Hi ha una enorme diferència entre voler ajudar les víctimes del conflicte entre Israel i Palestina, i considerar que només són víctimes les palestines. La primera evidència de l’enorme hipocresia que pateix aquest conflicte és que la majoria d’aquells que parlen de drets humans han perpetrat dues maldats intrínseques contra els drets humans: negar la condició de víctimes als assassinats el 7 d’octubre i als 134 civils tancats en túnels des de fa cinc mesos, el més petit d’un any i el més gran de 88 anys; i banalitzar la ideologia totalitària de les organitzacions gihadistes que els han matat. Amb un afegit: la creació d’autèntiques mentides, fake news i tota mena de barbaritats mediàtiques contra els israelians que recorden els libels antijueus històrics.
La segona gran hipocresia és posar tota la pressió sobre Israel i exigir-li que acabi amb l’actual ofensiva militar contra Hamàs, sense exigir als grups terroristes que es desarmin, retornin els ciutadans que tenen segrestats i s’asseguin a una taula de negociació. Hamàs és una organització que neix per destruir Israel, es prepara intensament per aconseguir-ho, perpetra totes les matances que pot, prepara les noves generacions per al terrorisme i està totalment en contra de qualsevol acord de pau i/o solució. Què fa un petit i amenaçat país amb una organització que diu que dedicarà tots els seus esforços a destruir-lo, i que acaba de demostrar-ho amb un pogrom terrorífic? Sigui com sigui, fer exigències a Israel i no fer-les a Hamàs, Gihad Islàmica i la resta de grups terroristes, a banda de Hezbollah, només serveix per reforçar els seus enemics, però no ajuda en res a la pau. En la mateixa direcció, negar la venda d’armes a Israel i no negar la venda d’armes a Hamàs per part de Qatar o l'Iran és el súmmum de la doble moral.
Sánchez ha convertit el conflicte en una pancarta, en una consigna tot a cent que passeja pel món per treure pit, malgrat ser un nan escarransit en l’escena internacional
A partir d’aquí, les distorsions es multipliquen. Per exemple, la minimització del risc enorme que pateix Israel, un país amb només 9 milions d’habitants, atacat per cinc flancs diferents: Síria i el Líban des del nord, amb 200.000 míssils de Hezbollah apuntant a Israel; el Iemen, des del sud, amb l'Iran controlant els houthis; la bomba de temps del West Bank; i la Franja de Gaza, on el domini dels grups terroristes és absolut. I a tot plegat s'hi ha d'afegir l’amenaça permanent del gegant militar iranià, reforçat per les seves aliances amb Rússia i la Xina. L’única manera d’entendre els riscos a què s’enfronta Israel i les dificultats per trobar una sortida és mirar el conflicte en tota la seva dimensió, i no a través d’una lupa petita que només serveix per a la propaganda progre de rigor.
Tanmateix, és evident que cal treballar per aconseguir el retorn dels segrestats, el final de la guerra, preparar un pla Marshall per a la reconstrucció de Gaza, i trobar una via de solució al conflicte. Tots els esforços polítics en aquesta direcció són bons, lloables i necessaris. Tots, si són equilibrats, cerquen realment una solució global, i no fan servir el conflicte per als seus interessos domèstics, i és aquí on cauen les caretes d’alguns dels líders que amb més estridència criden a favor de Palestina. Entre d’altres, els Petro, Ortega, Maduro i Boric de torn, per als quals la kufia és la coartada perfecta per tapar els greus problemes i fracassos dels seus governs. Però més enllà de les misèries bolivarianes, o dels interessos espuris del president sud-africà (la relació del qual amb Hamàs i l'Iran està notablement documentada), el cas més flagrant d’oportunisme polític, tot aprofitant el conflicte és el de Pedro Sánchez, que s’ha cregut que era un nou Churchill i no arriba ni a secretari de Chamberlain. Embolicat amb la kufia, Sánchez intenta tres coses: una, aconseguir una rellevància internacional per a la qual no té altura, ni categoria; dos, vendre la imatge d’un líder progressista, amant de la pau, malgrat que el que planteja ni ajuda la pau, ni la possibilita; i tres, aprofitar la causa palestina per amagar i despistar els innombrables problemes que té a casa i l’enorme fragilitat del seu govern. Sánchez fa un Petro, només que en fer-ho a Europa sembla una mica més de veritat.
En tot cas, no deixa de ser una autèntica broma passejar-se per tot Orient Mitjà venent la proposta d’un estat palestí eteri, que no sorgeix d’un pla acordat, amb fronteres delimitades i interlocutors validats. Amb qui el planteja, quins líders el validen, quins països de l’entorn, què diu l'Iran, què passa amb Hamàs i Hezbollah, quines fronteres...? A més, demostra la ignorància supina del conflicte, que ja ha viscut cinc plans per crear un estat palestí, i els cinc han estat rebutjats, primer per la Lliga Àrab que va manipular el conflicte com va voler, i després per les organitzacions palestines. És un enorme disbarat que, lògicament, no s’ha pres seriosament cap cancelleria important, perquè les solucions als conflictes no es fan per la cabota, ni com a idees genials d’un líder oportunista, i menys enmig del drama d’una massacre i una guerra. Sánchez ha convertit el conflicte en una pancarta, en una consigna tot a cent que passeja pel món per treure pit, malgrat ser un nan escarransit en l’escena internacional. És la kufia que tapa les misèries, amaga les mancances i dona oxigen a l’ofec, i tot plegat no té res a veure amb la pau, ni amb la solució al problema, ni resol el drama humà. Ans al contrari, dona oxigen a les organitzacions terroristes que mai no han volgut la pau, ni volen resoldre el conflicte. És a dir, les idees de bomber de Sánchez no formen part de la solució, però alimenten els que creen el problema.
Com a punt final, una petita derivada catalana. No deixa de ser surrealista que el mateix personatge que considera una declaració unilateral d’independència catalana com un greu delicte, punible amb presó, sigui el que vol fer una declaració unilateral d’un altre territori, els protagonistes del qual estan en plena guerra. És un deliri. Certament, els somnis del wokisme creen monstres.