1. El Rei ha passat per cal decorador
Fa un any el Rei d'Espanya va fer el seu missatge de Nadal des d'un lloc que podria ser perfectament el menjador d'un pis mostra. Un pis mostra de la sisena fase de Marina d'Or i amb un sofà on no hi cap ni l'1% dels cunyats que vénen a buidar-te la nevera per Nadal.
Aquest any ha decidit sortir del zulo i mostrar-nos que la casa és gran. Tan gran que pot pagar la factura de la llum de no-sé-quantes bombetes i de l'aspirador que deixa tanta catifa sense gota de pols. I encara en sobra per comprar el Pronto pels mobles i els canelobres.
Algú ha decidit que per mostrar una Espanya potent, la imatge que calia oferir era l'esplendor del passat. L'Espanya que es reivindica unida i constitucionalment inamovible és pretèrita, recarregada, daurada, vetusta. En comptes d'oferir una proposta de futur, de modernitat, de canvi, no, asseuen Felip VI en un decorat de Felip V.
Potser era per mostrar-li al nou règim que intenta treure el cap tímidament que l'antic règim no es rendirà fàcilment.
2. I els espectadors s'hi van quedar...
A cal decorador, vull dir. Vaja, que molts ciutadans triant-triant quin sofà acabaran posant al menjador, se'ls va fer tard i no van poder veure el discurs.
La sort pels despistats és que l'endemà el discurs és la gran noticia a tots els mitjans i és molt difícil no saber tot el que va dir el Rei. I fins i tot el que no va dir. Que també.
3. Tal vegada Susana Díaz no va dir ben bé això...
Parlant de dir... I en plena digestió de la carn d'olla, vas i llegeixes aquest titular de Periodista Digital, l'artefacte mediàtic d'Alfonso Rojo:
I el primer que penses és: "òndia, si que va forta la senyora Díaz". I a continuació cliques la noticia per veure com va dir-ho exactament. I vas mirant. I mirant. I remirant. I la contundent declaració no la veus per enlloc. Fins que arribes al moment en què el mitjà posa entre cometes el que va dir de veritat la líder socialista andalusa (de moment)...
I llavors és quan exclames: i on posa això de "por donde le quepan"? I arribes a la conclusió que no ho posa enlloc. I no ho posa enlloc perquè no va dir-ho. Vaja, que el titular és pura ficció.
I llavors és quan penses que aquest nou periodisme de l'emoció i l'impacte del que és probable aconseguirà que un dia ja no calgui que ningú digui res. Ells, els practicants d'aquesta manera d'entendre la informació, tenen prou imaginació per suposar el que pensa tothom i fer-los dir el que a ells els sembla bé per inventar un titular cridaner. Suposar estalvia tanta feina que ja no cal ni molestar-se en preguntar. Crees la resposta i tema resolt.
4. A veure si al final serà una mania del mitjà...
El més terrible de tenir una fixació és que al final sempre vas a petar allà mateix. Sigui el "donde le quepan", sigui altres expressions semblants relacionades amb la rereguarda.
Però el més interessant d'aquesta manera d'informar amb el "caca, pedo, culo" és que la gent ho compra. Vull dir, que és precisament gràcies a aquests titulars que cert mitjans tenen audiència. I per això els fan. Estic defensant el mitjà? No, dic que si el mitjà fa això és perquè sap que li dóna clics. I els clics volen dir diners. I els clics els fa la gent. Oferta i demanda en diuen.
5. Bé, i ara què?
Hi ha qui té la solució als problemes d'Espanya...
Ja ho veu, oi? Els representants de l'antic règim a la premsa tenen la fórmula i les persones. Quina formula? La que no canvia res. Quines persones? Les de sempre. Valuoses? Algunes sí. Encara. Altres no només són el retorn al passat, sinó a un passat que està molt bé allà on està.
Sap allò que dèiem més amunt sobre la modernitat? Doncs som allà mateix. Ah, i com veu, aquest futur que ens proposa el mateix de sempre no només està farcit de joves, sinó de dones. Tan real com la pura realitat social. Si, oi?
