El proper diumenge 9 de juny estem convocats a les urnes per triar els nostres representants al Parlament Europeu. Aquestes votacions tenen lloc cada cinc anys i, en part, condicionen el futur polític, cultural, social, econòmic, organitzatiu i defensiu de bona part del continent europeu.
El 2019 la participació en el conjunt de l’Estat espanyol fou del 60,7%, en bona part a causa del fet que es va fer coincidir el dia de la votació de les eleccions al Parlament Europeu amb el dia de votació de les eleccions municipals, mentre que en el conjunt de la Unió fou només del 50,7%; així i tot, superior a la del 2014. Aquest any, tornen a estar soles en el calendari electoral, i després d’eleccions quasi seguides als parlaments de les comunitats autònomes del País Basc i de Catalunya, tot fa preveure que el nivell de participació tornarà a ser baix. Potser fora bo preguntar-nos, per què hi ha aquest grau de desafecció respecte de les eleccions al Parlament Europeu? Doncs probablement perquè els ciutadans percebem com a llunyanes les institucions europees, i aquestes han fet mèrits perquè ho considerem així; o perquè considerem que els dèficits democràtics, pel que fa al control i impuls de l’acció de la Comissió o del Consell, són força elevats; o perquè hi ha un cansament de campanyes electorals reiterades; o perquè els ideals europeus són poc coneguts o són percebuts personalment com a inexistents; o perquè es considera que la burocràcia comunitària és més un fre que un accelerador; o perquè…(i aquí cadascú pot posar el que més li escaigui). Sigui com sigui, la baixa participació disminueix el preu, en vots, dels escons, i tendeix a afavorir les posicions més minoritàries, normalment les més radicalitzades. No es tracta d’una regla universal, però és allò que s’intueix des del sentit comú i des de la pràctica electoral.
Europa necessita, com qualsevol criatura, aire fresc, compromís en la seva construcció, ganes de compartir, que es valorin els seus èxits i que s’encarin els seus reptes
Per diverses causes, Europa, que està conformada en bona part per societats envellides, conservadores i porugues, sembla tendir cap a donar una major presència als partits que representen i presenten ideologies d’extrema dreta, és a dir, ideologies excloents, ofensives i estatalment identitàries. Les darreres previsions indiquen que el conglomerat d’extrema dreta, o d’extremes dretes, pot convertir-se en la tercera força de l’hemicicle a Brussel·les i a Estrasburg, i que pot ultrapassar, tranquil·lament, els cent cinquanta escons. Un fet que faria molt difícil la convivència en les instàncies parlamentàries europees i que condicionaria molt el futur del continent. Al meu entendre, en la mala direcció.
Els fonaments de l’Europa comunitària estan en la civilització judeocristiana que ha conformat la nostra manera de pensar, la nostra manera de ser, i la nostra manera d’estar al món. Són segles d’una tasca contínua, i en zig-zag, que ha establert la ruptura del lligam entre política i religió; que ha permès avançar en el reconeixement de drets individuals; que ha procurat, no sempre amb èxit, encaixar les minories en les accions comunes; que ha dotat d’estabilitat i de pau, darrerament amb fracassos sonats, el nostre continent; que ha servit d’escut i d’argumentari contra tota mena de totalitarismes, siguin el nazi-feixista o el comunista; i que havia servit per disminuir les desigualtats i per fer funcionar l’ascensor social, gràcies a sistemes de protecció social únics al món, i ara potser també en equilibris precaris.
Tot aquest arsenal protector i fomentador de llibertats i de drets, ara hi ha europeus que el senten amenaçat per una immigració que consideren massiva; per una demografia adversa; i per uns polítics, de qui consideren que no s’ocupen dels seus problemes. És difícil lluitar contra percepcions. Aquestes percepcions estan en l’ambient, però això no vol dir que siguin justes, ni certes, ni que algú plantegi solucions reals als reptes plantejats. N’hi ha que prefereixen presentar solucions simples a temes complexos; que prefereixen buscar bocs expiatoris (d’ètnia, religió o grup) abans que reflexionar sobre les responsabilitats individuals; que prefereixen el traç gruixut al fi; que són profetes de catàstrofes, en lloc de propulsors d’activitat i de vida. Deslliureu-vos d'aquests apocalíptics, d’aquests apòstols del blanc i negre, d’aquests impulsors de divisions, d’aquests falsos defensors d’essències, d’altra banda, ja periclitades.
Europa necessita, com qualsevol criatura, aire fresc, compromís en la seva construcció, ganes de compartir, que es valorin els seus èxits i que s’encarin els seus reptes. El 9 de juny podem situar-nos al cantó de la foscor o de la llum, per tènue que sigui. La palla va cara, aportem llum a la foscor que ve!