Parlant sobre el tema de la immigració relligada a la seguretat, una altíssima instància del país em contà que la majoria d’alcaldes catalans no reben queixes dels seus ciutadans pel que fa a problemes d’incidències o de xocs de convivència amb els nouvinguts; contràriament, allò que més els preocupa és el canvi del paisatge que han viscut zones ancestrals de la seva llar. En efecte —siguem tolerants o extremistes—, tenim una relació amb el paisatge urbà i ens toca els picarols de l’ànima quan veiem transitar el nostre (sic) carrer d’una suma d’allò que els cursis anomenen "comerços emblemàtics" a una amalgama de cafeteries falsament italianes, botigues nauseabundes de souvenirs o supermercats regentats per pakistanesos. Això no té res d’excloent, car la relació d’estabilitat amb allò que es veu a prop de casa és una de les bases emocionals de qualsevol homínid del món.

Servidor viu al barri amb més nouvinguts de Barcelona i mai no ha tingut un sol problema amb la conciutadania de pell diferent (de fet, soc feliç usuari dels seus establiments i m’aprofito dels seus horaris anticonstitucionals). Contràriament, m’ha tocat molt més el voraviu tota la sèrie d’inversors que han especulat amb els establiments de Ciutat Vella i han convertit el bellíssim cantó del Call en un copy-paste maldestre de botigues absurdes d’andròmines per a turistes i comerços d’un aire pretesament ianqui. Cal dir que el barri resisteix a la gentrificació, però els veïns experimentem cada visita als comerços de sempre acompanyats d’una coda simfònica al cor. Tot això ve a tomb car ahir, a ca l’Ustrell, deien que el país ha perdut el 16% de botigues d’ençà del 2017; fins al 2023, han tancat 16.200 establiments que no han trobat substitut o que han clausurat amb lloguers del tot impagables.

Si el paisatge canvia radicalment, la mala llet pot transformar-se en ideologies fantasmagòriques que ja campen lliurement per Europa

La cosa pinta greu, perquè un centenar de municipis (dels gairebé mil que té el nostre païset) ja no tenen cap botiga. Evidentment, servidor no és apocalíptic ni defuig cap mena de responsabilitat; tot això no s’esdevé per art de màgia i té la seva explicació en l’auge del comerç online i el despoblament d’algunes comarques del país, que ja formen part de l’Europa desèrtica. Al seu torn, i això va especialment dedicat a la tribu dels barcelonins, la majoria dels catalans maldem per un país curull de botigues ancestrals de tota la vida... però som d’una gasiveria horripilant a l’hora de gratar-nos la butxaca per mantenir-les. Quan tanca el colmado d’un barri, tothom organitza funerals lacrimògens i escriu panegírics afectadíssims; però seria molt més pràctic i beneficiós que, en comptes d'entonar sempiternament el Campanades a morts, tinguéssim la bondat d’afluixar més la mosca a les botigues.

Els comerços ancestrals no són únicament un objecte de costum; guarden una relació especial amb l’ús més col·loquial de la nostra llengua, que també és la nostra eina d’aproximar-nos al món, fomenten la companyia de les padrines i provoquen que la nostra barriada sigui quelcom més que un tros de terra. Servidor decidí viatjar a Ciutat Vella per tal de viure-hi, justament perquè em semblava oportú abandonar la queixa i posar-hi una mica de la nostra part. En aquest sentit, amb la costella ens hem tornat d’un proteccionisme econòmic que riu-te’n dels sud-coreans; el fet no és producte de la caritat, haig de confessar-ho, puix que viatjar al Mercat de Santa Caterina o inflar-me els sacsons a can Brunells és una de les experiències més riques que m’ofereix Barcelona (visitaria també les nostres cocteleries, però el meu psiquiatre considera que encara no soc prou fort per combatre l’esca del bourbon).

Segurament, aquestes 16.200 botigues que hem perdut ja no seran recuperables i la seva clausura haurà provocat un canvi en el paisatge que provocarà una mala llet perdurable en el temps. Però no tot hauria de caure en l’ocàs i valdria la pena que —com a exercici purament supervivencial— destinéssim una part de la mesada a comprar sistemàticament als establiments antics del nostre barri. En cas contrari, la nostra ciutat (i tot el país) esdevindrà una suma de funerals pràcticament inaguantable. I si el paisatge canvia radicalment, insisteixo, la mala llet pot transformar-se en ideologies fantasmagòriques que ja campen lliurement per Europa. Com sempre passa amb Catalunya, tot es redueix a la botigueta. I tampoc no està tan malament.