"En relació amb l'Església, és estrany observar tanta ignorància barrejada amb tan poca indiferència. Els encanta parlar-ne i odien sentir-ne dir res"
G. K. Chesterton

No surto de la meva estupefacció i això que només fa dos dies periodístics que estic de dol per la mort del cap de l'Església catòlica. Entenc perfectament l'interès dels creients, les càbales dels catòlics i les discussions bizantines sobre el carisma o el camí que Francesc va imprimir a la seva Església. El que m'esbalaeix, com a atea d'educació catòlica que soc, és el frenesí de l'esquerra i de l'esquerra més esquerra per convertir la figura de Francesc, el primer papa jesuïta, en la d'una mena de Che Guevara que si no acaba en pòsters i samarretes no serà per manca d'entusiasme. És realment estupefaent l'elaboració de la figura i l'apropiació política del seu llegat que s'està esdevenint aquests dies. El papa progre, diuen, fins que topen amb la realitat que Francesc va ser, sobretot, el que era: un papa de l'Església catòlica, guardià dels seus dogmes i de la seva essència. I és que si fa més de dos mil·lennis que l'Església està viva, potser és a causa del seu caràcter lampedusià, el que propicia canviar-ho tot per continuar sent la mateixa.

Així que, de cop i volta, els elogiadors d'esquerres de la figura política del papa Francesc, ja que prescindeixen completament del seu lideratge espiritual, com convé a tot materialista dialèctic o no, topen amb la realitat que, en termes de dogma, de creença i de doctrina, Francesc és exactament igual que els seus antecessors i de com seran els seus successors. Llegeixo i sento: no oblidem que va preferir la part reaccionària en matèria moral, la moral social va ser el pitjor dels seus pecats, no acceptava l'avortament ni en cas de violació, no va avançar amb el matrimoni igualitari, no va aconseguir que les dones fossin ordenades... Evidentment, benvolguts i sorpresos camarades progressistes mancats de qualsevol coneixement sobre l'Església! Francesc no es va desplaçar ni un punt de la doctrina de l'Església, i encara que preferís avantposar, mobilitzar, defensar i promoure la doctrina social de l'Església, fent-ho tampoc no es movia ni un mil·límetre de la posició contínua i inevitable del papat. "L'Església no pot seguir el ritme dels canvis que marquen els seus detractors", que deia Chesterton.

És curiós, però són alguns dels seus detractors els que tenen més afany a marcar el camí que ha de seguir una institució a la qual no pertanyen, les normes de la qual no segueixen i els ensenyaments de la qual desatenen. A mi, com a atea que soc, se'm fa incomprensible aquest interès desorbitat que alguns no creients mostren per "modernitzar" quelcom amb què no combreguen. D'ençà que les democràcies occidentals van marcar nítidament la separació Església-Estat, cada ciutadà en consciència pot creure en allò que vulgui o no creure o dubtar, sense que els designis d'una confessió o una altra marquin la seva vida com a membre de la polis.

És menys curiosa i més pròpia del ritme dels temps, la resignificació, relectura i reelaboració de la figura de Francesc que s'està duent a terme des de l'esquerra, gairebé amb una mena de santificació laica d'un líder espiritual que volen convertir en un revolucionari amb sotana. El papa dels pobres, dels febles, dels abandonats, dels menyspreats, dels immigrants, dels dolençosos, repeteixen quan l'enalteixen, el papa del poble. No és aquesta l'essència del missatge evangèlic? Quin canvi introdueix Francesc, més enllà de donar més visibilitat a aquesta tasca que a la dogmàtica o teològica? El principal carisma teològic de Francesc és l'evangèlic. No ha d'estranyar res de tot això. El papa de la perifèria, el papa dels llocs no europeus o no occidentals, el papa dels cardenals exòtics, insisteixen. Quina altra cosa han estat sempre els jesuïtes, sinó evangelitzadors? Afegiu-hi, a tot plegat, la necessitat d'incorporar cardenals aliens als conciliàbuls vaticans que tan poc lleials li eren. El papa de tothom, repeteixen. No, de tothom no, el papa dels catòlics, com ha de ser.

