El dia de la constitució del ple del Parlament de Catalunya, Mar Besses, diputada de Jovent Republicà, duia una samarreta negra amb els mots “orgull antifeixista” impresos al mig del pit. El país té un gust exquisit per la ironia, i resulta que, després de la votació interna de les joventuts polítiques d’ERC, Mar Besses haurà de votar a favor de la investidura de Salvador Illa, l’home del PSC que el 8 d’octubre del 2017 es va manifestar amb PP, Ciutadans i Vox pels carrers de Barcelona. És el mateix Salvador Illa que esdevindrà president de la Generalitat de Catalunya —de moment, amb el PSC al  govern en solitari— mentre els partits independentistes esgoten les últimes forces de la seva dinàmica autodestructiva. Així, n’hi ha prou amb entrar al perfil de la Viquipèdia del presidenciable per entendre de quina pasta és que està fet l’home que encapçalarà el país.

Salvador Illa fa anys que saltironeja d’un lloc a l’altre —d’una institució a l’altra— auxiliat de la malla de poder que, fins i tot en els moments més crítics, el PSC ha aconseguit mantenir en alguns sectors concrets. Hi era quan Pere Navarro es va trobar entre l’espasa i la paret amb l’embranzida del procés i es va haver de treure de la màniga el follet del federalisme per guanyar espai ideològic; hi era quan, després de l’onada de baixes dels catalanistes històrics, Miquel Iceta va intuir que era el moment de cisellar el gir espanyolista sense resistències; hi era quan el govern de Mariano Rajoy va aplicar el 155 per aturar la bogeria independentista, i aquesta vegada no només hi era, ans va afirmar que la intervenció havia arribat tard. Que ell, personalment, l’hauria aplicada molt abans.

Només un home profundament autoritari seria capaç de vantar-se de la “pau” assolida a Catalunya per mitjà del 155 i el poder judicial en nom de la democràcia

Amb Salvador Illa costa de saber si el seu espanyolisme és conseqüència de la seva ànsia de poder, és a dir, si és una eina estratègica a favor dels seus anhels personals, si tot plegat és una falta d’escrúpols monumental per sadollar un desig interior de què només n’entrellucaríem les causes amb psicoanàlisi, o si el moment històric s’ha anat configurant de manera atzarosa fins a assenyalar-lo com a bo i desitjable. Si s’ha anat obrint pas entre l’electorat a mesura que els partits independentistes perdien pistonada, captius de les seves pròpies errades, o si ha contribuït a la seva destrucció interessadament. Si Salvador Illa ha estat prou pacient al llarg de la seva àmplia carrera de partit per fer un acte de fe i creure que, com que l’independentisme no era un bon projecte per a Catalunya, s’acabaria esguerrant, o si el camí a la presidència ha estat fet de cinisme i mesquinesa. Costa de saber fins on hi ha càlcul estratègic i resiliència i fins on hi ha impudícia. O costaria de saber, vaja, si no fos del nostre país d'allò que parlem.

El perfil d’home d’ordre ha convertit Salvador Illa en el sicari perfecte de l’espanyolisme a Catalunya. No cal tenir una perspectiva de la vida política del país vastíssima per saber que ERC i Junts es troben al cap de carrer del seu estira-i-arronsa històric: del “puta Convergència” contra el sentit de propietat de les institucions de Junts, n’ha acabat sortint vencedor el PSC. Evidentment, els defectes ideològics de base del moviment independentista i la manera com els seus partits han corromput la idea d’independència han servit per llaurar camí. Essent això així, però, només un home profundament autoritari seria capaç de vantar-se de la “pau” assolida a Catalunya per mitjà del 155 i el poder judicial en nom de la democràcia. Salvador Illa ha arribat a la presidència amb el tauler trucat, amb ERC validant-ne el truc a la Generalitat i Junts a la Moncloa. No ha estat paciència, ha estat la contenció justa i equilibrada de l’afany de poder de qui sap que surt a jugar amb la baralla de cartes marcada. Al final, tots els nacionalismes d’estat s’assemblen perquè tots tenen una capacitat de domini major a la seva disposició. Salvador Illa coneix l’equip on juga i n’encaixa les contradiccions amb esportivitat, que és com en política s’anomena la frivolitat. Amb tot això a favor, però, i amb la idea d’independència —que d’ençà del 2012 va arraconar el PSC— profundament desprestigiada, Illa encara ha hagut de dependre de la noia amb la samarreta de l’orgull antifeixista per ser investit.