Si passeges per algun carrer, avinguda o rambla determinada pots topar-te amb una mena de taula de cartó, on s’instal·len tres gots opacs i hi ha un grup organitzat que t’invita a jugar i, eventualment, a guanyar, per veure si saps on és la boleta, que prèviament hauran marejat traspassant-la d’un got a un altre. Amb moviments vertiginosos, i jocs de mans que han a bastament practicat, descol·loquen el teu seguiment visual, i rarament encertes on està la boleta, dels tres llocs possibles. Com en quasi tots els jocs “d’atzar” guanya la banca, en aquest cas, el grup que organitza improvisadament la timba, i que sempre està a l’aguait d’una aparició policial. Perquè evidentment es tracta d’un joc il·legal, atès que ningú controla la “qualitat” del procediment. Un joc il·legal que només tanca provisionalment el “negoci” en cas de pluja. Els qui es guanyen la vida practicant aquest joc fraudulent se’ls coneix com a trilers, i acostumen a estar, en el lloc de la seva acció, envoltats de cercles de curiosos, companys, incauts o passavolants.
M’han vingut al cap aquestes escenes, que tothom deu tenir a la retina, quan he sentit que la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, en la seva XVª Legislatura, s'ha fixat per al dilluns 10 de juny, és a dir, just l'endemà que els ciutadans hàgim votat a les eleccions al Parlament Europeu. La decisió l’ha pres el president de la Generalitat en funcions, però no calia ser Einstein per deduir com aniria el tema. Sigui com sigui, tot fa pensar que anirem a votar el dia 9, sense que ningú es digni a explicar com aniran els pactes per a la constitució de la Mesa del Parlament o del Govern de la Generalitat, malgrat que els pactes estaran tancats dies abans, molt previsiblement. Potser algú ens vol fer creure en acords màgics de darrer minut, però em sembla que ja som grans per empassar-nos, altre cop, pel·lícules de sèrie B. De darrer minut, només hi ha oportunitats en algunes sales d’espectacles.
El trilerisme, el contorsionisme o la voluntat d’ocultació no haurien de ser premiats en una societat que conservi un mínim d’esperit crític.
Qui tindrà interès a amagar els pactes que ja estaran tancats quan anem a votar el diumenge 9? Si no ensenyen les cartes, és perquè alguns poden tenir por del càstig electoral segons com els líders i els partits les hagin jugat? Es pot continuar tractant els electors amb aquesta condescendència que implica amagar els pactes i el valor dels intercanvis? Algú vol continuar fent befa del dret dels electors a conèixer la veritat abans de dipositar el vot a l’urna el 9J? Caldrà tornar a veure espectacles de contorsionistes que faran una cosa, en diran una altra i ho intentaran justificar?
Eufemísticament, algú pot dir que es tracta d’eleccions diferents, i que no s’han de barrejar coses i pactes. Bé, tenint present que vivim en un món interdependent, i que vivim en un estat de campanya electoral permanent, tot ho condiciona tot, i els equilibris i decisions poden tenir repercussions tant a nivell català com espanyol o europeu. En qualsevol cas, amagar la realitat és cívicament dolent i políticament arriscat. Si no es vol donar ales a l’abstenció, calen polítiques transparents, missatges clars i fugir de subterfugis. Precisament, per lluitar contra l’abstenció, cal que res no s’amagui als electors, i que aquests puguin premiar o castigar amb el seu vot les decisions que es prenguin. Sobretot si es té present que continuem en règim de circumscripció única, llistes tancades i el costum d’opacitat en els pactes, que molts cops disgusten a posteriori els votants de les diferents opcions polítiques.
Quan a l’elector se li deixen tan poques opcions de tria real, caldria que els partits i coalicions fossin curosos i honestos en la comunicació pública de les seves intencions i decisions. Em veig a venir l’allau de comentaris sobre el meu nivell d’ingenuïtat, però, o aportem llum a la foscor en el tema dels pactes, o les democràcies representatives patiran enfront dels règims autoritaris. Perquè ja sabem que hi ha grups polítics que mouen les línies vermelles segons convingui, i que estan disposats a allò que calgui per a continuar sent-hi, però haurien de ser excepció, i haurien de ser castigats per l’electorat. El trilerisme, el contorsionisme o la voluntat d’ocultació no haurien de ser premiats en una societat que conservi un mínim d’esperit crític. Una societat que hauria de reclamar una llei electoral on els pactes fossin coneguts d’antuvi. Potser, en aquest cas, segones voltes serien bones.