Només cal veure la quinzena de tuits de Gabriel Rufián —uns acusant Junts de soci de Vox i d’altres delícies, i d’altres recollint cable després de fer-se públic l’acord d’aquests amb el PSOE— per entendre que Junts ha obtingut un èxit polític. Governar a base de lleis òmnibus no és el més recomanable, sobretot si governes en minoria. Però segurament Pedro Sánchez comptava amb una altra certesa: resistir la pressió social que implica oposar-se a una pujada de pensions és complicat. En política tenir paciència, "saber suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n", que és com la defineix el diccionari, és una virtut. Ho ha sigut sempre, però actualment cotitza molt a la baixa. La immediatesa de tot no hi ajuda. No hi ajuda el comportament cada vegada més capriciós de la societat; no hi ajuda la pressió de les xarxes socials —que tal com puja, baixa—; no hi ha ajudat el "tenim pressa", i no hi ajuda la simplificació intel·lectual de molts polítics. Que en molts casos respon a la seva poca preparació i manca de coneixements, però també a la necessitat de simplificar-ho tot a una dicotomia que permeti situar immediatament cada qüestió dins d'un esquema de valors que reforci la polarització. Ets de dretes o d’esquerres, woke o feixista, masclista o feminazi, etc. Aquest patró de comportament tan avorrit, propi d’intel·lectes més aviat magres, dificulta molt la negociació i l’acord, actituds troncals de l’exercici de la política. Però fa una cosa pitjor: banalitza uns mots que tothom hauria de tractar amb cura pel gran mal que han significat per la història de la humanitat. Suportar tot això a cada passa és necessari si es vol avançar, però es fa pesat, cal paciència.
Molts viuran a cavall d’un maniqueisme que dona rèdits a uns i altres, però això no és bo; caldrà paciència
El diccionari també diu de la paciència que és la qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda. Em refereixo a l’exili independentista, evidentment. I a l’estratègia d’aïllament que molts partits volen aplicar-li. En la negociació amb el PSOE sobre la llei òmnibus, Carles Puigdemont també ha obtingut un èxit polític. Perquè tot i tenir tots els arguments del món per estar indignat amb tots els incompliments del govern espanyol, ha negociat políticament. Prioritzant l’interès general per sobre del particular —que, insisteixo, humanament seria ben comprensible— ha assolit un acord positiu per al país —tot i no governar— i per a Junts per Catalunya —tot i ser a l’exili des de fa més de set anys—.
La victòria de Trump als Estats Units marcarà un canvi d’època perquè farà saltar pels aires l’agenda política internacional de les darreres dècades. Molts viuran a cavall d’un maniqueisme que dona rèdits a uns i altres, però això no és bo. Caldrà paciència. Entendre que més enllà dels estirabots d’uns i altres hi ha elements fonamentals a defensar. Suportar de nou l’infantilisme de casa nostra, on, per exemple, es fa servir el Parlament per opinar del propietari de la xarxa X. Caldrà paciència per no distreure’s amb el soroll i centrar-se en temes clau que afecten les persones, la nació, Europa i els valors fonamentals de la nostra civilització. Potser alguns creuen que apostar per la paciència com a virtut política és tornar enrere i que no és prou modern. Paciència.