L’any 1936 un grup de militants del PNB va comprar a París un petit palau, a l’avinguda Marceau, a tocar dels Camps Elisis. Ho van fer amb la idea, ben previsora i encertada, que la Guerra Civil espanyola pogués anar malament i el Govern basc acabés exiliat. Efectivament, al final de la guerra, el lehendakari José Antonio Aguirre va instal·lar el seu Govern a l’exili. Tanmateix, l’any 1940 la Gestapo va irrompre a l’edifici i el va transferir a l’ambaixada espanyola a la capital francesa, que hi va situar la seu de la Falange a França primer i la seu de la Biblioteca Espanyola després. Així va romandre fins al 1975, quan després de la mort del dictador Francisco Franco el PNB va reclamar-ne la devolució. Malgrat que la llei espanyola finalment va admetre l’espoli del franquisme als partits polítics i altres associacions republicanes, aquest retorn (i molts d’altres) no es va produir mai. Fins ara. Com que el PSOE necessita els vots del PNB com un nàufrag necessita un bot salvavides, la Moncloa ha cedit finalment i ha retornat l’edifici al partit jeltzale. El palauet té 1.300 metres quadrats de superfície i el seu preu de mercat actual és de 17 milions d’euros. Avui és la seu de l'Instituto Cervantes, que d’ara endavant pagarà un lloguer al nou propietari. Es compleix així la llei de memòria democràtica i es repara una injustícia, tot i que cal recordar que han hagut de passar vuitanta-cinc anys des de la confiscació i cinquanta des de la mort del dictador.

Franco potser va morir físicament fa cinquanta anys, però el seu esperit està ben empeltat a les estructures essencials de l’Estat

Tot això està molt bé, i es confirma un cop més la llegendària força negociadora i la llarguíssima memòria d’elefant del PNB. Ara bé, també serveix per evidenciar que Espanya no ha girat full del franquisme ni de les seves conseqüències. Franco potser va morir físicament fa cinquanta anys, però el seu esperit està ben empeltat a les estructures essencials de l’Estat i no sembla que això hagi de canviar. I és així perquè una flor no fa estiu i la devolució d’un edifici requisat pel franquisme, per emblemàtic que sigui, no és una reparació general d’un espoli que va ser planificat, massiu i sistemàticament organitzat. A Catalunya hi ha encara avui centenars i centenars de seus de partits polítics, associacions, ateneus, casals, casinos, empreses, diaris, editorials, llibreries i sindicats que van ser espoliats pel franquisme i que mai s’han retornat. És possible que molts fossin enderrocats i la reparació material sigui impossible, però tampoc no s’han concedit indemnitzacions. Sense comptar, és clar, els milers i milers de domicilis de republicans que van ser assaltats i saquejats. Algú els retornarà el que se'ls va robar? No.

Un dels casos més coneguts és la seu del CADCI, a les Rambles de Barcelona, convertit en una icona perquè allà hi van morir Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bartrina durant els Fets del Sis d’Octubre del 1934. L’edifici va ser requisat pels franquistes i, malgrat que hauria de ser retornat als seus legítims propietaris, actualment és una seu de la UGT després de ser-li cedit pel ministeri de Treball. Tot en ordre. Un altre cas conegut el trobem a Lleida, on la Joventut Republicana de Lleida tenia una seu a l’avinguda Blondel (comprada el 1916) i un camp d’esports (adquirit el 1919). Ambdues propietats van ser confiscades el 1939. Malgrat que la justícia espanyola va admetre l’espoli, el retorn no s’ha dut mai a terme perquè es va considerar que les dues instal·lacions no s’havien destinat a activitats polítiques. Esperpèntic.

ERC calcula que la dictadura li va requisar més d’un miler de locals del partit i d’entitats adherides. Acció Catalana Republicana (ACR) també va veure el seu patrimoni requisat, però aquest partit va desaparèixer i amb ell la memòria del que s'ha robat. Al marge dels partits polítics, la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) ha documentat que l’Estat espanyol va requisar 298 béns immobles pertanyents a 232 entitats de tot el país. Entitats com l’Ateneu Polytechnicum, la Societat Naturista, l’Ateneu Humanitat, el Centre Martinenc, l’Ateneu Gracienc o el Grup Excursionista Terra Endins van veure els seus locals saquejats i requisats, i encara avui esperen, vuitanta-sis anys després de les requises i quaranta-sis anys després de les primeres eleccions democràtiques, que l’Estat els repari aquesta injustícia. Ho farà? No, perquè Franco va guanyar la Guerra i la transició no va passar comptes.