La nostra benemèrita Administració ha trigat un parell d’anys a difondre l’enquesta quinquennal sobre els usos lingüístics de la població perquè a ningú no li agrada comunicar desgràcies al poble. El titular de tot plegat, que ja sabia qualsevol persona amb els timpans en ordre, és que l’ús habitual de la nostra llengua, que ja començà a minoritzar-se al 46% el 2003 i que arribà a un raquític 36% segons l’informe del 2018, ha caigut al mínim històric del 32,6%, tot això mentre els percentatges de llengua espanyola es mantenen pràcticament idèntics. No vull marejar a base de dades, car a casa som de lletres, però basti dir que en els darrers vint anys hem patit un descens de 13,4 punts percentuals en l’ús del català. La numèrica, com en altres ocasions, topa de front amb què un 93,4% de la població entén la nostra llengua, el 80,4% la sap parlar, un 81,4% llegir i el 65,5% escriure.
Paral·lelament, aquestes mateixes dades —en el cas de l’espanyol— se situen pràcticament al voltant d’un 100%, amb la qual cosa queda sobradament palès que el nostre país és un dels indrets privilegiats del món on hom pot adoctrinar en la llengua de Cervantes. Tot i aquesta disparitat, les xifres precedents certifiquen que no hi hauria cap motiu perquè qualsevol de nosaltres circulés pel país i, en cas d’adreçar-se en català a un cambrer, un metge o un professor universitari, aquesta persona no l’entengués i, per tant, no haguéssim de canviar de llengua (suposo que, després de llegir aquesta frase, els lectors barcelonins s’han fotut un tip de riure). Vist que l’enquesta s’ha publicat enguany, seria ben fàcil carregar la llufa contra el PSC i Salvador Illa, però hom entendrà que —repassada la cronologia— aquesta davallada s’ha consolidat durant uns governs autoanomenats independentistes.
El conseller que hauria d’aturar aquesta sagnia, Francesc Xavier Vila, ha volgut salvar la clatellada monumental adduint que —en xifres absolutes— hi ha 267.000 nous “coneixedors” del català. Però ell mateix, que té fama de sociolingüista i catedràtic, deu saber que la condició de conèixer la llengua no exclou que els nous parlants caiguin en la mateixa categoria d’ús habitual que el comú dels mortals, la qual cosa els orientarà inexorablement a l’espanyol; això també se certifica en el percentatge de ciutadans que senten com a llengua pròpia el català, un escassíssim 30%, superat per l’espanyol en un 40,4. Però, al meu entendre, el més preocupant de tot plegat és que Vila s’alegrés de l’augment de conciutadans que s’identifiquen amb les dues llengües (aquest sí que ha crescut, fins al 14,6%), quan tots sabem que és justament el bilingüisme allò que ens ha acabat minoritzant!
En definitiva, el més tràgic de la qüestió és veure com un ésser documentat com el conseller Vila acaba defensant (i fins i tot promovent!) una versió friendly de la vida bilingüe, escudant-se en què ja va bé que hom s’identifiqui amb les dues llengües, quan és precisament l’equiparació (falsa!) entre el poder de l’espanyol i del català allò que ha reduït aquest darrer a un 32% de les converses. Cal repetir-ho les vegades que s’escaigui: una llengua no és solament un mitjà per comunicar-se, sinó sobretot un mercat que competeix amb altres parles del món i, en el cas que ens ocupa, el descens del català no és imputable ni a l’augment de ciutadans estrangers ni als expats que omplen les nostres ciutats, sinó al fet que fins i tot la nostra Administració tolera i àdhuc fomenta el fet que hom pot viure perfectament a Catalunya sense dominar la llengua pròpia. L’enemic, al límit, el tenim a casa.
Tots sabem que és justament el bilingüisme allò que ens ha acabat minoritzant!
Ara per ara, i davant de polítics d’aparença independentista que semblen orgullosament bilingües, només ens queda mantenir el català costi el que costi (perquè no hem vingut al món per fer-nos els simpàtics) i denunciar quan se’ns privi d’aquest dret inalienable en àmbits com la medecina i el petit comerç. Tot això, només faltaria, resant perquè l’Administració comenci a contractar professors de català el màxim de formats possible, la qual cosa hauria de passar per un sistema de beques que premiï els millors estudiants de batxillerat i d’universitat a fi que es dediquin a estudiar la llengua, també per garantir als professors amb coneixements deficients una bona xarxa d’espais gratuïts de formació lingüística i, ja que hi som, per assegurar que els professors (i qualsevol altra professió pública!) que es contractin d'ara endavant tinguin ben clara l’obligació de dominar el català.
Tot això és possible, no necessita una conselleria orgullosament bilingüe, i té uns requisits pressupostaris més que assequibles. Només cal voler-ho o, en cas de continuar així, la següent enquesta d’usos ja la podrem publicitar directament en espanyol.