L’Operació Catalunya és l’argument de l’amnistia

El company Carlos Enrique Bayo va destapar al seu llibre Villarejo, el poder de los secretos àudios gravats no pas per Villarejo sinó per la Guàrdia Civil, de converses entre Ignacio González, expresident madrileny, i Eduardo Zaplana, expresident valencià i exministre de Justícia, tots dos condemnats per casos de corrupció. En una conversa González plantejava la necessitat de substituir el jutge Eloy Velasco de la plaça que ocupava interinament a l’Audiència Nacional, perquè tornés a fer-se càrrec el titular destinat llavors a Europa, de nom Manuel García Castellón. "Ya me apañaré con el titular, coño", li diu González a Zaplana.

Així que Garcia Castellón va tornar i des de llavors la seva trajectòria ha estat la següent: Va salvar la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, de la causa Kitchen, referida a la utilització de la policia per impedir que transcendís la corrupció del partit. Va exonerar Esperanza Aguirre, la presidenta madrilenya, de la causa Púnica, aixecada pel jutge Velasco per una corrupció en què estava implicat el seu govern. També García Castellón va treure Ignacio González de la presó; va arxivar la causa contra el rei Joan Carles I; no va mostrar gens d'interès a esbrinar qui era un tal M. Rajoy que apareixia en els papers de Bárcenas; va perseguir judicialment Podem sense aconseguir res...  Ara no té altra obsessió que imputar per terrorisme a Carles Puigdemont i Marta Rovira en contra del parer de la fiscalia, potser pensant que si rebenta l’amnistia farà caure el Govern de Pedro Sánchez, a qui pretén presentar com a còmplice de terroristes.

L’amnistia no seria possible si no existís la convicció que l’Estat es va saltar les pròpies lleis per actuar brutalment contra persones innocents vinculades o no amb el procés sobiranista.

Per una vegada, i no servirà de precedent, una ministra del Govern espanyol s’ha atrevit a dir molt suaument les coses com són. La vicepresidenta Teresa Ribera va dir: "Jo seria molt cauta pel que fa a la manera com s'estava pronunciant aquest jutge, que com dic ens té acostumats que sempre s'inclini en aquesta mateixa direcció, que evidentment té una implicació política important i sol sortir a col·lació en moments polítics sensibles".

Segurament en altres països, la trajectòria del jutge García Castellón hauria estat objecte d’investigació, aquí del Consell General del Poder Judicial només ha trobat suport i connivència. I fins i tot el mateix govern de Pedro Sánchez, suposadament progressista al qual pertany la vicepresidenta, l’ha desautoritzat. Especialment greu és la insolidaritat demostrada per la ministra de Defensa, Margarita Robles, que també és jutge, referència en altres temps de la defensa de drets i llibertats, que ha sucumbit a les exigències més miserables de la raó d’estat més antidemocràtica.

Així que el més greu de tot el que ha passat amb l’anomenada Operació Catalunya no són totes les delinqüències perpetrades per funcionaris públics i governants del més alt nivell jeràrquic. Que es corrompin polítics i funcionaris és quelcom que, als països democràtics, les lleis ja preveuen que pot passar i per això estableixen mecanismes de control i contrapoders per vigilar els vigilants i castigar les conductes indecents. El problema a Espanya és la manca d’antídots, el sistema és immunodeficient i no hi ha quimioteràpia que elimini les cèl·lules canceroses. El més greu del que està passant és la connivència de jutges, de fiscals, de mitjans de comunicació i de la mateixa societat civil espanyola que, per acció o per omissió, continuen participant encara avui perquè la guerra bruta aconsegueixi els seus objectius i els delinqüents queden impunes.

Quants articles hem llegit de Cebrianes, Cercas i Savaters vomitant els seus escrúpols contra l’amnistia i cap sobre la guerra bruta de l’Estat. Callen perquè la guerra bruta és l’argument de l’amnistia.

