Joan Fuster és, probablement, el millor escriptor d’aforismes de la literatura catalana, alguns dels quals són autèntiques meravelles intel·lectuals. Estan compilats en les Obres completes que va publicar Edicions 62 i també hi ha un volum deliciós que es titula justament Aforismes, publicat per Edicions Bromera. També és força curiós escoltar la cançó “Entre el bé i el mal” d’Andreu Valor, construïda, tota ella, amb alguns dels seus aforismes més famosos. D’entre tots, n’hi ha molts que explicarien amb precisió el moment actual. Per exemple: “Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res”. O: “Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”. O, un de molt famós: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Però dels centenars que va escriure, em quedo amb un aforisme molt senzill que, a banda de bonic, em sembla el retrat més precís de la nostra realitat nacional: “Ningú no s’ha d’enganyar. Dir ‘bon dia’ ja és fer literatura”.

Com hem arribat fins aquí? És a dir, com han aconseguit destruir la memòria compartida dels Països Catalans, aniquilar els lligams que ens identificaven identitàriament i erosionar l’idioma fins al punt de deixar-lo agònic en moltes zones del territori lingüístic? I com és possible que al País Valencià o a les Illes s’hagi arribat a tal nivell de deteriorament de la pròpia consciència col·lectiva per escollir de representants públics l’espanyolisme més tronat i el neofranquisme més irredempt? És cert que les preguntes tenen un aire retòric, perquè és evident que el nacionalisme espanyol ha treballat infatigablement per destruir la identitat compartida de la vella Corona d’Aragó, tant com ho ha fet per coartar, violentar, prohibir i destruir l’idioma comú. Des de l’arribada dels Borbons, aquesta ha estat una constant obsessiva i minuciosa que, per feblesa nacional òbvia, no hem pogut aguantar. No es tracta només de les dues dictadures del segle XX —especialment la franquista, una fita prioritària de la qual era justament la nostra destrucció nacional—, sinó també d’un segle XIX molt efectiu en la segregació del català i en la fragmentació de la memòria unitària, especialment virulent allà on la demografia era més vulnerable. Els decrets de Nova Planta tenien una funció molt ben dirigida: destruir les institucions, malmetre les lleis pròpies i uniformitzar l’idioma. La famosa cançó de Raimon, “qui perd els orígens, perd la identitat”, que tan bé intuïen els funcionaris que varen redactar els decrets felipistes: calia destruir els orígens per anorrear la identitat. I cada vegada estan més a prop d’aconseguir-ho.

Les nacions es deterioren sempre per la perifèria, però, com la gangrena, arriben al cor

Tanmateix, i assenyalat el paper destructiu del nacionalisme espanyol, que evidentment és el principal responsable de la nostra decadència nacional, cal tornar a preguntar-se com hem arribat fins aquí? Perquè també hi ha responsabilitats que no venen dels ultristes i els franquistes de vella o nova anyada, sinó d’altres files més simpàtiques. Per exemple, la responsabilitat directa del socialisme espanyol i, amb aquest, de tota la progressia espanyola, que, des de la Transició, ha estat còmplice directe de l’erosió del català i de la fragmentació de tot el territori nacional. S'han fet lleis que ens han separat, s’ha permès el deteriorament progressiu de l’idioma allà on era més feble, s’ha polititzat demagògicament el fet identitari i s’ha substituït volgudament el marc identitari català per un marc madrileny que ha dominat el relat. L’exemple més notori ha estat la queixa que fan els socialistes valencians assegurant que no han aconseguit parlar de les millores que han implementat, perquè el debat no era sobre els temes valencians, sinó els espanyols. Cert, però qui ha impedit un marc mediàtic català/valencià/balear? Qui ha permès que se substituís pel marc mediàtic madrileny, que és el que ha marcat el relat al País Valencià i a les Illes, i també en part a Catalunya?

Siguem clars: la progressia espanyola ha estat còmplice directa i constant de la destrucció de la unitat identitària dels Països Catalans —des del minut u de la Transició—, i ha estat còmplice directa i constant de l’agressió sistemàtica a l’idioma. No eren els franquistes només, no eren els fatxes de torn, era la progressia espanyola, sempre més espanyola que progressista en qüestions nacionals. És cert que la feina que ha fet a favor del català la Generalitat progressista, que ara serà substituïda per aquest Frankenstein pepero voxero, ha estat important. Però també han estat timorats, porucs, sempre amb la marxa enrere posada, permetent que el relat espanyol anés conquerint l’espai. I per la banda catalanista, també és evident que sovint s’han fet servir els Països Catalans com a bandera retòrica, amb la mateixa facilitat amb què hem abandonat la causa. També aquí hi ha una responsabilitat de gruix, que ara ens esclata a la cara.

En aquest punt, només cal esperar que el desastre còsmic que representaran els nous governs balears i valencians —ambdós obsedits a destruir el català— ens faci reaccionar a tots. Als illencs i als valencians, la nació dels quals s’està desfent com el sucre, amb l’idioma diluint-se en el cafè espanyol. I als catalans, perquè ens hi va la supervivència. Les nacions es deterioren sempre per la perifèria, però, com la gangrena, arriben al cor. Per això cal repetir la idea central de la nostra lluita nacional: no és una lluita per tenir un estat, és una lluita per salvar la nació, la llengua, la memòria, la identitat. Per això volen destruir la nació, perquè si no hi ha nació, no hi ha causa.

Acabo amb un altre aforisme de Joan Fuster: “El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat”.