No sé si us hi heu fixat, però cada vegada tenim les pantalles més grans i els cervells més petits. M’agradaria dir-vos que estic fent broma, però, malauradament, no és així. Estem arribant a un nivell d’estupidesa tan elevat que, fins i tot, el regne animal està preocupat, temen que, nosaltres, els humans —amb les nostres ximpleries— trenquem, definitivament, la cadena tròfica; i no estan d’humor per passar gana. És molt fàcil comprovar que no us estic mentint, només heu d’observar el vostre entorn i fer una mica d’introspecció. La gent viu per inèrcia i es deixa endur per les tradicions i pel que fan els altres, sense qüestionar-se res. Si algú va a la platja a banyar-se en ple hivern, tots cap a la platja a banyar-nos. És igual que hi hagi una cua de trenta quilòmetres o que estiguem a deu graus sota zero; si els altres hi van, pels meus collons que jo també hi aniré i seré el primer de banyar-me. Si és temporada de menjar escudella i carn d’olla, doncs tots a menjar escudella i carn d’olla; tant és si estem a trenta graus. Si podem començar a celebrar Nadal a l’octubre, per què començar a posar les garlandes el desembre? El que és realment rellevant no és preguntar-se per què faig les coses que faig i tenir una personalitat ben definida, sinó no desentonar amb la resta de la humanitat.

Intenteu tenir una conversa amb algú, si sou valents. Ja no dic una conversa interessant, dic una simple conversa. Inicialment, us semblarà que l’altra part té un cert interès a intercanviar pensaments, però aviat us adonareu que la conversa va en una sola direcció: o bé tu parles i l’altre no t’escolta o bé parla, però no espera resposta perquè l’únic que vol és descarregar tota la merda que té a dins a sobre teu. També existeix l’opció que, mentre tu parles, estigui parlant amb algú altre a través del mòbil o que se n’hagi anat a un món de fantasia en el qual tu no estàs invitat. Heu de saber que quan us trobeu algú pel carrer i us pregunta com esteu, en el 99% dels casos, no ho vol saber; simplement fa servir una plantilla de cortesia per quedar bé. Tant us podrien preguntar com esteu com dir-vos: sembla que vol ploure o em pica el cul. Són paraules buides, de contingut i d’intenció.

No ho sé vosaltres, però jo no vull viure en un món en el qual la intel·ligència no fa acte de presència i en què les persones no es fan preguntes i es passen el dia fent-se 'skincares' i gravant els 'getreadywithme'

Endinsem-nos, ara, en el món de l’expressió oral i escrita. Jo, us ho dic de veritat, tinc seriosos problemes per entendre escrits i àudios de moltes persones: estructuren les frases sense cap mena de lògica i fan servir paraules que no saben què volen dir en contextos lingüístics equivocats només perquè les han sentit a algun lloc i els han fet gràcia. El resultat és que no entenc res del que intenten dir-me o que ho malinterpreto. Si no coneixeu bé el significat d’una paraula i en quins contextos s’empra, si us plau, no la feu servir, feu-ne servir una de més senzilla que, almenys, us sigui familiar. Hi ha persones que volen semblar més cultes del que, en realitat, són i decideixen o bé anar al diccionari i agafar la primera paraula que troben o bé agafar-ne alguna que han vist o sentit a algun lloc i encabir-la en el seu idiolecte. No! Prou! És insuportable sentir algú parlant amb paraules que no controla i posant adverbis o conjuncions —o el que sigui que considera atractiu per a la seva frase— on no toquen perquè els sembla un llenguatge de més categoria. L’origen del problema rau en el fet que la gent ja no s’esforça: agafen el mòbil i van mirant imatges i més imatges i més imatges; reben i no donen res, no fan cap esforç mental, simplement, s’empassen informació superficial sense cap mena de profunditat cognitiva ni intel·lectual. Cada vegada estan més buits i són menys lletraferits i més cap de suros. El cervell els ha quedat parat a l’edat de cinc anys, però sense la meravellosa imaginació que tenen els infants. Intentes aprofundir en alguna conversa per trobar una mica de sentit a aquesta vida i et trobes que o et deixen d’escoltar o et diuen que tenen pressa o et canvien de tema i et diuen que han abaixat el preu del paper de vàter i que estan molt contents.

No ho sé vosaltres, però jo no vull viure en un món en el qual la intel·ligència no fa acte de presència i en què les persones no es fan preguntes i es passen el dia fent-se skincares i gravant els getreadywithme. Què se n’ha fet d’aquelles persones a qui admiraves per la seva eloqüència, per la saviesa de les seves paraules, pel regust de coneixement que et deixaven i per les ànsies de saber que et transmetien? Cal dir que aquestes persones solien ser persones grans que, amb els anys, havien acumulat coneixements i experiències que transmetien a les següents generacions perquè no cometessin els mateixos errors. En la societat actual, es premia l’estupidesa i la bellesa superficial i s’arracona la gent gran en residències (on se’ls empastilla perquè deixin de pensar) com si fossin trastos. Segur que volem una societat d’aparences en comptes d’una societat que pensa? Deixo la pregunta oberta perquè hi pensem entre tots.