Són els mestres del màrqueting polític. No tenen rival. No sé si fan les millors polítiques del món, però sí que són els que millor les venen. El cas de la Casa Orsola n’és l’últim exemple i potser un dels més gràfics dels últims temps, juntament amb aquells cinc dies de reflexió que es va agafar Pedro Sánchez quan van imputar la seva dona: una imputació per corrupció al si del teu entorn convertit en campanya personal i electoral (estàvem a pocs dies de les eleccions catalanes). Quan alguna cosa esdevé un símbol, com ho és Casa Orsola, la seva gestió et pot convertir en un heroi o un malvat. I Orsola podia haver estat una casa en flames per a Jaume Collboni i s’ha acabat convertint en el seu 47, és a dir, un relat de lluita popular de final aparentment feliç i que el públic ha deglutit per la via audiovisual.

Tant hi fa que l’augment dels preus de l’habitatge, especialment els lloguers, hagi coincidit amb els anys del ‘govern més progressista de la història’. Pedro Sánchez és president espanyol des del juny del 2018. Aleshores, el preu mitjà per llogar un pis a Barcelona era de 897 euros. Avui és de 1.193 euros. L’increment és del 32%. El problema és que el sou mitjà dels barcelonins el 2018 era de 30.807 euros anuals i ara és de 35.420. Tot això ha passat mentre Pedro Sánchez era president espanyol, Pablo Iglesias o Yolanda Díaz vicepresidents i a l’alcaldia de Barcelona hi havia o Ada Colau o Jaume Collboni. Però tant hi fa.

La lluita contra l'especulació consisteix a esperar-se tres anys i l'Ajuntament et pagarà 3 milions més

Tant hi fa que l’any 2022, quan l’alcaldessa era Ada Colau, l’Ajuntament de Barcelona podia haver comprat Casa Orsola per 6 milions d’euros. Ara s’ha adquirit per 9 milions. La lluita contra l’especulació immobiliària consisteix a esperar-se tres anys i el mateix consistori et pagarà un 50% més per la mateixa finca. O tampoc sembla importar molt el precedent generat. Ara, els propietaris i inquilins de les altres cases Orsola (algunes d’elles amb situacions molt més vulnerables que els veïns de Consell de Cent) sí que estaran d’acord amb una cosa: voldran que l’Ajuntament els resolgui la situació amb els impostos dels barcelonins. Però tant hi fa.

Tant hi fa que a Catalunya hi hagi més de 30.000 pisos buits en mans de grans tenidors i que una cinquena part sigui de la Sareb, l’empresa de capital públic estatal que encara té els habitatges dels quals es van desprendre els bancs per no tornar la injecció que van rebre durant la crisi. Empresa de capital públic estatal vol dir, efectivament, que el controla el govern espanyol de torn. El govern espanyol de torn és, des de fa quasi set anys, socialista. Però tant hi fa.

El cas de la Casa Orsola s'ha sobredimensionat també pel centralisme mediàtic de les coses que passen a Barcelona

Només durant el primer semestre del 2024 a Catalunya hi va haver 3.961 desnonaments (encara no s’han publicat les dades de tot l’any passat). Això significa que n’hi ha uns 20 al dia, la majoria (un 75%) per impagament de lloguer. La immensa majoria d’aquests desnonaments són invisibles, és a dir, sense que ni tan sols hi hagi intervenció judicial o policial. La Casa Orsola, en canvi, tenia molts ingredients per atraure més focus que un desnonament no dic ja a Nou Barris sinó a Sant Hipòlit de Voltregà. Hi ha ajudat el cas molt ben explicat del lloguer de renda antiga del Josep, la peculiaritat arquitectònica de l’edifici i, no ens enganyem, el centralisme mediàtic que sobredimensiona les coses que passen a Barcelona.

Però si algú ha estat cabdal per convertir Orsola en una icona ha estat la cada cop més professional i espectacular organització del Sindicat de Llogateres, que té una habilitat molt treballada a captar l’atenció de l’espectador, ja sigui a través dels mitjans de comunicació tradicionals o dels seus propis canals de difusió: la retransmissió en directe de la primera protesta el 30 de gener va superar les 70.000 visualitzacions. Les armilles taronges ja formen part de l’imaginari reivindicatiu i, posades al balcó de la Casa Orsola feia l’enquadrament perfecte per convertir-la en un símbol.

La primera i única aparició de Jaume Collboni sobre l'afer va ser per dir que la situació quedava resolta

Tot aquest sobreinterès polític, mediàtic i ciutadà també l’ha detectat el PSC i, per tant, sabia que el final que tingués, bo o dolent, també tindria un impacte superior al que li correspondria. I aquí Jaume Collboni ho ha tingut fàcil: ha imputat el problema a l’anterior govern municipal i s’ha anotat ell la solució. Divendres va sortir en roda de premsa. Va ser la seva primera i única aparició pública sobre aquest afer. I va ser per anunciar que tot quedava resolt, sense desnonaments.

El PSC i els comuns tenen moltes coincidències ideològiques i, per tant, les seves similituds desemboquen en la disputa per un mateix perfil de votant. Poder sortir com el solucionador d’un problema que va generar el teu aliat/adversari és una plantofada a la cara dels comuns. I tant hi fa que ell mateix, Jaume Collboni, fos el primer tinent d’alcalde que va tenir Ada Colau. O que el 2023 digués que si no guanyava les eleccions deixaria que governés la força més votada. Va quedar segon, va pactar amb Comuns i PP i, en un altre exercici de màrqueting polític, va esdevenir alcalde sense que ni tan sols el “que us bombin” de Xavier Trias li fes tremolar la vara de batlle. Tant hi fa: Jaume Collboni ja té el seu 47.