Aquest cap de setmana se celebra la coneguda festa de l'Orgull Gai. Els carrers del centre de les principals capitals s'omplen de desfilades, carrosses, concerts i festa. Molta festa. És una celebració de llibertats, de superació, però també de reivindicació. I un reclam turístic per estimular el negoci. Però, sobretot, és una qüestió política. Que genera molt, però molt, postureig. El que m'ha cridat l'atenció, de manera molt destacada, ha estat el protagonitzat per la ministra de sanitat, que anunciava a les xarxes socials la novetat: aquest any el Ministeri que ella representa, tindria presència amb una carrossa. Suposo que la salut té molt a veure amb les lluites, amb la no-estigmatització, però no acabo d'entendre gaire bé què pinta el ministeri en aquesta festa. Tret de pel postureig que tant li agrada a aquesta pseudoesquerra progre.

 

Lògicament, molta gent ha saltat contra la ministra per criticar el seu anunci. I li han recriminat aquest tipus d'accions quan, segons denuncien, no estan anant a totes en malalties com l'ELA, per posar un exemple. Certament, la situació de la nostra sanitat pública fa que resulti molest veure aquest desplegament de confeti tal com està la situació. I em va fer pensar en una interessantíssima intervenció que he vist, precisament, aquesta setmana. Un debat entre dues persones transsexuals, en què la qüestió de la salut és l'evidència i el centre de tot el debat. Intervenien Rebeka i Sandra. Rebeka es presenta com a dona trans, que parla d'ella mateixa en femení i que explica el procés viscut a través de la medicació, de la intervenció quirúrgica i del difícil procés de comprendre i entendre's a si mateixa i totes les persones que viuen una realitat com la seva. Totes amb les seves característiques i especificitats, però amb un comú denominador: el patiment, la incomprensió i possiblement també molta incertesa i por. Davant d'ella, hi era ell: Sandra. Es presenta com a home homosexual, amb absoluta imatge femenina (de l'estereotip socialment considerat com a tal), però conscient que ha estat utilitzat i manipulat pels metges, per la indústria farmacèutica, i també pels polítics. Sandra Mercado és, per mi, una referència a l'hora d'abordar la realitat transsexual que ens estan intentant inculcar. Una persona honesta, valenta, que es preocupa per informar-se i per informar. I a la qual, des del propi col·lectiu trans, manifesten el seu odi constant i el seu rebuig. Perquè és lliure i diu el que sent: el seu missatge és clar i contundent. I per això molts no volen que sigui escoltada. Sandra posa de manifest la quantitat de problemes de salut que ha patit al llarg de la seva vida. Les destrosses que sobre el seu cos han fet, a través d'experiments sense cura. Una vida de medicació, dolors i patiment afegit al que ell considera una disfòria de gènere. Que no va desaparèixer amb la cirurgia, sinó que es va agreujar. Parla del perill que tenen els processos d'hormonació en menors, de les decisions no informades que es prenen i que són irreversibles, de la cura que cal tenir a l'hora de protegir la infantesa. Vaig veure la Sandra un dia a la televisió, expressant-se de manera excel·lent, controlant el tema, i amb una legitimitat que gairebé ningú dels qui parlen d'aquest assumpte no té: ell ha viscut en primera persona absolutament tot. I demostra tenir un valor extraordinari per plantar cara a una realitat molt dura.

 

Em consta que la Sandra ajuda xavals i xavales que no s'entenen a si mateixos, que necessiten ajuda i no la troben. Que requereixen paciència, investigació i temps. I és precisament el que ningú no els dona. Cada vegada són més les criatures que diuen sentir-se atrapades en cossos que odien, en els quals no se senten còmodes. Em pregunto si algú no ha viscut en algun moment de la seva vida aquesta sensació, en una mesura o una altra, de mirar-se al mirall i no poder evitar haver d'assumir que no tot és com ens agradaria. Però la cosa bona és que amb el temps aquest tràngol es passa. Perquè el cos evoluciona, o perquè madurem i aprenem a estimar-nos. El problema comença quan en aquell moment crític, la pubertat, algú surt a dir-te, segurament a través de la pantalla, que els teus mals s'acaben quan "canvies de sexe". Perquè el problema, segons ells, rau en el fet que la teva ment no encaixa amb el teu cos. Com si fossin coses diferents i separables entre si.

