En qualsevol projecte polític, l'ordre de les prioritats és essencial per assegurar el seu èxit. En el cas de l'independentisme català, aquesta regla cobra una importància crítica. La creació d'un Estat propi és un objectiu monumental que requereix la unitat de tots els sectors socials que el comparteixen. Tanmateix, el moviment sobiranista català ha caigut en una perillosa confusió: ha permès que la lluita ideològica i la recerca d'un federalisme cada vegada més abstracte, impulsat principalment per l'esquerra, eclipsin l'objectiu central de la independència.
Aquest error estratègic no és exclusiu de Catalunya; és un problema recurrent en molts moviments sobiranistes. Quan la lluita ideològica s'anteposa a la consecució d'un Estat propi, les divisions internes s'aprofundeixen i el moviment s'estanca, beneficiant únicament els seus adversaris. A la Catalunya actual, l'esquerra, en lloc d'abraçar amb fermesa la causa independentista, ha quedat atrapada en la il·lusió d'un federalisme inabastable, desconnectant-se de la seva base social i de la realitat política.
Mentrestant, l'extrema dreta ha sabut aprofitar aquesta debilitat. Mentre l'esquerra catalana es perd en debats interminables sobre les formes del federalisme, l'extrema dreta ha ocupat l'espai buit deixat per un discurs independentista ferm i aglutinant. Això ha permès que sectors nacionalistes excloents s'apropiïn de la narrativa sobiranista, distorsionant la seva essència inclusiva i democràtica en favor d'un nacionalisme que divideix i polaritza.
Històricament, la independència d'una nació hauria de ser l'objectiu que unís totes les sensibilitats polítiques. Tanmateix, el panorama actual mostra com l'esquerra, obsessionada amb una visió federalista que perd suport i viabilitat, ha permès que l'extrema dreta utilitzi el discurs identitari com la seva bandera. Alhora, l'esquerra persegueix un federalisme que no només és rebutjat per l'Estat espanyol, sinó que tampoc no aconsegueix atreure un electorat cada vegada més cansat de promeses buides.
Quan la lluita ideològica s'anteposa a la consecució d'un Estat propi, les divisions internes s'aprofundeixen i el moviment s'estanca, beneficiant únicament els seus adversaris
El cas de Catalunya reflecteix un problema més ampli que afecta moviments sobiranistes a tot Europa. Els moviments independentistes que han tingut èxit històricament han entès que la unitat davant un objectiu comú —la creació d'un Estat propi— ha de precedir qualsevol debat ideològic. Un exemple d'això és la independència d'Amèrica Llatina al segle XIX, on els líders van evitar les lluites internes fins després d'haver-se alliberat del jou colonial. Només una vegada assolida la independència, es va obrir el debat sobre el tipus d'Estat que volien construir. Aquesta lliçó sembla haver-se perdut a Catalunya, on l'esquerra ha prioritzat les discussions internes, debilitant la capacitat de mobilització del moviment.
El problema de prioritzar la lluita ideològica és que fragmenta el moviment sobiranista, debilitant-lo davant adversaris com l'Estat espanyol i l'extrema dreta, que ha trobat en l'independentisme un camp fèrtil per promoure la seva agenda excloent. Mentre l'esquerra continua debatent sobre com encaixar Catalunya en un Estat que rebutja qualsevol noció de federalisme real, l'extrema dreta aprofita el buit deixat per un discurs independentista clar, guanyant adeptes amb un missatge excloent que prioritza la divisió i la confrontació. En lloc de centrar-se en la creació d'un Estat propi inclusiu, promouen un nacionalisme que polaritza, mentre el veritable objectiu sobiranista es difumina.
Aquest desajust de prioritats no és exclusiu de Catalunya; també s'ha vist en altres contextos, com a Escòcia. El Scottish National Party (SNP) ha prioritzat una agenda progressista que, si bé mobilitza part de l'electorat, ha alienat sectors conservadors que també donen suport a la independència. Aquesta fragmentació ideològica ha debilitat el projecte sobiranista en moments clau, quan el que més es necessita és cohesió.
A Catalunya, insistir en debats ideològics o en un federalisme que mai no arribarà és, com se sol dir, "posar el carro davant els cavalls". L'esquerra catalana ha de reenfocar la seva energia cap a l'objectiu principal: la independència. Una vegada aconseguit un Estat propi, serà el moment adequat per debatre, en igualtat de condicions i amb plena sobirania, quin tipus de societat es vol construir. Però si se segueix invertint temps i recursos en lluites ideològiques internes o en un encaix federalista, el projecte independentista continuarà debilitant-se.
La lluita per la independència no pertany a un sol espectre polític. És un dret col·lectiu d'autodeterminació que ha de ser inclusiu i transversal, unint totes les sensibilitats polítiques sota un objectiu comú. Només així es podrà crear un Estat per a tots els catalans, independentment de les seves creences o ideologies.
És fonamental que l'esquerra catalana entengui que la lluita per la independència no pertany a un sol espectre polític. És un dret col·lectiu d'autodeterminació que ha de ser inclusiu i transversal, unint totes les sensibilitats polítiques sota un objectiu comú. Només així es podrà crear un Estat per a tots els catalans, independentment de les seves creences o ideologies. L'extrema dreta, al contrari, busca utilitzar l'independentisme com una eina de divisió, i si no es combat aquesta tendència amb fermesa, es corre el risc de perdre l'esperit inclusiu i democràtic que sempre ha caracteritzat la lluita per l'autodeterminació.
El moviment independentista català no pot permetre que l'extrema dreta o el federalisme mal gestionat defineixin el seu futur. Si el veritable objectiu és assolir la sobirania, l'esquerra ha d'abandonar la il·lusió d'un federalisme que només beneficia els seus adversaris i centrar-se en la independència. Només llavors, en un escenari de plena sobirania, serà possible obrir el debat ideològic sobre com governar el nou Estat. Primer la independència; després les diferències ideològiques. Aquest és l'ordre dels factors que garantirà l'èxit de l'autodeterminació.