Un any després dels terribles atemptats del 7 d’octubre, el món observa preocupat la progressiva degradació de la situació al Pròxim Orient i Mitjà, que sembla anar lliscant inexorablement cap a l’abisme d’un conflicte regional a gran escala.

Certament, l'impacte que van causar fa un any els diversos atacs perpetrats per Hamàs ens van fer pensar que la resposta inicial d’Israel seria dura i contundent, sobretot tenint en compte la brutalitat dels atemptats, el segrest d’un gran nombre de persones, així com pel xoc psicològic causat a una societat —la israeliana— que, falsament, es considerava blindada i segura. Però en cap moment ni en les primeres setmanes de la crisi i, de fet tampoc en els mesos inicials de la guerra que la va prosseguir, era raonable pensar que un any després —és a dir avui— la situació hauria escalat com ho ha fet i ens hauria dut al perillós escenari actual.

Un any després, i amb més de 40.000 morts directes a Gaza, la immensa majoria d’ells civils i molts —moltíssims— nens; la crisi oberta aquell fatídic 7 d’octubre ni s’ha resolt, ni s’ha tancat i ha empitjorat notablement. De fet, avui dia, es considera que encara hi ha més d’una seixantena d’ostatges israelians a Gaza, i el famós objectiu de “la victòria total” plantejat per Netanyahu ni s’ha complert, ni sembla factible. Tot això en un context en què un gran nombre dels familiars dels ostatges israelians encara retinguts es consideren abandonats, si no “traïts”, pel seu propi govern.

Dotze mesos en què s’han traspassat totes les “línies vermelles” imaginables, també des del punt de vista humanitari. Un devessall de víctimes civils que fa tremolar, sobretot si tenim en compte el que s'ha publicat per la prestigiosa revista mèdica The Lancet, on es calcula que el total de morts “només” a Gaza hauria superat ja el nombre de 180.000, incloent-hi els morts per la inanició, ferides no tractades o manca d’accés als serveis mèdics causats directament pel conflicte. Una guerra on la distinció essencial entre combatents i civils, la base del Dret Internacional Humanitari, ha estat esborrada a sang i foc —i amb l’ajuda de la intel·ligència artificial— tot conduint-nos a un “món caòtic” marcat per una “espiral d’impunitat” en paraules del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres.

I, no obstant això, des de fa uns dies l’exèrcit israelià ha traslladat el principal escenari de les seves operacions militars de Gaza —tot i que hi continuï actuant— al sud i al centre del Líban, focalitzant ara la seva lluita contra el grup terrorista Hezbollah. Una sèrie de virulents atacs en què, de nou, la majoria de les víctimes són civils, i que segueixen una increïble actuació d’intel·ligència en la qual en qüestió de pocs dies milers de ginys electrònics (entre cercapersones, walkie-talkies i altres) foren detonats remotament tot inutilitzant una part substancial dels sistemes de comunicació interna de Hezbollah i eliminant, o ferint, nombrosos líders i comandaments de l’organització.

Tot el que ha estat passant al Llevant en aquests darrers dotze mesos ha reforçat poderosament els sectors i posicionaments més radicals. Un empoderament dels extremistes que s’està donant tant a Jerusalem com a Teheran, i que és seguit de ben a prop pels més radicals de Washington, que aspiren a entrar de nou a la Casa Blanca

I, en mig de tot, l’Iran. Prou és sabut que el règim de Teheran, la principal potència regional per dimensió i demografia, amb importants reserves de petroli i gas i, dirigit amb mà de ferro per un règim clerical radical xiïta, és el principal valedor i gran finançador de Hezbollah. Com també dona suport a Hamàs, als rebels houthis del Iemen, o a diverses de les milícies que actuen tant a l’Iraq com a Síria. I és igualment conegut l’enfrontament que des de fa dècades protagonitza amb Israel, una confrontació que és paral·lela a la del conflicte històric que l’Iran també té amb els països islàmics de majoria sunnita, entre ells l’Aràbia Saudita, Egipte i tants d’altres. 

Però la diferència, allò que fa encara més perillosa l’escalada actual és, sobretot, l’enfrontament directe entre Israel i l’Iran. Fins ara aquest xoc s’havia dut a terme per via de tercers actors, els esmentats Hezbollah, Hamàs, els houthis... Però des del bombardeig israelià de l’abril passat al consolat iranià a Damasc, i la corresponent “resposta” llançada directament des de l'Iran, tot ha canviat. Les han seguit nous atacs directes entre els dos països, primer l’assassinat, el juliol, del líder de Hamàs i principal negociador amb Israel —Ismail Hanyia— quan aquest es trobava a Teheran per la presa de possessió del nou president iranià. Seguit de l’eliminació al Líban fa una setmana, i també per part de les forces israelianes, del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, cosa que va comportar un segon atac directe —aquest més agressiu i sense preavís— per part de l'Iran a Israel amb quasi dos-cents míssils balístics.

I, per afegir llenya al foc, més enllà del perill afegit derivat d’un xoc directe entre Israel i l'Iran, cal subratllar l’onada expansiva tant regional com global d’aquest progressiu deteriorament de la situació regional. Pensem com trontolla ja en aquests moments l’estabilitat d’un país com Jordània, o la del mateix Líban, que es podria veure sotmès encara a més estrès i inestabilitat interna si la intervenció israeliana es perllonga massa. O els casos de l'Iraq o Síria...

Com també els efectes a nivell global, davant un increment del preu del petroli o caigudes a les borses que ja s’estan començant a donar, i que podrien empitjorar notablement si finalment Israel ataqués alguna instal·lació petrolífera de l'Iran —com s’ha especulat—; o si aquest tanqués l’estret d’Ormuz com a mesura de pressió o de resposta a una major escalada regional. Unes disrupcions de caràcter econòmic i financer que, depenent de la seva virulència, podrien acabar impactant en les eleccions presidencials als Estats Units, i no pas a favor de la candidata demòcrata, Harris.

I és que cal tenir en compte que tot el que ha estat passant a Llevant en aquests darrers dotze mesos ha reforçat poderosament els sectors i posicionaments més radicals: els partidaris del conflicte, l’enfrontament i el maximalisme; en detriment dels defensors del diàleg, la negociació o el pacte, és a dir, de la diplomàcia. Un empoderament dels extremistes que s’està donant tant a Jerusalem com a Teheran, i que és seguit de ben a prop pels més radicals de Washington, que aspiren a entrar de nou a la Casa Blanca. O també per aquells que ja fa temps que ocupen el Kremlin, encantats de veure com el prestigi dels Estats Units a la regió cau vertiginosament i, especialment, que el món estigui tan preocupat per l’Orient Mitjà que progressivament vagi oblidant Ucraïna. I en un context com aquest, i a l’espera del que passi els dies vinents, però també el 5 de novembre als Estats Units, malauradament, es fa difícil entreveure un altre escenari que no sigui el de la guerra a l’Orient Mitjà. Una guerra que, a mitjà i llarg termini, difícilment aportarà estabilitat i pau a la regió, tampoc a Israel.