A la ministra li agrada més anar en carrossa que sortir a la realitat mèdica que necessiten els ciutadans d'aquest país

La Sandra explica sempre allò de XX i XY, per posar el focus en la biologia, per presentar-se com un home biològic, a qui agraden els homes des que era petit, i que encara que vesteixi i s'expressi amb aspecte de dona (estereotip de dona en la nostra societat), és un home. La Rebeka no volia un enfrontament. Però resultava evident que aquest tema li generava dolor, i necessitava agafar-se a allò que li reportava certa seguretat. En una realitat d'experiment, de sobremedicació i de maquillatge. En un context en què s'amaga negoci i engany. Durant el debat, Rebeka pateix una crisi, és evident que anímicament pateix, i que és constant. Per mi, veure la Rebeka era l'evidència d'algú que vol entendre, que vol comprendre i que necessita ajuda. La que la Sandra reclama per a tothom, per a totes i "per a totis". Perquè té molt clar que aquí cal invertir per investigar cada cas individual, cada problema de salut mental existent, cada realitat concreta. Per establir un bon diagnòstic i, sobretot, per evitar decisions amb conseqüències desconegudes i irreversibles. Tanmateix, des de les polítiques d'aquest ministeri, el de la carrossa de l'orgull, es considera que plantejar l'ajuda psicològica i mèdica de les persones que creuen ser transsexuals, és un insult, és una fòbia.

Així va ser com va començar al Regne Unit el problema: quan la política es va ficar en les consultes dels metges. I quan aquests pensaven que calia derivar un xaval o una xavala al psicòleg o al psiquiatre, i temien ser assenyalats com trànsfobs. L'autocensura es va imposar i van començar a derivar als nois i noies a les cíniques privades encarregades de tot aquest assumpte. Les llistes d'espera es van multiplicar i els joves estaven esperant que algú els escoltés, els atengués, i calmés la seva ansietat. Es van disparar els casos de suïcidis, i tot allò va derivar en una quantitat tremenda de processos d'hormonació i cirurgies per a persones que, després, van continuar suïcidant-se i patint una ansietat brutal. Al Regne Unit han canviat ja, per llei, per política, les pautes per abordar aquesta qüestió. Han prohibit les teràpies d'hormonació en menors i les operacions quirúrgiques amb efectes irreversibles, tret de casos molt taxats i en els quals realment es determini i certifiqui l'adequació. Són casos minoritaris. I l'evidència d'una catàstrofe. I el Regne Unit no ha estat l'únic país que ha pres mesures en aquest sentit. Els països nòrdics, pioners des de fa dècades d'aquest tipus de mesures, han hagut també de recular. Per a emprenyament de les clíniques privades que estaven, literalment, folrant-se a còpia de cometre veritables atrocitats sobre els cossos dels i les joves. A Escòcia ho han decidit també aquesta mateixa setmana.

 

Es veu que a la ministra li agrada més anar en carrossa que sortir a la realitat mèdica que necessiten els ciutadans d'aquest país. Ella està més al postureig, a fer voltes amb un paraigua sobre un terrat, sentint-se protagonista d'un anunci de colònia francesa. A ella li agrada el postureig. I els anuncis. Per això es passa el dia fent promoció d'articles de farmàcia a les xarxes. En lloc de promoure conductes saludables que ens evitin haver de recórrer a la indústria farmacèutica que a la Mónica sembla agradar-li tant.

Jo vull sentir-me orgullosa de la sanitat pública. Però resulta que sento vergonya.