Ens hem instal·lat els darrers anys en la cultura del “o tot o res”, del “no retreat, no surrender”, del “no pasarán”. No dic que no tinguem una mica de raó, d’aquella raó forjada amb una quantitat ingent de negatives. Fins i tot hem après a pactar a la manera ignasiana de “que se note el efecto, sin que se note la causa”. A vegades sembla que només fa política aquell que sap acumular derrotes honorables i resistències afalagadores. I el més rellevant de tot: vivim immersos en una cultura política que sembla que ha premiat més la negativa a pactar que els avantatges aconseguits dels pactes.

Però la paradoxa de totes les paradoxes és que els reis del no pactar són els que tradicionalment havien pactat més i millor. Per això ningú se’n sap avenir quan diuen que sembla que pactar ara és el que cal fer. Lluny de fer-los un retret a aquells que han retrobat el sentit al pacte, els hem d'encoratjar. Els qui creiem, i som moltíssims encara que no ens ho vulguem confessar, que en democràcia només funcionen els pactes, hem de saludar el nou paradigma pactista. Ho dic amb tota sinceritat. Benvinguts a la nova era del pacte, si és que finalment s’instal·la de nou en el nostre imaginari com una cosa bona.

Fer política és tenir la necessitat d’arribar a enteses, a consensos que regulin drets i deures d’uns i altres, i sobretot que permetin seguir jugant moltes més partides

El pacte de veritat obliga. Cal tenir-ho molt present.  M’excusareu el llatinisme: “pacta sunt servanda”. Però la primera regla del pacte és que l’encaixada de mans obliga les parts. Els pactes posen en relleu les forces de cada bàndol i també els límits d’aquesta força. Per exemple, aquests dies, l’independentisme català té una bona mà, tan bona com que està en joc el govern de l’estat. Però aquesta mà té data de caducitat i pot tardar molt de temps en tornar a donar-se. Perquè tots els qui han jugat alguna vegada a pòquer, saben que l’escala reial no surt dues vegades seguides. Astúcies i trapelleries d’uns i altres han de ser deixades de banda per construir bases de futurs acords a partir de confiances en temes factibles, sòlids, i que permetin si més no, allunyar recels. Alguns fa anys que ho defensen, i se'ls acusa de traïdors. Altres, fan "de su capa un sayo" i creen una nova realitat, benvinguda sigui, on ara sí que sabrem què vol dir pactar. Fer política és tenir la necessitat d’arribar a enteses, a consensos que regulin drets i deures d’uns i altres i, sobretot, que permetin seguir jugant moltes més partides. Un pacte, per estrany que sembli, no és un punt final, sinó un inici. Tots els contractes tenen obligatòriament data de finalització i forcen a tornar a negociar. Per tant, retornar a l'era del pacte simplement fa que tot esdevingui a l’hora més complex, però més possible.

La meva advocada sempre diu que és millor un mal acord que un bon judici.  Déu sap que els empresaris del segle XXI necessitem als advocats per quasi cada actuació, perquè estem en permanent negociació amb tothom i amb tot: clients, proveïdors, col·laboradors, temes de medi ambient, temes laborals, temes fiscals.  Però els pactes més difícils són, sens dubte, els pactes entre socis. Determinar majories de control obliga a redactar clàusules de defensa de les minories, i clàusules de rescissió, i moltes altres formulacions que regulen el que anomenem “governança”. Com a empresari, admiro i respecto l’esforç que estan fent ara els nostres polítics per pactar a cinc o sis bandes, ni més ni menys que el govern de l’Estat. No m’imagino la dificultat pràctica de tot plegat. Però els empresaris també sabem que els més difícils de tots els pactes societaris són els que s’han de fer entre germans. I si són entre cosins, doncs la cosa es complica encara més. Quan intervé la família en els negocis, el factor irracional, emocional, i la història de cada relació personal es converteix en factor determinant. En política passa el mateix. Com més germans són els partits, més irracionals són les negociacions. No tinc cap dubte que aquest ha estat un dels factors clau a Catalunya en aquests darrers anys. Ara, també és cert, que quan les empreses familiars funcionen, tenen molt a guanyar.

Però tornem a l'argument inicial: la necessitat de pactar. Els empresaris sempre negociem, sempre pactem. Sempre. No podem viure del relat. Perquè al final cal actuar, i fer-ho amb determinació i prudència perquè tothom té memòria. Per això els pactes són la millor eina de qualsevol política empresarial que vulgui ser sostenible en el temps. Deixeu-me acabar amb aquest concepte de “pacte sostenible”, que encara que sigui pedant, és útil. Benvinguts i benvolguts siguin els pactes, i fugim, si us plau, de les jugades mestres.