On són les dones (del vi)?

“Hi ha moltes dones treballant al nostre celler”. Davant d’aquest tipus de comentaris, vull recordar que el que és important és el lloc que ocupen. I que, encara que hi hagi com a directora una dona, l'organigrama continuarà sent masculí, perquè costa molt comptabilitzar l'“un dia per tu i un altre per mi”. Per fi hem pogut presentar l’estudi "Dones del Vi 2024", dirigit per Laia Arcones, de l’Instituto Más Mujeres, i servidora, amb la col·laboració de Mujeres del Vino i de la DO Catalunya.

“Un 90% ha presenciat o patit comportaments ofensius o masclistes”, diu l’estudi. Sense voler, comparo els resultats amb les recents dades del col·lectiu On són les dones en els mitjans. Des del 2016 analitzen la presència de dones als espais d’opinió a Catalunya, en denuncien l’absència i demanen que es doni veu a les periodistes i se les escolti. No, no vull competir amb les professionals de la comunicació (de les quals me'n sento part). Perquè el resultat de la comparació seria premiar les que estan pitjor, i això no mola gens ni mica! I sobretot perquè envejo la seva manera de donar-se suport entre elles. No només perquè m’ha emocionat com Llucia Ramis o Anna Polo s'han sumat al #metoo del periodisme català, sinó perquè l’estadística és clara. En el món del vi, més d’un 32% de les dones que s’hi dediquen és per llegat familiar i costa més denunciar o criticar la parentela. Un 59,3% de les dones del sector treballa en una petita empresa; moltes d’elles en l’àmbit rural. Si a la Mireia Torres (cinquena generació de la família Torres) li van preguntar quan era jove si tenia la regla quan va entrar en una sala de botes, no cal imaginar què han pogut preguntar o dir a altres treballadores del sector amb menys poder. Si a mi —que el meu pare i el meu germà eren del mateix sector— m’han passat coses molt desagradables amb els seus col·legues, imagina’t què han pogut fer amb les que no tenien cap mena d’armilla antibales. Pensem, per exemple, en les treballadores de l’àmbit  rural i en què significa denunciar un abús. Segurament, perdre la feina; raó per la qual les seves opcions són minses.

Tres de cada cinc dones del sector del vi consideren que hi ha situacions de desigualtat en el seu àmbit

L’expressió “tinc dona, germana, filles i mare” és digne del cunyadisme més il·lustrat. Doncs això no t’exculpa ni molt menys de ser un masclista cum laude. Pares, oncles, germans, cosins, tots poden caure a la temptació de començar la frase amb un “jo no soc masclista, però...” que recorda allò de “jo no soc racista, però...”. Tres de cada cinc dones del sector del vi consideren que hi ha situacions de desigualtat en el seu àmbit. Sense dades només semblen percepcions de com ens sentim; per això sense dades no hi ha paradís. Molt llaç lila durant el mes de març, però hi manca una voluntat transformadora, en la qual també incloc una banalitat com la de no semblar misogin. No tant omplir-se la boca de com som de sostenibles en el món del vi i més posar sobre la taula la conciliació. Perquè és un dels sectors on és més difícil fer-ho, sobretot, com expliquen les estadístiques, per a les dones que ens hi dediquem.

Un 41% ha patit algun tipus d’assetjament; sigui verbal, psicològic o físic. Molts cops, pensem que les agressions o els abusos no han estat tan forts o freqüents. El problema és que encara que ho hagin estat no es pot demostrar i hi ha el perill que et denunciïn per difamació. A vegades, cal posar títols per desxifrar. El 57% s’ha sentit invisibilitzada. Mentre no es puguin canviar els esquemes mentals, és important fer-ho públic perquè, almenys, els caigui la cara de vergonya. Un 74% ha anat a un esdeveniment on no hi havia cap dona; i és que el  que no es veu, no existeix. Hem d’encoratjar a posar denúncies en comptes de torturar la víctima; o, almenys, que l’agressor s’adoni que és un delinqüent. Un 35% ha sentit pressió per actuar o vestir-se d’una certa manera en un món conservador i patriarcal, i on hi ha alcohol pel mig.

Vuit de cada deu dones no sent que rebi el mateix respecte que els homes en rols similars. El col·lectiu OSLD (On són les dones) —un recompte que també s’ha hagut de fer de manera privada i a costa de l’esforç de les que el van idear— ha millorat en aquesta última edició. Segurament perquè, any rere any, ens ha obligat a assenyalar la desigualtat. Dels 19 mitjans o programes recomptats en l’últim trimestre del 2024, 12 ja són paritaris (encara que sigui 40-60%). Són tres mitjans o programes més que el 2021; 6 més que el 2019…, i 10 més que el 2016! De mica en mica s’omple la pica, i les gotes xineses van produint els canvis de paradigmes. Aquesta setmana, que fa un any de la mort de la meva amiga Anna Pérez Pagès, es va donar el primer premi que porta el seu nom a la periodista cultural Carolina Rosich. L’Anna ens ha deixat una gran herència a les dones empoderades, preparades, sensibles i intel·ligents que volem continuar fent coses que serveixin a les altres i continuar lluitant pels nostres drets. Espero que amb aquest estudi l’Anna també estigui orgullosa de mi.