Dèiem fa dies que la campanya nord-americana i, per tant, la política mundial, se centrarà en la corporalitat dels seus principals mandataris (l’edat no és una qüestió numèrica, sinó de resistència física al pas del temps). La constatació encara resulta més certa després de l’assassinat fallit de Donald Trump a Pensilvània, que passarà a la història per la imatge de l’orella ensangonada del republicà i una positura gallarda ideal per als fotògrafs assedegats del Pulitzer —fight, fight, fight!—, una instantània que els demòcrates no podran superar ni ressuscitant el tupè recaragolat de John Fitzgerald Kennedy. Quan el món s’escalfa, els electors cerquen instintivament la protecció dels líders o, en cas d’ésser un país ocupat com el nostre, el seu victimisme ploricó. Després d’esquivar la bala, Trump es troba en la posició privilegiada de poder abraçar per igual l’agressivitat i el discurs del ferit.

Per molt que se’n distanciï en termes d’imatge, qui ha entès perfectament aquesta dinàmica és Pedro Sánchez. El president espanyol —amb els socis de Sumar de pura comparsa— és a punt de presentar un pla de regeneració democràtica, després d’haver col·locat una nòmina envejable d’antics ministres i afins en trones de l’Estat que haurien de ser al·lèrgiques a la partitocràcia. Al seu torn, el líder del PSOE també vol incloure-hi un control dels mitjans, on l’administració (la seva, aclareixo) pugui decidir quines són les empreses de comunicació com Déu mana i quins digitals propagadors de fal·làcies (segons el seu criteri, of course) caldrà deixar de regar amb calé públic. Encara hem de conèixer el cos de la proposició de llei, però, de moment, la seva flaire s’aproxima notòriament als usos d’Hongria.

L’únic que busca el president és retratar-se amb un català i un basc de pell bruna amb l’objectiu d’advertir-nos que Espanya no tindrà cap problema a utilitzar la immigració com a arma contra la independència de Catalunya

Però tot això Sánchez ho ha perpetrat després de la famosa carta d’amor i posterior meditació transcendental de cinc dies amb la seva muller, presentant-se com a víctima d’una cacera mediàtica inaudita. L'encreuament de la força bruta legal i el discurs victimari és evident, i al presidente espanyol ja se li’n carda que Dani Carvajal faci mala cara quan desfila per donar-li la mà, car la seva única preocupació és aglutinar tota la força de l’Estat en la figura de la presidència i acabar de rematar el tema català amb la futura jubilació de Puigdemont (prèviament o simultània a l’entronització de Salvador Illa com a president). La política espanyola, com l’americana, ara recau en qui té més traça a incorporar el discurs de la violència crua d’una manera prou digerible per a la majoria de la població. Mentre Sánchez va surant, Feijóo cada dia obre la boca més com Biden.

En aquest sentit, no resulta casualitat que Donald Trump hagi escollit un antic enemic com a titella del seu ticket electoral. De la mateixa manera, tampoc és estrany que Sánchez hagi tret el seu millor somriure de l’armari per rebre la roja més voxista a la Moncloa per palesar que el futur d’Espanya passa per la integració de futbolistes de llars nouvingudes, com ara Lamine Yamal i Nico Williams. De nou, a Sánchez tant li fot que Lamine foti cara de pòquer mentre ell fa el seu discurs de benvinguda als futbolistes, perquè l’únic que busca el president és retratar-se amb un català i un basc de pell bruna amb l’objectiu d’advertir-nos que Espanya no tindrà cap problema a utilitzar la immigració com a arma contra la independència de Catalunya. Això pot ser contrari a l’esperit del que pensin els mateixos futbolistes, però —com passa sempre— qui organitza la foto acaba per monopolitzar el discurs.

Aquest context mundial deixa Catalunya en una posició notòriament castrada, com ja es va palesar en el retorn volgudament escumós de Marta Rovira al país. A hores d’ara, els polítics catalans ja no poden esprémer més el discurs martirològic i, com saben tots els seus electors, no són capaços d’oferir cap sensació de poder que vagi més enllà del seu desig per conservar la cadira. Tot això no desapareixerà fins que els nostres líders reguanyin una posició prou forta, com la que, ens agradi o no, Trump tindrà a partir del novembre vinent i Sánchez pot mantenir dins d’una Europa que li ha acabat imposant l’amnistia. Som en una posició clara de fora de joc i això té pinta d’allargar-se durant uns quants lustres; el nostre fight, fight, fight s’esdevindrà en termes purament individuals mitjançant la força de cadascú per aguantar el declivi. De moment, cal exercitar el cos perquè aguanti l’escomesa.