OTAN sí, OTAN no

1. Les fílies i les fòbies són dèries. L’única alternativa a la irracionalitat és recórrer a la ciència. L’opinió està sobrevalorada. Tothom té una opinió sobre qualsevol cosa i la defensa amb passió. Tant se val si no té cap fonament o bé fa aigües perquè les evidències la desmenteixen. L’opinió és l’opinió i de vegades es pot donar el cas que algú defensi una posició i actuï en contra de la seva pròpia opinió. Només cal tenir un fetge ben gros i molta cara. Dissabte passat em van assaltar aquesta mena de pensaments mentre estava assegut en una de les butaques del Teatre Lliure del Mercat de les Flors. Hi estrenaven una reposició de l’obra Un enemic del poble (1882) del clàssic noruec Henrik Ibsen (1828-1906), dirigida per l’alemany Thomas Ostermeier (1968) amb una dramatúrgia del també alemany Florian Borchmeyer (1974). La nacionalitat de cadascú potser no interessa, però té el seu què si fem cas d’Espriu i el seu desig d’anar nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Ara ja sabem que potser no és ben bé així. El temps en què viu cadascú sí que determina la mirada.

L’obra  és un debat permanent entre la veritat, la transparència i els interessos malèvols de la política, el capital... i el periodisme. En aquesta versió, Ostermeier utilitza un recurs escènic molt efectista que consisteix a convertir la platea en un circ per posar en relleu l’essència de l’obra: les pors de les classes mitjanes al futur. Al director alemany no se li podia acudir un recurs millor que obrir els llums de la sala i estimular el públic a opinar sobre el míting que acabava de fer el Dr. Thomas Stockmann. El doctor clamava contra els interessos que amaguen la veritat de les coses prenent com a exemple l’ocultació de les aigües contaminades del balneari del qual era metge. A la gent li dones un micròfon i es deixa anar sense pudor. Encara que les digui de l’alçada d’un campanar. I això és el que va passar dissabte al vespre. La petita burgesia catalana es va entusiasmar amb l’al·legat d’Ibsen a favor de l'individu quixotesc enfront de la majoria corrupta. En cas que en tinguessin coneixement, el meu dubte és si els espectadors, un cop a casa, reaccionaran com el gran poeta català Joan Salvat-Papasseit, que el 1917 va fundar una revista la capçalera de la qual era el nom de l’obra i el subtítol: full de subversió espiritual. Em fa l’efecte que no. A la sala vaig notar-hi molt de postureig i poca subversió.

2. El fracàs de les classes mitjanes. Les frustracions de la classe mitjana són un clàssic, com Ibsen. Marx no en tenia gaire bona opinió. De la petita burgesia, vull dir. L’acumulació de capital porta a l’acumulació de misèria i el petitburgès és incapaç de competir, per portar-ho al nostre temps, amb les grans corporacions. La petita burgesia és una classe cridada a desaparèixer —assegurava Marx— en caure al proletariat la majoria dels seus individus i passant a augmentar la classe capitalista els altres. La predicció marxista més aviat s’ha acomplert només en part. La classe mitjana va aprimant-se perquè cada vegada és més pobra. Se sosté, sobretot, perquè els seus fills han esdevingut funcionaris, el que inclou metges i professors universitaris, o bé viuen de les subvencions i els contractes que els proporcionen les administracions públiques. Davant un panorama com aquest, la por s’apodera de la majoria quan la crisi despunta i la despesa pública s’aprima.

La petita burgesia és una classe cridada a desaparèixer —assegurava Marx— en caure al proletariat la majoria dels seus individus i passant a augmentar la classe capitalista, els altres

I la por pot expressar-se de moltes maneres. Una és la que vaig veure a la platea del Teatre Lliure. La majoria del públic va votar a mà alçada (incloent-hi un ministre del govern que acaba d’aprovar una pujada de la despesa militar) a favor de la denúncia del Dr. Stockmann contra el sistema capitalista corrupte, especulador i mentider. És la posició de la minoria culta que es desplaça a Montjuïc per assistir a un espectacle de Festival Grec d’enguany. L’altra reacció és la resposta dels enquestats —cal veure a quin grup pertanyen— a la pregunta sobre si calia augmentar o no la despesa militar espanyola en una enquesta del CIS del mes de març. El 47,3% estava a favor d’una major despesa militar per a afrontar “futures amenaces”. El 34,4% pensava que el pressupost de defensa no havia de variar i el 12,2% advocava per reduir-ho. El “no a la guerra” de 2003 continua essent consistent, però el reclam de seguretat és avui central en l’agenda política precisament per les pors de la classe mitjana. És la majoria de l’OTAN sí.

3. La nova guerra freda i l’OTAN. No es deixin enganyar per les aparences. L’anomenada nova guerra freda, un mal nom per resumir la situació actual, no és tan sols ideològica, com se suposa que ho era el 1945. Avui dia, més que no pas en el passat, la confrontació és econòmica i geoestratègica. La reactivació de l’OTAN és la punta d’un iceberg que amaga la disputa real entre el món diguem-ne occidental i la Xina. El partit comunista xinès ha aconseguit el que no va aconseguir el PCUS: combinar una dictadura de partit amb l’aparició d’una classe mitjana, contravenint tots els principis marxistes, més o menys opulenta. Benestar a canvi de silenci i submissió, en seria el resum. A més, la Xina exerceix la seva influència mundial amb inversions econòmiques. Als mandataris xinesos no els cal envair Hongria o Txecoslovàquia, com van fer els jerarques de l’URSS, el 1956 i el 1968, respectivament. La influència de la Xina sobre els altres estats BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia i Sud-àfrica) és més eficaç que envair Ucraïna, com ha fet Rússia.

En algunes universitats dels EUA es plantegen vetar l’entrada d’estudiants xinesos. Les autoritats polítiques i acadèmiques es van adonar que la presència massiva d’estudiants xinesos en els estudis tecnològics i científics formava part d’una estratègia del govern del partit comunista. Els estudiants orientals, que disposaven d’unes beques substancioses per estudiar al MIT, a Stanford o a Harvard, aprenien de la tecnologia “occidental” per replicar-la després, un cop doctorats, als laboratoris i fàbriques xineses. És una estratègia intel·ligent i que donaria perquè Eric Jones escrigués un nou llibre, però en direcció contrària, sobre els miracles econòmics com el que va escriure el 1982 per plantejar com Europa s’havia beneficiat dels invents tecnològics asiàtics. És probable que si Ostermeier pogués estrenar la seva obra en un teatre xinès i hi fes servir el recurs de preguntar al públic de la platea, no ho pogués fer. Li ho prohibirien els comunistes que el 1989, mentre s’ensorrava l’URSS, van esclafar la classe mitjana estudiantil que, passada pels EUA, reclamava llibertat a la plaça de Tiananmen.