Una plataforma audiovisual ha estrenat el documental "El minut heroic", dirigit per Mònica Terribas. Dotze dones hi donen testimoni del seu pas per l'Opus Dei i la manera traumàtica en què van deixar l'organització després de molts anys del que consideren abusos psicològics i laborals, feines extenuants i sacrificis inadmissibles.

Deixeu-me dir per començar que no soc de l'Opus Dei; seria difícil que algú com jo, a qui de tant en tant ataca la mandra, més que sovint l'enveja i la ira i, per sobre de totes les coses i tots els pecats, gairebé a cada instant la supèrbia, es pogués plantejar, ni en aquest lloc ni enlloc altre, un camí de perfecció i d'obediència, tot i que, certament, Déu escriu la història de la humanitat amb línies tortes. Un camí de perfecció és el que es persegueix en qualsevol organització religiosa; jo sempre he pensat que l'Opus Dei, en el fons, es recrea en el missatge de Santa Teresa, que deia que Jesús es troba entre les olles, ja que el missatge de l'avui ja canonitzat sant Josemaría Escrivá era que cal buscar la santedat en el treball, una mica com fa el protestantisme, però sota l'empara de la Verge Maria. Perquè l'èxit professional, si està fet amb bona finalitat i bones maneres, ens pot acostar a Déu. Què hi ha de dolent en tot això?

Amb la bondat de les finalitats, tanmateix, cal confrontar la irregularitat i fins i tot l'eventual maldat o desviació dels processos o dels seus agents. Complir els objectius marcats no és fàcil, sigui quina sigui l'organització que s'ho proposi, des de Metges sense fronteres fins a Càritas, des d'Habitat3 fins a Open Arms, des de qualsevol orde religiós fins a l'Opus Dei, fonamentalment per una raó que també serveix per jutjar la resta d'organitzacions humanes, i és que està formada per éssers essencialment fal·libles. Tan fal·libles som, que avui abunda la idea que per ser humans tenim dret a equivocar-nos, amb la qual cosa es confon una comprensible condició amb una inexistent prerrogativa. Com, si no, aquesta dicotomia entre persona i personatge a què al·ludia Errejón i el fet que pertanyi justament al partit polític que ha fet bandera de la persecució de persones com ell? Hem sabut que una trans era racista, masclista i homòfoba (ple al quinze!), que actors i directors sublims i productors el llegat cinematogràfic dels quals és immens i exemplaritzant han tingut conductes delictives; el gendre d'un rei ha anat a presó per tallar la cadena que enllaçava directament amb la Zarzuela, i ja no hi ha formació política que pugui alçar les mans al·legant que està neta, perquè a totes de tant en tant s'ha pactat amb el diable. En fi, les pedres i l'adúltera, que ja està tot dit des d'abans.

La visió de Terribas al documental és laica, fins i tot diria que laïcista. Com entendre el sacrifici, la renúncia, el servei, l'abstinència o l'obediència, si no es comprèn i comparteix l'altíssima finalitat a la qual es consagren aitals accions? Menys encara al món actual, en què el "progressa adequadament", "a l'escola s'hi va a ser feliços", "ja aprendrà quan pugui", "perquè jo ho valc" o "ja n'hi ha prou amb això d'exigir-nos ser superwoman" s'imposen en anuncis, xarxes socials i programes de televisió. Sense l'ascesi, el despreniment o l'austeritat com a formes de vida, és comprensible la crítica velada a aquell minut heroic del qual es parla als primers capítols del documental i que consisteix a llevar-se al matí la primera vegada que sona el despertador sense posposar-lo i prometre's a una mateixa que aquell dia també serà de servei, en aquest cas, a la comunitat en què treballa.

Al nostre món actual, no es concep cap altre sacrifici que el dolor d'aixecar pesos en un gimnàs o el de sotmetre's a una operació estètica, i el missatge és que ningú no faci res a canvi de res

Deixem de banda les mortificacions que puguin esdevenir-se a la comunitat, tant corporalment com mental. És com si volguéssim entendre per què hi ha dejuni en el ritu catòlic. Crec que no mereix cap consideració, sobretot si acceptem que no hi ha ningú que s'hi sotmeti si no vol. Una altra cosa seria denunciar l'Opus Dei o les monges de la caritat, de ser una secta. Em sembla més important endinsar-se en la descripció que es fa de la feina d'aquestes dones al si de la comunitat. Una comunitat com tantes altres, en les quals, fins que Hisenda es va ficar definitivament a casa de tothom, els qui servien no cobraven més que simbòlicament, de manera que tampoc no tributaven. No ho feien les monges, ni els capellans, de fet, ni tan sols la major part dels veïns de la meva escala quan jo anava a l'escola i bastant temps després. Com avui encara no ho fan, i això sí que hauria de ser casus belli global, les dones que per la raó que sigui, decideixen que la gerència de la seva llar i la cura de la seva família és la seva feina. Com si fos menys o menys honorable que atendre la caixa d'un supermercat. Ni a les que van decidir un dia deixar l'Opus Dei i ho van fer traumàticament, ni a les mestresses de casa que s'han dedicat a la seva família no les emparava, en principi, cap dret, però avui ja comencen a tenir-los. Viuen en un entorn que els diu que cap família, ni parella, no és per a sempre, que el compromís no existeix i que per si de cas les deixen (o elles deixen) a l'estacada, han de tenir manera de ser autònomes econòmicament. El model social ha canviat tant, que moltes coses ja resulten incomprensibles i no es poden mirar les del passat amb els ulls del present. Tot i que cal estar atents a les reaccions sociològiques, perquè si no, no s'entén el moviment, que sota l'ombra del trumpisme, s'estén pels Estats Units i que parla de nou de "dones tradicionals", femenines, consagrades a cura de la llar... Us sona? En aquest mateix sentit, s'està fent d'or la tiktoker Rorro, i la seva dedicació plena (és un dir, veient els beneficis que li reporta publicitar-ho) al seu xicot. Pedro Sánchez decidirà tancar-li el compte perquè difon un missatge letal per a l'emancipació femenina?

Al nostre món actual, no es concep cap altre sacrifici que el dolor d'aixecar pesos en un gimnàs o el de sotmetre's a una operació estètica per "millorar la meva autoestima", i el missatge és que ningú no faci res a canvi de res. Han estat tants els abusos a la bona fe, que gairebé l'hem esborrada del nostre camp de visió. Doncs bé, hi ha altres maneres de patir i de ser més altruistes: un màrtir de qualsevol revolució seria ben vist; alguns dels que ho fan al si de l'Església cada dia de manera anònima s'han vist eclipsats per d'altres, i en algun cas han estat fins i tot desmitificats, perquè ficar-se amb l'Església surt de franc; a ningú no se li acudirà tallar el coll del crític. Pot ser que en algun cas ho mereixin, i està bé que se sàpiga, però en el context de les gairebé 100.000 persones que ara mateix formen l'Opus Dei, amb resultats exemplars en investigació, docència a tot nivell i servei a la societat, trobar la màcula és corroborar la grandesa de la missió.