Se'm fa incomprensible aquest interès desorbitat que alguns no creients mostren per "modernitzar" quelcom amb què no combreguen

Francesc va ser un gran comunicador, un gran coneixedor de l'espurna que et fa pròxim al poble (no l'anomenaré populista, com fan molts) i tocava els ressorts amb força encert. De vegades s'equivocava i després reelaborava el missatge, com li va passar aquella vegada a l'avió amb els periodistes parlant sobre els homosexuals: "hi ha moltes coses que es poden fer amb la psiquiatria". Escàndol. Tornava a dir el que pensava en una entrevista amb l'Évole: "quan encara són petits i comencen a tenir símptomes rars, es poden prendre mesures". O bé, en aquell mateix diàleg, "una tendència mai no és pecat", fent bona gala de la restricció mental pròpia dels jesuïtes. Una tendència homosexual mai no és pecat... tret que la posis en pràctica, aleshores sí que ho serà. Francesc i el seu gir amb els homosexuals que mai no va ser. "Qui soc jo per jutjar-los? Tots som fills de Déu". Quin papa o quin cristià veritable no podria subscriure aquestes paraules? No, Francesc tampoc no es va moure gens ni mica en aquesta matèria, com no ho va fer en l'avortament ni en el paper de les dones a l'Església. No ho va fer ni quan va assumir que es pot beneir una parella d'homosexuals, i és que l'Església ho beneeix gairebé tot des de fa segles: locals comercials, gentades i, per Sant Antoni, fins i tot animals.

Francesc era un papa catòlic, com no podia ser altrament, que va optar per una visió més ascètica de l'Església. Cap novetat. Periòdicament, a l'Església han aparegut Sant Francescs, Santa Tereses i d'altres que han reinventat les ordres per tornar a l'esperit primitiu que s'atribueix a Crist. Això tampoc no és cap novetat progressista. Si voleu un pontífex revolucionari, potser heu de remuntar-vos fins a Joan XXIII, "Il Papa Buono", un tipus afable que no només va nomenar els primers cardenals tanzans o japonesos, sinó que va practicar l'ecumenisme reunint-se amb anglicans, ortodoxos, protestants i musulmans i, fins i tot, els va convidar com a oients al Concili Vaticà II que va convocar. Allà sí, al Vaticà II, es va canviar la faç de l'Església, tant que hi ha qui encara no l'accepta i tant que Francesc encara ha lluitat per posar-lo en pràctica del tot. Un altre papa catòlic, Joan XXIII, molt més revolucionari que Francesc i tan catòlic com ell.

Però així va creixent el personatge, contribuint sense la seva autorització a la polarització en voga, perquè com més l'enalteix el govern socialista o els líders de l'esquerra extrema o li fa un especial Pablo Iglesias, més tírria li agafen els cristians més conservadors, que esperen obtenir ara un pontífex més del seu estil clàssic, com si Francesc no ho hagués estat. Tot relat, tot reinvenció. Gairebé el cent per cent dels que el glossen no se n'ha llegit ni una de les encícliques (o bé només citen les que consideren progres perquè parlen d'immigració i ecologia, i s'obliden de les que tracten sobre evangelització o sobre la llum de la fe, que aquestes, això rai) i, tanmateix, es dediquen a la seva exegesi com a possessos.

A mi, com a atea militant, la figura de Francesc em resulta estimulant per espiritual, en aquest món en què res ni ningú ja no es refereix als problemes espirituals de la humanitat, ni a res que no sigui consumir o gaudir, però no és el meu líder, com no ho serà qui el succeeixi. Per aquest motiu prefereixo que els que creuen confiïn en l'Esperit Sant per fixar el camí de la seva Església i els que no creiem assistim als fluxos que, sens dubte, formen aquesta estructura jeràrquica de poder terrenal.

I que no oblidin els conversos al revolucionari Francesc que els catòlics no volen "una Església que es mogui amb el món, sinó que mogui el món", en paraules de Chesterton. I això és l'únic que a mi em preocuparia, que l'Església continués intentant moure'ns a tots.

En pau descansi, Jorge Bergoglio, un tipus bondadós i amb ideals d'aquells que, potser, ens en caldrien més.