De moment, tenim un mediador internacional a Ginebra, que no ha desaparegut: més aviat tot el contrari, encara que no sigui notícia. Tenim que la Comissió Europea ha decidit intervenir com a mediadora en la renovació del CGPJ espanyol, perquè el pati de col·legi que és Espanya no se’n surt sense ajuda. Tenim, també, que aquesta setmana la Comissió de Venècia ha visitat el Congrés dels Diputats i el Senat per a tenir llest un informe a mitjans de març sobre la solidesa jurídica de la futura aprovació de la Llei d’Amnistia. Abans que existeixi, per cert. Curiós. I tenim, per últim, el Parlament Europeu demanant que s’investigui tot allò de la suposada trama russa. Hi deu haver gent que encara dirà que el procés s’ha acabat. De la mateixa manera que hi ha gent que considera Rússia un estat molt malèvol, i ho és en molts sentits, però el que hauria de preocupar-los és que a Rússia, els últims deu o vint anys, no s’ha intentat empresonar tot un govern democràtic sencer amb imputacions falses. No només hauria de preocupar, sinó que a Europa ara és visible que li preocupa. Li preocupa molt més, és clar, que la independència de Catalunya. I li preocupa perquè, a diferència de Rússia, Europa ha decidit ser el bressol de les sòlides i exemplars democràcies occidentals.
Som, també, en una tramitació complicada i plena de trampes. La Llei d’Amnistia, o bé serà modificada, o bé donarà peu al pas del govern de Pedro Sánchez a la minoria parlamentària. Blanc o negre. Rien ne va plus. No és una postura radical, sinó molt fàcil d’entendre: imaginem-nos que l’amnistia s’hagués promogut abans del judici dels presos polítics, el del 2019, és a dir abans de qualsevol Tsunami però amb ganes d’amnistiar tots els participants en l’1-O. Situem-nos en aquesta hipòtesi. Hauria tingut sentit que una Llei d’Aministia, redactada amb aquesta finalitat, inclogués una excepció per al fantasiós delicte de sedició? O per al de rebel·lió, o per al de malversació? No: perquè incloure aquestes excepcions hauria fet inútil la mateixa llei. Si hagués existit l'excepció haurien anat tots a la presó, igualment, degut a la fantasia desbordant (i obscena) d’alguns jutges. Doncs bé: ara, el mateix amb el “terrorisme” o amb la “traïció”. Només que, ara, amb la cara més descoberta.
Aquest monstre, aquest pus amb vida pròpia, està cobrant vida just davant dels ulls dels intervinents europeus i internacionals
I és que més enllà de si surt endavant aquesta llei o no, el que sí que està aconseguint de manera molt efectiva és treure (de nou, però de manera encara més visible) tot el pus en forma de deep state que de vegades es dissimula rere la “legalitat”, “l’Estat de Dret” o la “separació de poders”. En efecte un jutge pot refugiar-se en la seva independència, i un fiscal es pot refugiar en la seva imparcialitat estatutària, fins i tot el rei pot acollir-se a un suposat paper “protector”, però l’espectacle que estem observant en directe, consistent en l’ús dels tempos judicials i dels informes poilicials a conveniència d’un objectiu polític, constata una evidència física: que el PSOE no controla l’Estat i que, fins i tot si governés el PP, l’Estat té cara i ulls i vida pròpia. Des de l’Estatut que ho sabem, però també des del judici als presos polítics: recordem que en aquell judici, ni PP ni PSOE no van fer d’acusació particular. No va fer falta embrutar-se. Ho va fer VOX i, de fet, en aquell judici l’acusació particular ja la feien fiscals i jutges. No només particular: particularíssima, com “el patio de mi casa”.
El PSOE fa de PSOE, però l’Estat fa d’Estat i els rols queden ben repartits. “A mi que em registrin”, poden argumentar Sánchez o Zapatero, o fins i tot Feijóo. L’únic avantatge de la situació actual és que aquest monstre, aquest pus amb vida pròpia, està cobrant vida just davant dels ulls dels intervinents europeus i internacionals que han anat a veure què dimonis passa a Espanya. Perquè és el que dèiem: ha estat dins de la Unió Europea, dins la perfecta immaculada composició pluriestatal de la Unió Europea, far de tota protecció de la democràcia i dels Drets Humans, que s’ha perseguit un govern democràtic sencer, i tot un moviment social perfectament pacífic. Aquí, ha estat. A Occident. On som? Som aquí. No a Rússia. Aquí, sota la bandera de les dotze estrelles bíbliques i la música de l’Himne a l’Alegria (a la Llibertat) de Beethoven. L’informe que ha de demanar el Parlament Europeu, la Comissió de Venècia o qualsevol tipus de consell o comissió europeus no hauria de preguntar-se sobre falsos i conspiranoics contactes amb la gent de Putin, sinó sobre l’efectiva fiabilitat democràtica d’un dels estats membres de la UE. I sobre com hi ha respost, la UE, a tot plegat: ha estat òptima, la postura europea general? Han funcionat, els òrgans de control intern?
Per això si jo fos Putin, i m’entrevistessin sobre el tema, això seria el primer que diria: “l’independentisme català? Ah, sí. Aquella gent que van atonyinar als carrers i que van empresonar per delictes que després van haver de derogar, i que encara no tenen cap resposta al seu problema. Sí, me’n recordo. Per cert: com estan?”.