Avui molts ens sentim una mica orfes.

Sabíem, després de dos mesos i mig d’incerteses, que el traspàs del papa Francesc —d’edat avançada i salut fràgil— s’apropava, però hi havia sempre aquella esperança d’una possible recuperació que, malauradament, no ha acabat d’arribar.

Uns mesos d’una preocupació que, més enllà de la seva dimensió eclesial i espiritual ja de per si cabdal, venia amplificada per l’estremidor context global actual de guerres múltiples, tensió creixent arreu i puixança de l’autoritarisme i l’extremisme. Una conjuntura on la figura de Francesc havia esdevingut, també a nivell mundial, un dels pocs referents d’alternativa a aquesta onada ascendent de trumpisme, intolerància, i fins i tot m’atreviria a dir que de por. I és que fins i tot malalt, el papa Francesc pugnava per fer arribar el seu missatge —per via de la paraula però també de les accions simbòliques— d’esperança, de pau i en favor dels més marginats i perseguits.

Sorprenen, i colpeixen, els darrers actes públics de Francesc, "el papa de la gent". Allò que va voler fer, per sobre d’allò que va optar no fer: la visita el Dijous Sant a la presó de Regina Coeli (impossible no recordar en aquest punt Joan XXIII), l’aparició pregant a la Basílica de Sant Pere el Dissabte Sant tot saludant pelegrins; i finalment el Diumenge de Pasqua la benedicció Urbi et Orbi fent llegir el seu discurs, un contundent al·legat contra la guerra, a favor de la pau, i en defensa dels “vulnerables, els marginats i els migrants”. Un discurs que contrastava radicalment amb la breu trobada que s’havia dut a terme poc abans amb el vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, catòlic convers seguidor, però dels vessants més integristes i més allunyats de tot allò que representava Francesc.

De fet, hi ha una certa controvèrsia sobre aquesta darrera reunió del Papa, sobre si tenia sentit —davant el seu fràgil estat de salut— haver acceptat una petició tan incòmoda per molt que diplomàticament fos aconsellable. Reflexionant-hi, jo em quedo amb el coratge demostrat per Francesc en admetre-la; em refermo amb un papa que tot i la seva debilitat física va demostrar, un cop més, la seva enorme fortalesa moral no defugint-la. Entomant els reptes fins al final.

Però aquell no va ser el darrer acte de Francesc, de fet no ho podia ser.

La figura de Francesc havia esdevingut, també a nivell mundial, un dels pocs referents d’alternativa a aquesta onada ascendent de trumpisme, intolerància, i fins i tot m’atreviria a dir que de por

Com deia, després de la salutació amb J.D. Vance, Francesc dugué a terme —això sí, amb dificultats— la tradicional benedicció Urbi et Orbi, a la "ciutat i al món" del Diumenge de Pasqua. I després, al més pur estil seu, el "papa de la gent" baixà a saludar la multitud que es trobava a la plaça de Sant Pere aturant-se en algunes ocasions a beneir alguns infants. Ara reveient aquelles impressionants imatges, en les que fins i tot per uns minuts el papamòbil entrà en territori italià per saludar la multitud congregada a la Via della Conziliazione, un no pot deixar de pensar que aquest fou el veritable comiat de Francesc, sempre al costat de la seva gent, fins al darrer sospir.

I és que trobarem a faltar el papa Francesc, molt més del que segurament ens podem imaginar ara.

A mitjans del passat mes de gener, una certa casualitat va fer que em retrobés amb un vell conegut, molt proper al Sant Pare. En preguntar-li per com estava el Papa em contestà “bennino” (difícil traduir-ho al català i s’entén perfectament) “però cal tenir en compte que té 88 anys...” digué. En aquells moments ningú pensava en un desenllaç proper, i poc es podia pensar que una pregunta com aquella, del tot espontània per part meva, agafaria tant significat només unes setmanes després.

Amb la mort de Francesc s’activa un complex i antic mecanisme, secular, per a l’elecció del nou Sant Pare. La confirmació de la mort del Papa, la destrucció de l’Anell del Pescador i el segellat dels Apartaments Pontificis, la Seu Vacant, els funerals del Papa i l’activació del conclave, amb l’arribada de més d’un centenar de cardenals electors de tot el món que procediran a l’elecció del nou líder de l’Església catòlica. I, d’aquí a unes setmanes, la fumata bianca i l’Habemus papam amb la proclamació del nou papa, la seva presa de possessió i l’inici del nou mandat.

Arran del decret que el mateix Francesc va firmar el novembre passat, aquest procediment serà menys pompós que en els casos anteriors. Però, en qualsevol cas, el pes de la història i la gravetat del moment hi planejaran indefectiblement.

Perquè com deia a l’inici, en el tèrbol context actual, l’elecció del nou Sant Pare és més cabdal que mai. I no ho és sols per l’esdevenir d’una institució com l’Església catòlica —amb dos mil anys d’història i uns mil quatre-cents milions de seguidors—, sinó que també ho és de cara a definir, o contrarestar, les noves hegemonies d’aquest món convuls i arriscat en el qual vivim.