El pitjor dels cinismes polítics consisteix a disfressar de principis polítics i fins i tot morals les tàctiques més mesquines per aconseguir quotes de poder per importants o ínfimes que siguin. L’espectacle esperpèntic dels pactes municipals en nom del progressisme, en nom de l’independentisme, fins i tot, en nom de la democràcia i els drets humans, han tornat a posar al descobert tanta hipocresia que no sé per què els mitjans els prestem tanta atenció quan tots sabem que el que es disputa no són idees ni projectes sinó cadires remunerades per les quals estan disposats fins i tot a vendre’s l’ànima.  

A Barcelona estaven en joc, com a mínim, sis milions d’euros només en salaris. Jaume Collboni, que s’havia compromès a plegar si no era el candidat més votat, ara s’hi jugava la supervivència política personal, i els comuns patien el vertigen de les cues a les oficines d’ocupació i amb molt poc currículum per oferir. Votar Collboni era l'única esperança, tot sabent que, perquè sortís la jugada, calia el concurs del PP o de Vox. Des del dia de les eleccions, els comuns no han deixat de mentir descaradament per emmerdar les negociacions fins al darrer minut amb l’objectiu d’acabar perpetrant el que han fet. Mal m’està dir-ho, però alguns ho havíem previst des de bon començament. La majoria progressista que deien perseguir la fan amb el PP. Després de jurar i perjurar que no participarien en la conxorxa del PP fins dissabte mateix, ho han acabat fent, sabent que, passat l’estiu, rebran la recompensa. Ara, també cal dir que els discursos patriòtics de la direcció de Junts per Catalunya, per altra banda sempre buits de contingut, han estat l’incentiu que necessitaven els falcons del PP espanyol per ordenar a Daniel Sirera l’operació anti Trias.

Cal dir que no sempre és dolent pactar amb l’adversari. L’insuportable són les proclames afirmant el contrari del que es pensa amb intenció d’enganyar. Sense anar més lluny, el discurs d’ahir d’Ada Colau per justificar-se pot figurar per mèrit propi en els annals del cinisme polític

Xavier Trias i Ernest Maragall mereixen un monument a la dignitat democràtica. A Trias li van arrabassar l’alcaldia amb el concurs de les clavegueres de l’Estat. A Maragall, si fa no fa el mateix, amb la intervenció dels poders fàctics dopant amb mitjans i diners l’operació política encapçalada per Manuel Valls. I sí, ahir van parlar clar sense perdre l’elegància. Ada Colau i Jaume Collboni han gaudit i gaudiran dels privilegis. Ahir encara se’ls notava un xic de vergonya. Cap eufòria, però en el fons es reconfortaven interiorment amb la màxima del clàssic espanyol Luis de Góngora: “Ande yo caliente, ríase la gente”.

“Traten otros del gobierno
del mundo y sus monarquías,
mientras gobiernan mis días
mantequillas y pan tierno,
y las mañanas de invierno
naranjada y aguardiente”

Ja va dir en Fraga Iribarne que la política fa estranys companys de llit i Barcelona no és una excepció. Catalunya, en aquest sentit, ha esdevingut una enorme orgia multipartidista. El president Aragonès i el dirigent de Junts, Jordi Turull, s’han cobert de glòria anunciant fronts patriòtics mentre els mutus correligionaris anaven als pobles a ganivetades cercant l’acord amb els socialistes per barrar el pas al rival independentista. Això demostra que o bé Aragonès i Turull enganyaven la gent o és que han perdut tota autoritat. O ves saber, potser les dues coses. I això és molt significatiu del desgavell polític en què ha quedat immersa la política catalana. Si a sobre insisteixen que tot el que fan és per aconseguir la independència de Catalunya, n’hi ha per engegar-los a pastar fang. No és tolerable abusar tant i tant de temps de la bona fe de la gent que s’estima el país.

A Ripoll s'ha pervertit el discurs moral contra l’extrema dreta per intentar assegurar-se una part del pastís municipal

Els pactes contra natura s’han fet, es fan i es faran sempre, perquè la política és això i qui no vol pactar, qui no té capacitat d’acord, es queda sense poder i sense fer política. Als municipis, la prioritat és l’alcaldia, però també poder governar amb algú que, tot i pensar diferent, no t’estarà amargant l’existència cada dia. En això a molts pobles compten més les persones i les seves relacions que les posicions polítiques de la cúpula central, perquè, al capdavall, en la quotidianitat administrativa el que compta és resoldre problemes i treballar tranquil. Cal dir que no sempre és dolent pactar amb l’adversari. Fins i tot és necessari per acabar una guerra. L’insuportable i també condemnable és proclamar el contrari del que es pensa amb intenció d’enganyar fins i tot quan la falsedat és una evidència empírica. Sense anar més lluny, el discurs d’ahir d’Ada Colau per justificar-se, a més de barroer, pot figurar per mèrit propi en els annals del cinisme polític.

Si anem al cas més polèmic, el de Ripoll, resulta que totes les veus suposadament progressistes van fixar la prioritat democràtica, per damunt que qualsevol altra consideració, de barrar el pas a l’extrema dreta. Ho plantejaven, i no pas sense raó, com una obligació moral. I l’aritmètica ho facilitava. Només calia votar a favor de la candidata que havia tingut més vots de tots els grups que havien perdut. I això no ha prosperat perquè ERC volia l’alcaldia i la CUP exigia entrar al govern municipal, la qual cosa posa de manifest que la prioritat no era barrar el pas a la candidata xenòfoba. S’ha pervertit el discurs moral contra l’extrema dreta per assegurar-se una part del pastís municipal. Ésclar que la candidata de Junts també hauria pogut renunciar com a segona llista més votada, tampoc per ella barrar el pas a la Sílvia Orriols era la prioritat.

Catalunya, país insòlit: al país i a la seva capital governen en minoria un president i un alcalde que tenen menys vots que els respectius líders de l’oposició

I, a sobre, encara hem d’aguantar els laments vestits d’indignació democràtica dels que perden aquí quan han fet allà el mateix que critiquen els adversaris. A Catalunya tothom ha pactat amb qui ha pogut per guanyar espai de poder i, quan no ho ha aconseguit, és perquè ha badat o no ha tingut prou audàcia negociadora. A Barcelona el PSC pacta amb el PP i a Sant Celoni amb la CUP. Junts i ERC es retreuen els mutus pactes amb els socialistes, quan tots han fet el mateix allà on han pogut. De Jordi Turull tothom diu, i amb raó, que és una bona persona, però ho és tant que cada dos per tres els seus interlocutors republicans li aixequen la camisa. Li han pres als seus morros les diputacions de Lleida i Tarragona i si continua badant, faran fora Junts de la de Barcelona. I a sobre, la direcció de Junts, avergonyida per la investidura de Ripoll, quan tots han anat a la seva, s’autoflagel·la com si fossin els únics pecadors.

Observant globalment la situació política catalana, és difícil recordar un desgavell tan gran en temps de pau. Només cal constatar que al país i a la seva la capital governen en minoria un president i un alcalde que tenen menys vots que els respectius líders de l’oposició. Això podria sortir al llibre Guinness dels rècords i fets insòlits, però ho pateixen els ciutadans.