"Vull passar comptes amb mi mateix i renovar-me cada dia"
Antonio Gramsci

A Junts i a la resta els ha sortit un dur competidor en la cursa per fer baixar Pedro del burro. Podemos ha començat una ofensiva a cara descoberta que difícilment pot tenir per objectiu reeditar aquell govern de coalició del qual es va avorrir aviat, sinó que constitueix l'enèsima tornada d'una estratègia amb què Iglesias aspira a aconseguir el poder de debò, el que va sentir que se li escolava entre els dits quan exercia de vice decoratiu. Iglesias aspira a regnar a la Moncloa per transformar el país al seu aire i, per a això, primer ha d'eliminar Pedro Sánchez. Hi estan treballant.

La jugada, tal com la mussiten —o no tant— alguns, no és increïble. A Iglesias li interessa que caigui Sánchez per aconseguir un govern espanyol del PP junyit a Vox. Davant aquest panorama i amb un PSOE descompost de tant utilitzar-lo, ELL, el líder, deu pensar que podria catalitzar l'oposició a la dreta en coalició amb la ultradreta i esdevenir la principal força d'oposició. Així que aquesta vegada s'embarca en un escac en unes quantes jugades, en el qual es cremaran en principi les seves principesses, tot i que no hi ha dubte que si arribés a terme, seria ELL, el líder, qui colliria les mels del poder.

O sigui que atenció, que si ja s'han posat les piles preelectorals és sabent que els seus exigus diputats serveixen per enderrocar el govern espanyol igual que qualssevol altres i, a més, no tenen res a aconseguir o a pactar. Estan nets de qualsevol ambició que no sigui la màxima. Compte que el risc Pablo encarà és aquí, i cada vegada dissimulant menys la seva intenció real, que no és cap altra que reescalfar els ànims del 15M per fer caure el que anomena el Règim del 78, és a dir, la Constitució democràtica que ens ha dut fins aquí. Per construir què? Us ho podeu imaginar, no una altra democràcia liberal a l'estil europeu. Això segur.

Així que ahir al vespre va presentar el que se li ha acudit anomenar un "dispositiu ideològic", cosa que abans es deia llibre, i que tampoc no ha escrit ell, sinó una periodista anomenada Irene Zugasti, que, a la manera de la Irene Lozano de Pedro, ha conversat amb ell per després pencar com una mula escrivint, que és una activitat molt dura, infinitament més cansada que garlar. Així que, llicenciatures, doctorats i màsters a part, a Iglesias ja li ha vingut la mandra del poderós. El dispositiu —abans llibre— havia de ser presentat en un espai emblemàtic de la classe obrera de la capital espanyola, el Pozo del Tío Raimundo, en un centre municipal. Havia de, fins que el regidor del districte li va comunicar que les coses municipals no són per a actes amb ànim de lucre. Només li faltava a Almeida posar-li pista a l'amic Pablo, per molt que ara es fiqui amb Carmena. Davant l'escull, la presentació del dispositiu s'ha traslladat a la Taberna Garibaldi, el negociet de mitjanes i tapes en què Iglesias es va embarcar, no amb gaire fortuna. No devia trobar res propietàriament intermedi entre la sala municipal i la taverna a tota la capital del regne.

La intenció de Pablo Iglesias no és cap altra que reescalfar els ànims del 15M per fer caure el que anomena el Règim del 78, és a dir, la Constitució democràtica que ens ha dut fins aquí

El dispositiu té un títol —com és preceptiu si se'l vol fer detonar— que no pot ser més definitori del contingut: Enemigos íntimos. I com ell mateix va dir citant algú sense citar-lo: "Et defineixen els teus enemics i et defineix el nivell dels atacs, fonamentalment. El que ets per a l'enemic et defineix, no et defineix el teu programa". No s'ha definit gens malament. Ha triat els més grans. Vol revelar els detalls ocults del poder, tot i que no diu que el que és el poder real no el va deixar acostar-se gaire a la seva cuina. El cas és que a Yolanda Díaz l'apunyala sense embuts i ja l'envia fora de la política "a presidir una fundació de CCOO". Li fum clatellada a Carmena, que diu no és d'esquerres, perquè tot aquell que tingui un mínim d'institucionalitat no compta per a l'esquerra de Pablo. I de Pedro, què no ens descobreix de Pedro!, que no és d'esquerres, diu, que es va escorar davant la podemització de l'esquerra i el van portar arrossegant. Cosa que no se li escapa a ningú que seguís el discurs del Sánchez candidat i del Sánchez del primer govern i el confronti al que va advenir després, necessitat dels pactes. Tot i això, és l'enemic més íntim que li queda per rematar i no hi ha dubte que s'ha assegut a la porta a veure si passa de cos present.

Les primàries de Podemos ja estan en dansa, no amb l'objectiu d'elegir candidat, que això ja està lligat i ben lligat, sinó amb el de tocar a somatent electoral perquè a Pasqua miradetes i per Sant Vicent les parelletes, i això és exactament el que està fent Podemos, amb la rialleta sarcàstica de fons d'Iglesias. I vistes les coses des d'aquesta perspectiva, importa ben poc el que pacti la seva nèmesi amb Junts, amb ERC o fins i tot amb Xi Jinping, que Iglesias en té prou amb abaixar el dit i deixar-ho inaprovat. Quants embats d'aquesta mena resistiria el govern espanyol? Que una cosa és sobreviure a les negatives de Puigdemont i una altra fer-ho a les de Pablo Iglesias, que ja entreveu la campanya, amb el seu no a la guerra, les seves bases no i la seva OTAN fora, amb el seu habitatge o tancs i tota la pesca. Aquesta campanya servida en safata per arrossegar els nostàlgics d'una esquerra que no ha sortit de la Guerra Freda i que tampoc no farà gran cosa per mirar d'entendre la novetat del món que ens sotja. Podemos li aprovaria uns pressupostos a Pedro? Ni en somnis de Els Picapedra. Atenció, doncs, amb els esquers de Zapatero, que es poden quedar en foc d'encenalls, com gairebé sempre.

Això és passar comptes en tota regla, dels passats, que deu portar clavats a l'ego, tant que gosa dir-li narcisista a Yolanda Díaz i, sobretot, dels futurs, que són els que li interessen. Que si han ressuscitat el llop terrible que feia 10.000 anys que estava extint, no faltarà ADN per reviure Pablo. Temps al temps.