És bastant coneguda la conversa que un taxista de Madrid va tenir amb un dels diputats catalans mentre el portava de l’aeroport a una de les reunions on es feien les negociacions de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ara deu fer vint anys. Es veu que el taxista va voler subratllar la potència econòmica de la capital espanyola davant el seu client català fent-li notar la gentada que hi havia a aquella hora del matí al carrer, als bars i a les botigues. El nostre home —que a aquelles hores encara devia estar d’humor— va respondre amb ironia: “està molt bé. I aquí, a quina hora es treballa?”. El taxista va canviar a un to més greu i sabent el que el diputat anava a fer a Madrid li va dir: “tingui present que a Madrid es mana, no es treballa”. És xocant que el taxista —possiblement l’autònom que menys mana, ja que potser no té treballadors i per decidir no pot ni triar on ha d’anar, perquè li ho indiquen els clients— se sentís tan implicat en el Madrid que mana.
És la força del costum. Mariano Rajoy, essent president del govern espanyol, dels catalans va dir “los catalanes hacen cosas”. L’autor de la frase “un vaso es un vaso y un plato es un plato” potser no és el millor referent intel·lectual. Però com a gallec i com a registrador de la propietat, això del costum no li és gens aliè. I quan va haver de parlar de nosaltres va dir “aquests fan coses”. I no li falta raó: hem fet dels primers parlaments, consolats de mar, rutes de comerç, els gremis, la revolució industrial, exportacions, cultura de primer nivell, i un sistema de cohesió social on la cultura de l’esforç és un tret identitari. L’eina i la feina, com va dir Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya el 1954.
Ja n’hi ha prou de desànim i de frustració. I no calen més excuses perquè, en el fons, tot això depèn de nosaltres
Com que això del costum d’un país es basa sobre els usos prolongats en el temps, jo crec que Vicens Vives encara diria el mateix de nosaltres, tot i que l’actitud del país dels darrers anys no s’acaba d’avenir amb allò que és costum. Ho va definir perfectament fa un parell de dies el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, en un discurs de Cap d'Any que va enviar als més de cent mil socis de l’entitat que dirigeix i que aquest diari va fer bé de reproduir en portada. Òmnium l’encerta almenys en dues coses: en fer el discurs i en el contingut. No ha de competir amb els polítics, però enviar un discurs de Cap d'Any al sobiranisme assumint la potència institucional del que Òmnium representa per a molts catalans és bo. I l’encerta amb el que diu i com ho diu: cal un gir total a la situació. Ja n’hi ha prou de desànim i de frustració. I no calen més excuses perquè, en el fons, tot això depèn de nosaltres. De la nostra feina. I no podem esperar quatre anys. El president d’Òmnium no fa retrets i no demana a ningú altre que comenci. Reconeix que en la feina de reconstrucció nacional hi cal la implicació de molta gent i de molts sectors. Però que des de la societat civil ja comencen, que és urgent.
Comencen com aquells fundadors de l’entitat, que l’any 1961, en ple franquisme, van decidir combatre la censura i la persecució de la cultura catalana i omplir l’espai que van deixar les institucions polítiques prohibides per la dictadura. Quan més falta feien hi van ser. Ara que tornen a fer molta falta, fan un pas endavant per reivindicar un canvi per aturar “una inèrcia que ens porta a la deriva”. I “construir un nosaltres orgullós de si mateix”, “ser una terra d’oportunitats”. Òmnium identifica la llengua com a element clau de construcció nacional; ho és. I fixa una nova actitud com a canvi imprescindible per a la construcció nacional; ho és. Si el sobiranisme no té clars els propòsits per al 2025, són aquests.