Aquests darrers dies, hem sentit el president del govern espanyol exigint, una vegada i una altra, que els independentistes reconeguem que hem fracassat. Tanta insistència m’ha fet pensar en aquella màxima llatina que assegura que «excusatio non petita, acusatio manifesta». En altres paraules, que, quan algú té necessitat de repetir tantes vegades que un altre ha fracassat és perquè aquest suposat fracàs no existeix. Certament, alguns de nosaltres som a la presó i la repressió s’abat indiscriminada sobre molts innocents. Però, difícilment, algú gosaria dir que Mandela o Gandhi van fracassar pel fet d’anar a la presó. De fet, la presó, l’exili i la repressió que patim en totes les seves formes, no són pas els símptomes del fracàs dels independentistes, sinó tot el contrari: evidencien el fracàs d’un suposat estat de dret i d’una democràcia immadura i fallida que el senyor Pedro Sánchez fa veure que vol defensar.

Quan regna la injustícia és habitual que els innocents facin estada a les presons i, en el nostre país i en la meva família en particular, hem tingut ocasió de constatar-ho moltes vegades. Per aquesta raó, abans del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, moltes vegades vaig anar avisant que no podíem descartar en absolut que els aparells de l’estat ens tanquessin a la presó. Perquè, com ens ensenya la història, a vegades la presó és senzillament una etapa més en el camí per assolir la llibertat, una etapa per plantar-hi la llavor que ha de marcar l’esdevenir.

Els dirigents del PSOE i del PSC –i molta altra gent– saben perfectament que som innocents, però aplaudeixen la nostra condemna perquè pensen que això protegeix els seus interessos i privilegis, i que d’aquesta manera tot seguirà igual i res canviarà.

Els dirigents del PSOE i del PSC saben que alguns de nosaltres formem part d’un partit amb 88 anys d’història i cap cas de corrupció. Un fet diferencial que encara ens dona més legitimitat i força moral per reclamar un canvi de dalt a baix en la manera de fer les coses, de distribuir sobiranies.

Els dirigents del PSOE i del PSC saben que nosaltres hem garantit que hi hagi més mestres i professors que en qualsevol altre moment de la història, mentre ells han format part de governs que han abocat més treballadors a l’atur que tots els altres estats europeus junts.

Els dirigents del PSOE i del PSC ens exigeixen que respectem la sentència que ens condemnarà quan surti, quan ha estat dictada per un sistema judicial triat per organismes que ells han escollit –conjuntament amb el PP– des de fa 40 anys.

Els dirigents del PSOE i del PSC reclamen que condemnem la violència que sempre hem condemnat (condemnem i condemnarem), mentre callen davant la violència policial contra els votants de l’1 d’octubre de 2017.

Em sembla que avui és un dia tan bo com qualsevol altre per recordar aquestes veritats tan evidents. També és un dia excel·lent per mirar endavant. Per recordar que malgrat tot això, nosaltres seguim asseguts a la taula del diàleg perquè sempre estem disposats a dialogar, tot i que la cadira del davant sempre ha estat buida. Sempre. I seguim asseguts perquè sabem que el diàleg és i serà una eina imprescindible per treballar per a un futur millor per a la nostra societat, un futur que sempre és i serà més important que la situació personal de tots nosaltres.

Totes aquelles persones que vulguin i considerin que la resolució de l’actual conflicte polític passa i passarà en gran part per un diàleg sincer poden votar ERC. Mentre que, a diferència d’ERC, el PSOE només negociarà si es veu en la més absoluta necessitat, si no hi té més remei. Per això, mentre se senti fort, el PSOE sempre fugirà d’estudi i preferirà salvar els (seus) mobles pactant amb la dreta espanyola.

Aquesta nit, mentre els dirigents socialistes fan travesses per repartir-se les cadires dels ministeris, els fills de molts innocents continuaran esperant que els seus pares i les seves mares tornin a casa. Estic convençut que, per aquells que pensin en els fills de totes les famílies d’aquest país, ERC és la millor garantia per fer les coses diferents sempre amb la bandera de l’honestedat i del respecte mutu. I que ningú en tingui cap dubte, posarem l'amnistia i l'autodeterminació sobre la taula, perquè mai renunciarem a cap dels nostres objectius per molta repressió que vulguin exercir sobre nosaltres.

Per tot plegat, en aquestes hores difícils, seguim amb la mà tan estesa com sempre i amb l’esperit més serè que mai a l’hora de dialogar amb tothom. Tothom sap que som més independentistes que ningú, ho hem estat tota la vida, i a la vegada més dialogants que cap altre actor. Una combinació guanyadora i que ens farà avançar cap a la victòria definitiva.

Des de la cel·la de Lledoners, amb l'ànima plena d'orgull pel camí recorregut i d'esperança pel que caminarem, us demano coratge, perseverança i dignitat. Som els que mai ens cansem, els que mai renunciem, els que mai desistim. Passi el que passi, persistim, perquè si ho fem, guanyarem!

 

Salut, llibertat i República!

 

Oriol Junqueras i Vies

Lledoners