6. Hauria començat tot si hagués estat un home?
Tothom té dies espessos. I a Twitter és molt fàcil escriure una barbaritat i, pam, prémer el botonet i publicar-la. I després penedir-se. Alguns les esborren. Altres diuen que els han robat el compte durant una estona (últimament aquesta excusa barata ha perdut molts adeptes, perquè ja no enganyen ningú). N'hi ha que cauen a la piscina dels fems i es posen a nedar-hi els 400 estils. I, finalment, n'hi ha als que l'escalfament els dura estona...
Per sort els canelons fan miracles i Alfons Godall ha acabat rectificant. I d'una manera sincera. I quan això passa és just fer un reconeixement.
Però ara que Godall s'ha excusat sense matisos, aprofitem que és una persona reflexiva amb qui es pot conversar i argumentar i fem dues preguntes. A ell i a qui el va criticar.
1) Si la persona de la foto hagués estat un home, Godall hauria fet el mateix comentari inicial?
2) Si Godall hagués fet aquest comentari referit a un home, hauria rebut tantes crítiques?
7. El que realment interessa a la gent
Ja va passar al seu dia quan les cadenes de TV van aixecar la programació per informar de l'accident de Germanwings. Els seguidors del programa Mujeres, hombres i viceversa van omplir la xarxa d'indignació. ¿Com s'atrevien a treure el seu programa favorit per informar d'una catàstrofe?Ara ha passat amb Gran Hermano i les eleccions. Aquest cop, però, la gran diferència és que no van canviar la programació per un imprevist, sinó que a la graella ja s'havia anunciat el canvi en forma de programa electoral especial. Però tant se val, hi ha drogues mooolt addictives...
8. Suspens en geografia
A can Via Lliure, a can RAC1, diumenge passat van mirar-se els diaris. I fullejant El Periódico, van veure l'apartat en que els candidats es fotografiaven amb la seva paraula preferida. I van comentar que els havia sobtat com havia dibuixat Josep Antoni Duran i Lleida el contorn de Catalunya. I van decidir penjar la foto. I crec que vostè i jo els donem totalment la raó que la cosa sorprèn...
Bé, o potser la proposta nacional de Duran consistia en deixar Catalunya així. En tot cas, si era així, els resultats no permetran a Duran posar-ho en pràctica. Una pena. No, per la curiositat, sap?
9. Saber riure's d'un mateix
A la vida i a la política és molt important saber riure's d'un mateix. Alberto Garzón i Izquierda Unida han donat una lliçó del que és l'autoparòdia...
Ara bé, podem pensar que aquesta és una manera hàbil de quedar com a "enrotllats". De dir a tothom: "ei, som normals". Potser sí, però fins i tot per fer això, has de saber-ne. I Izquierda Unida ho va saber fer.
10. Quins són els criteris per concedir canals de TV?
Sempre m'he preguntat què tenen en compte realment els que concedeixen freqüències de ràdio i TV. I mai m'he sabut contestar per què acostuma a passar que els governs (tots i d'arreu) tendeixen a donar-les a grups ideològicament pròxims. Serà cosa de les casualitats? Segurament.Ara que s'han concedit noves llicències de TDT (una noticia que ha passat molt desapercebuda gràcies a les eleccions), el portal PRNoticias ha creuat els noms dels nous gestors d'un canal i la llista de morosos publicada per Hisenda. I li ha sortit aquest bonic titular...
I gratant, gratant, als de PRNoticias li ha sortit aquesta informació...
Un nou misteri misteriós sobre el qual ningú no dóna explicacions, però tampoc ningú en reclama...
11. La vista enganya (o no)
El disseny del logotip del Col·legi Episcopal de Lleida ha triomfat a la xarxa. La imatge és de fa set anys, però allò que passa, que fins algú no s'hi fixa, el tema no existeix.Si mira la imatge de prop és una estilitzada verge. Quan la gent amb una ment una miqueta picant (com per dir-ho suau) allunya la imatge, hi veu una altra cosa. Una cosa que uneix les verges i les que no ho són. I que comença per la lletreta... Bé, no cal que li digui perquè vostè és d'aquestes les persones a qui em referia quan parlava d'una ment una miqueta picant (i no cal que dissimuli)
