A la Viquipèdia ja surt descrit, a la primera frase referent a l’aeroport del Prat, que el seu nou nom és imposat per l’estat espanyol. Va ser per acord d’un Consell de Ministres celebrat a Barcelona el 21 de desembre del 2018, a la Llotja, el primer celebrat a la capital catalana des del 1978, sota un amplíssim desplegament de seguretat i moltíssims actes de protesta (un manifestant hi va perdre un testicle per impacte d’un projectil policial). Va ser durant el mandat de Quim Torra com a president de la Generalitat. Torra, per cert, va queixar-se de la manca de consens i va exigir la retirada del nou nom. A la tarda, una gran manifestació de protesta contra el Consell de Ministres aplegava 80.000 persones. Certament, la decisió sobre el nom de l’aeroport o bé era una provocació o bé era l’anunci d’una agenda molt determinada: diguem-ne “Operació Aterratge” o, per ser dignes d’aquest nou capítol del llibre, “Operació Tarradellas”.
Tothom sap que la invocació a Tarradellas, per part del PSC, data dels anys de la Transició, fins al punt que sembla difuminar-se del tot el fet que es tractava d’un president d’ERC. Els republicans l’esmenten poc, o mai, se suposa que pel que simbolitzava de pactisme entre les institucions catalanes recuperades i l’Estat: aquesta distància que inicialment hi van posar, i que encara mantenen, costa d’entendre, atesa la via de diàleg federalitzant adoptada pel partit republicà des de ja fa més d’una legislatura. Però bé: el cas és que, transformat en una icona del socialisme, Tarradellas sembla ara mateix el bateig d’una operació destinada a pacificar Catalunya, tot tornant-la allí d’on no hauria hagut de sortir mai: del marc constitucional del 78, és a dir, de l’autonomia, i què millor que un apressat nom d’aeroport per tal que els catalans ho entenguessin a la primera: només sereu una autonomia. I aquest aeroport us servirà com a simbòlica pista d’aterratge de tants somnis, com aquell que diu que podeu decidir el vostre futur. Doncs mira: d’entrada, ni el nom del vostre aeroport no decidireu.
Catalunya, si realment és nació, no té per què acceptar més límits que les altres nacions
Aquesta via, la de la represa dels pactes del 78, té un avantatge i un inconvenient. L’avantatge és que permet furgar en allò que no es va fer bé durant aquells anys, i emprendre —si pensem en la bona fe dels socialistes— les reformes necessàries per obtenir el reconeixement nacional (no obtingut en aquell Estatut ni en el del 2003) i un finançament semblant al del concert (aigualit en el règim comú fins ara i, per cert, detonant de la sortida de l'armari de la CDC de Mas per esdevenir una formació independentista). Si ens ho mirem des de la bona fe, des d’una extremíssima i gairebé delirant bona fe, l’Operació Tarradellas resoldria aquells aspectes més importants deixats al tinter durant l’any 78. I suposaria, com a mínim durant un temps, un significatiu pegat a les aspiracions autodeterministes catalanes. L’inconvenient no és només, com és d’esperar, la secular fama dels socialistes d’incomplir els seus acords: a banda d’aquest previsible detall, el gran inconvenient és que els catalans van autodeterminar-se l’any 2017 i que per a quasi la meitat de la població catalana res que estigui per sota del fet d’autodeterminar-se no mereix, l’any 2024, cap entusiasme. L’inconvenient, en definitiva, és que aplicar fórmules del 1978 (del 1978!) a la Catalunya del 2024 és impossible que funcioni. Tarradellas podia pronunciar el seu esplèndid “ja soc aquí!”, però és que ara els catalans som allà. Molt enllà. Tan enllà que, per començar, no en conec cap ni un que pronunciï el nom del president quan es refereix a l’aeroport del Prat.
Es parla molt del “sentit institucional” de Tarradellas, de la seva astúcia per sortir d’una reunió terrible i declarar als periodistes que la reunió havia anat “molt bé”, i aquesta virtut es vol contrastar amb la “conflictivitat” i l’agitació que simbolitza el president Puigdemont, especialment a partir de la seva fugaç arribada a Barcelona el 8 d’agost. “Encara som aquí”, va ser la frase en aquest cas, i evidentment no es podia esperar ni que es lliurés ni que, al damunt, hagués de dir que “la reunió ha anat molt bé”. Seria absurd. De fet, possiblement Tarradellas hauria hagut de fer algun acte semblant si, malgrat les amnisties i els pactes del 78, l’Estat hagués mostrat una voluntat (o una capacitat) nul·la de veritable normalització. Però Tarradellas va voler acomiadar-se amb un “Viva España! Visca Catalunya!” en el discurs de traspàs del càrrec a Jordi Pujol, però aquest, que només volia referir-se a un país, s’hi va negar.
La diferència entre Puigdemont i Tarradellas no és només, per tant, que ara els jutges incompleixin les lleis i que l’Estat se’n renti les mans: la diferència entre Puigdemont i Tarradellas és el 2017. I és el fet que Catalunya, si realment és nació, no té per què acceptar més límits que les altres nacions. I és sobretot el fet que Catalunya ara mateix sigui regida per un Estatut que ni tan sols ha estat votat per la gent (si es volen fer paral·lelismes amb el 78), i que Catalunya va decidir no conformar-se, com a nació que és, amb res més que poder decidir. Tarradellas va venir de l’exili amb tot el que ell simbolitzava: més val que no oblidin, per tant, tot allò que simbolitza Puigdemont. En definitiva, veurem si, els anys entrants, triomfen aquests cants de sirena cap a una recapitulació d’allò que no es va aconseguir en temps de Tarradellas i el federalisme no és cap follet imaginari. O bé veurem, més aviat que tard, que un cop un poble toca la llibertat amb els dits ja no hi ha carmelets de sucre que li valguin. De moment, el camp jurídic està més aplanat que mai per a tornar a emprendre aquesta via. Ara només falta que s’alineïn els astres de la política, començant pel retorn de Puigdemont sense haver trepitjat ni per un minut una presó espanyola. Com diria Iván Redondo, “falta Puigdemont”. I tant que falta. Ni us ho imagineu, tot el que falta.