Avui mateix es farà realitat el Pacte Nacional per la Llengua, una petita joia propagandística del Govern Aragonès que Salvador Illa decidí mantenir amb respiració assistida sota condició dels republicans per fer-lo president (bé, això més endollar un conseller de Política Lingüística afí a Junqueras que no se sap ben bé a què dedica el temps d’oficina). Com sempre passa en aquest afer, l’acord en qüestió —signat també pels Comuns i entitats com Plataforma per la Llengua i Òmnium— s’ha plantejat com un bot salvavides dins del qual hi haurà un tresor de 255 milions de naps. La pasta, conten els impulsors de l’invent, s’emprarà per impulsar mesures ja conegudes (donar més vida al Consorci per la Normalització Lingüística) i d’altres noves, però d’aire igual de vetust, com reforçar el català a les aules, en especial les d’acollida, i dinamitzar l’oferta cultural en la nostra llengua.

El problema d’arrel és la manca de professors qualificats de la nostra llengua en tots els camps educatius

Sense tenir un màster de gestió cultural o una simple calculadora, qualsevol persona entenimentada veurà ràpidament que aital mesura no només és insuficient a nivell pressupostar, sinó que, a més a més, resulta una presa de pèl. Per molts diners que s’endollin a les aules d’acollida o als centres de primària (l’estat del català entre els més joves té xifres d’autèntica tragèdia), el problema d’arrel és la manca de professors qualificats de la nostra llengua en tots els camps educatius. Fa ben poques setmanes sabíem que la pràctica meitat dels aspirants a professor havia suspès les Proves d’Aptitud Personal, un examen relativament fàcil la primera part del qual es basa —per dir-ho ras i curt— a saber llegir i escriure. Si els aspirants a ensenyar són incapaços d’entendre i reflexionar sobre un text, doncs ja podeu imaginar quin deu ser llur capteniment per una llengua en estat de descomposició.

Entenc perfectament que l’Administració vulgui pal·liar la manca d’ús de la llengua entre els joves a còpia de finançar més productes audiovisuals d’ampli consum. Però, si el Govern va repartint miquetes per acabar creant les sèries adolescents de merda que es programen al 3Cat (que, com a tals, no mira ni punyetero déu, perquè els nostres nanos són joves però no acaben de ser tanoques), es continuaran llençant alegrement els diners. La inversió que la nostra llengua necessita al terreny educatiu és titànica i de base, car la primera preocupació hauria de ser formar centenars de professors de llengua ben preparats; la qual cosa implicaria, sobretot, incentivar els estudis de filologia catalana amb beques com Déu mana i prestigiar de nou els estudis d’educació i magisteri. Sense una base educativa sòlida, ja pots inventar-te alehops de bomber, que la base de l’edifici continuarà més que corcada.

Al seu torn, resulta d’un cinisme catedralici que l’Administració faci veure que intenta prestigiar el català (a mi m’agradaria més parlar clar i dir que s’intentaria “obligar” que es xerri) mentre, per posar només un exemple, permet que la sanitat pública i privada del país minoritzi la llengua amb l’excusa —de mal pagador— que no té prou personal disponible. Cada llengua és un mercat i una font d’incentius i, per aquest motiu, el Govern pot fer tots els pactes i les taules rodones que vulgui, car, mentre no es provoqui que el coneixement del català tingui un caràcter obligatori (no pas per coaccionar ningú, sinó precisament per incentivar els nous parlants), continuarem veient com roman a cures intensives. La gent no aprèn anglès perquè ningú la sedueixi a fer-ho, sinó perquè aquesta llengua és obligatòria en l’àmbit laboral i quasi hegemònica en la indústria cultural planetària.

Finalment, sobta que l’Administració s’erigeixi en salvadora de la llengua mentre —com anunciava oportunament el nostre diari el passat dissabte— comença a deixar la via lliure perquè els nostres mitjans públics es castellanitzin (encara més) tot regalant programes i aparicions a podemites com Jordi Évole, un hom que no només destrueix el català sempre que l’escup, sinó que ja ha expressat més d’una vegada el seu anhel d’una televisió pública menys nacional (més espanyola, vaja). Tot plegat, per molta teca que posin al Pacte Nacional en qüestió, la salut administrativa de la llengua raurà en com el Govern utilitzi totes les eines per donar-li primacia en l’ús social. De moment, en aquest sentit, podem esperar poca cosa. A la pròxima dècada, i com ha passat sempre, la feina l’haurem de fer nosaltres.