És el que el president de l'Audiència Nacional, José Ramón Navarro, va respondre a Francisco Martínez, exsecretari d'Estat de Seguretat i imputat al cas Kitchen, davant l'oferiment d'aquest últim de portar una ampolla d'aquest vi de luxe al sopar que li devia per l'ajut prestat, en revelar-li l'estat de les actuacions judicials contra ell, que se seguien a un jutjat de l'Audiència Nacional. Això és el que ens han permès conèixer les transcripcions dels whatsapps entre els dos jerarques, tal com les ha revelat la Cadena SER.
La indecència que suposa que el secretari d'Estat de Seguretat demani al president de l'Audiència Nacional l'estat de la causa en què està imputat en un dels seus jutjats centrals significa un escàndol de proporcions majúscules. En efecte, demostra fins on les institucions de l'Estat es troben allunyades d'uns mínims estàndards de democràcia, de governança i de separació de poders.
Però la indecència de Martínez es veu superada quan veiem que el, ni més ni menys, president de l'Audiència Nacional —a veure si endevina el lector el color del CGPJ que el va nomenar— s'avé a facilitar la informació que el seu amic li demana. Recordeu quina part del cos es posa als amics, tot seguint la doctrina del comte de Romanones.
Aquí, ja entrem en el terreny de les responsabilitats disciplinàries i penals. Vejam. Si Martínez demana a Navarro per l'estat de la seva causa, en la qual està imputat, és perquè no sap, és clar, en quin estat es troba la causa. I no ho sap perquè la causa està declarada secreta (art. 302 llei d'enjudiciament criminal), cosa que significa que només és accessible al jutge instructor i al ministeri fiscal; per a ningú més. Si les diligències no es trobessin secretes, estant personat a la causa, qualsevol pot saber al dia quin és l'estat de les actuacions (art. 234 LOPJ).
Tenim un altíssim funcionari de l'estat constitucional de dret posant sobre avís a un altre altíssim funcionari de l'estat constitucional de dret sobre les investigacions penals de les quals és objecte i que duu a terme el tribunal que presideix
Què succeeix quan un accedeix a un secret al qual no pot accedir i, a sobre, el revela? Doncs que s'enfronta al delicte de revelació de secrets, previst en l'art. 417 del Codi Penal. I qui li va facilitar la informació, no necessàriament el jutge d'instrucció, però sense descartar-ho, seria l'autor principal de la infracció criminal.
El secret de les actuacions de cara a les parts és una estratègia d'investigació que queda en no res si l'investigat sap què s'està investigant o en quina direcció s'està investigant. Tenim un altíssim funcionari de l'estat constitucional de dret posant sobre avís a un altre altíssim funcionari de l'estat constitucional de dret sobre les investigacions penals de les quals és objecte i que duu a terme el tribunal que presideix. El súmmum imaginable de l'estat constitucional de dret.
Per prevenir aquestes gravíssimes —per alguns només, és clar— divulgacions de secrets, vulneradores de l'estructura del procés penal, la LOPJ preveu dues faltes disciplinàries molt greus, a l'art. 417 apartats 4 ("La intromissió, mitjançant ordres o pressions de qualsevol classe, en l'exercici de la potestat jurisdiccional d'un altre jutge o magistrat") i 12 ("La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l'exercici de la seva funció o en ocasió d'aquesta, quan es causi algun perjudici a la tramitació d'un procés o a qualsevol persona") i dos més de greus a l'art. 418.2. ("Interessar-se, mitjançant qualsevol classe de recomanació, en l'exercici de l'activitat jurisdiccional d'un altre jutge o magistrat") i 8 ("Revelar el jutge o magistrat i fora de les vies d'informació judicial establertes, fets o dades de les quals coneguin en l'exercici de la seva funció o en ocasió d'aquesta quan no constitueixi la falta molt greu de l'apartat 12 de l'article 417 d'aquesta llei"). Les sancions per les faltes molt greus poden comportar fins i tot la separació del servei —és a dir, l'expulsió de la judicatura— i per les greus, multes de fins a 6.000 € (art. 420 LOPJ).
Aquest és el panorama normatiu per l'indeclinable assegurament constitucional de la imparcialitat i de la independència judicials, de les quals és el principal garant, d'acord amb la Constitució i amb el seu propi Estatut, el ministeri fiscal, qui, fins ara, no ha badat boca. Un altre tret ben indicatiu que a l'orquestra del lawfare abunden molt els afinadors.
En tot cas, el president de l'Audiència Nacional ha esbossat una mena de disculpa amb la boca petita i ha seguit el seu camí, no ha deixat la sucosa cadira del seu tribunal, sense distreure's, cal suposar, del gaudi constitucional dels bons caldos hispànics.