Aquesta setmana s’han publicat documents a El Nacional.cat i en altres mitjans amb informació de fets que posa de manifest un cúmul d’il·legalitats que han afectat i segueixen afectant el funcionament de les institucions. Algú ha parlat del Watergate espanyol, però l’escàndol que va fer caure Richard Nixon de la presidència dels Estats Units era per un afer d’espionatge electoral en què Nixon va deixar fer. En canvi, aquí, segons les informacions aparegudes, no només es va espiar sinó que des de l’Executiu presidit per Rajoy i amb Soraya Sáenz de Santamaria de vicepresidenta, es va ordenar a funcionaris públics i malversant fons reservats la persecució de persones innocents a còpia de fabricar proves falses que alguns periodistes es van prestar a publicar i a continuació alguns jutges les van utilitzar per processar o empresonar els perseguits; es van alterar resultats electorals, es van tergiversar fets i pervertir lleis... Hi ha dades suficients perquè el compromís moral d’algun fiscal o d’algun jutge el porti a intervenir contra els sospitosos. Tanmateix, de moment ningú s’ha sentit al·ludit, i el més significatiu és que els diaris de referència amb seu a Madrid han silenciat l’escàndol.  I en aquest sentit també pertoca fixar el focus en la intel·lectualitat espanyola, presumptament progressista, igualment connivent amb la infàmia.

Quants articles hem llegit de Cebrianes, Cercas i Savaters vomitant els seus escrúpols democràtics contra l’amnistia i cap sobre la guerra bruta de l’Estat contra persones innocents, algunes ni tan sols independentistes, només pel fet de ser catalans? Tot està relacionat. Callen la guerra bruta perquè és l’argument que justifica l’amnistia

De la mateixa manera que l’amnistia del 1977 va ser la manera de fer justícia posant en evidència la manca de legitimitat del règim franquista per reprimir i empresonar els militants de la resistència democràtica, l’amnistia de 2024 també intenta fer justícia i ve a reconèixer de facto la manca de legitimitat dels poders de l’Estat per actuar amb la brutalitat física, política, policial i judicial amb què ho van fer contra persones vinculades o no amb el procés sobiranista. La diferència entre el 1977 i el 2024 és que fa 47 anys el franquisme, avergonyit de la dictadura, s’havia quedat sense arguments. En canvi, ara el règim no té vergonya i els seus intel·lectuals han esdevingut fanàtics d’un statu quo que prou bé els ha retribuït.

La realitat és tossuda. La justícia espanyola, auxiliada pels seus amanuenses, continua l’operació per eliminar Puigdemont, però Puigdemont es manté al bell mig de l’escenari i és el preferit dels catalans per governar Catalunya. I el conflicte català continua determinant absolutament la política espanyola.

El Partit Socialista, que no va tenir escrúpols per secundar la repressió, ara ha assumit la iniciativa de l’amnistia perquè no tenia més remei per poder continuar al poder, però ho ha pogut fer perquè en el fur intern d’una part de la societat espanyola, la que està representada per l’actual majoria governamental, existeix la convicció que l’Estat ha perdut autoritat moral. De fet, va ser el mateix Rubalcaba qui va acceptar que “per treure Puigdemont del mig l’Estat pagarà el cost i el Govern [de Rajoy] haurà de ser hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el més baix possible”.

El descrèdit ha estat més alt perquè Jorge Fernández Díaz no és tan hàbil com l’enyorat Rubalcaba i, a més, la realitat és tossuda. Ningú pot dir sense ruboritzar-se que “España es una democràcia plena i consolidada” si les institucions persegueixen dissidents polítics com a les dictadures. La justícia espanyola, auxiliada pels seus amanuenses, continua l’operació que té per objectiu eliminar Puigdemont, però Puigdemont es manté al bell mig de l’escenari i, segons la darrera enquesta és el preferit dels catalans per governar Catalunya. I el conflicte català continua determinant la política espanyola.