al PSOE, còmplice necessari en el seu moment perquè es generés tot aquest caos. Col·laborador ara, per pur interès, per desfer-lo, demostrant així que tot va ser, en realitat, voluntat política i tossuderia inadmissible del braç politicojudicial, preparada amb la inestimable ajuda de l'opinió pública manipulada i deshumanitzada generada pels mitjans de propaganda en els quals s'han convertit els diaris de notícies.

El PSOE, en cas de donar-se la investidura d'Illa, es farà amb la presidència de Catalunya. Un fet que suposarà tapar en fals una realitat ben diferent de les aparences. I perquè això no sigui tan fàcil d'amagar, allà serà present el gironès. Que ERC no hagi preferit esgotar totes les vies per mantenir el seu discurs dels últims anys, demostra que li va bé tirar un vel. No és estrany, després de comprovar com les gasten a les seves pròpies files. És fàcil comprendre que preferiran girar full com més aviat millor, sota la batuta del PSOE, "caigui qui caigui" —sobretot si qui cau és Puigdemont.

Tot això té una aparença democràtica que, per falsa, tramposa i traïdora, fa pudor. Perquè tots sabem que el camí ha estat infestat de mines, i que algunes d'elles han estat posades des del propi presumpte independentisme. Com la convocatòria electoral d'unes eleccions anticipades, quan els temps eran realment ajustats, amb una llei d'amnistia en potència i sense la certesa de com es posaria en funcionament. Resultava ja evident que l'acord entre el PSOE i ERC ja s'anava forjant. I que el cap de Puigdemont era el desig de les dues formacions. Però totes dues havien de dissimular per a la seva pròpia militància, per als seus propis votants i per a la seva pròpia vergonya, perquè resultar deslleials, traïdors i mentiders resultava tan evident, que no es podia negar.

Amb l'aplicació de la llei d'amnistia s'està evidenciant una altra vergonya de dimensions inabastables. Els jutges interpreten el que volen, fent veritables barbaritats, i demostren així que la llei no està feta per a garantia de la societat ni basant-se en principis democràtics. Ja ho imaginàvem, però ara és innegable. I cada un es renta les mans, demostrant que aquí no hi ha res a fer. Que la incoherència, la injustícia i la desraó campen al seu aire. I que on no hi ha justícia, és un perill tenir raó.

La investidura d'Illa, si es produeix, constatarà —encara que sigui poc temps—, que tancar en fals les ferides a molts ja els va bé, mentre es puguin fer veure. Que no hi hagi justícia, ni veritat, ni manera de denunciar-ho, serà la merda sota la catifa, que acabarà sortint per qualsevol lloc i fent encara més pudor. És qüestió de temps. I com el temps ho posa tot al seu lloc, si Illa és investit davant dels ulls de Puigdemont, i a continuació el detenen, la imatge serà tan brutal com per a una profunda reflexió. La faran els que disposin d'honestedat i consciència, que no deuen ser gaires. Però cada vegada se la faran més.

Deia el president a la seva carta que ha rebut molts missatges d'amics que li deien que no tornés. Que no arrisqués la seva llibertat davant de tal panorama de traïció i trampes. Jo vaig ser una d'elles. I entenc, com vaig entendre, la resposta que ens ha donat, com la que em va donar. Tornar també forma part de la resposta política i històrica. Tornar posarà cadascú davant del mirall. I amb el temps, posarà cadascú al seu lloc. Com l'olivera del Luis.