El paper de fumar

Si algú de vostès em segueix a les xarxes socials, ja haurà percebut que considero que una de les indústries més pròsperes a casa nostra és la de la producció de paper de fumar. Els catalans en som especialistes en el seu ús, i en el sector independentista/ sobiranista/ nacionalista encara més. És aquell ús que ens fa ser exigents amb els altres i indulgents amb nosaltres mateixos, aquell esport que molts catalans practiquen amb fruïció i que consisteix a dir que la culpa sempre és dels altres. Aquell posat pontifical del “jo ja ho deia”, aquella reminiscència infantil que fa que es defugin les responsabilitats individuals. Com a societat estem contents de centrifugar les culpes de les nostres irresponsabilitats cap a l’entorn, la societat, el sistema…, qualsevol col·lectiu o tòtem que ens alliberi d’un sentiment de responsabilitat pròpia.

Hi ha especialistes de la centrifugació, i n’hi ha que fins i tot ho han adoptat com a marca d’identitat corporativa i partidista. Ara, així els hi va.

Tenim, per exemple, els qui, en una situació d’emergència (o, si més no, d’urgència, no ens posem dramàtics tampoc), xuten endavant cap a no sé quines lluites compartides o xalen per eixamplar la base. En una situació d’urgència, o si més no de desori, potser cal apuntalar primer les bases pròpies, fer entenedor el missatge i tornar a les qüestions bàsiques. Aquelles qüestions que es resumeixen tan bé en el lema: llengua, cultura, país. Perquè estem aquí, en la necessitat d’apuntalar aquests bàsics: sense llengua perdrem la identitat (la catalanitat que hauria de ser transversal), sense cultura beurem de les que altres ens proposaran o imposaran, i sense país només serem un territori. Abans d’eixamplar em sembla que cal consolidar. Consolidar endins i enfora. Consolidar tornant a fer comuna i atractiva la catalanitat. Consolidar buscant consensos de país, que, en altres èpoques, havíem sigut capaços d’assolir. Però per a fer això, cal menys paper de fumar i més arremangar-se i picar pedra, i això costa més.

Allò que és segur és que caldrà continuar picant pedra, que cal aixecar-se cada matí i fixar-se objectius possibles i engrescadors, que ningú no farà la feina per nosaltres

També se l’agafen amb paper de fumar aquells que es diuen de la mateixa família, però que malgrat les indicacions dels seus màxims dirigents històrics, continuen amb els seus grupuscles i dèries personals, perquè són els purs entre els purs. Tanta pretesa puresa pot acabar comportant alguna patologia social, que els que tracten amb sectes coneixen bé. El paper de fumar també embolcalla la declaració de jornades històriques, quan ja no ens en caben més al sarró. De jornada històrica només ens en pot quedar una, i tota la resta són fites per a arribar-hi. A força de gastar els mots, acaben perdent sentit.

Uns altres grans consumidors de paper de fumar són els que es diuen classe popular assembleària, però que perduts en el seu laberint acaben per no entendre el què passa de veritat al carrer, perquè mentre la gent viu, lluita i pateix, ells estan discutint sobre empats, punts i comes, i festes de guardar.

De tota manera, els majors consumidors d’aquest tipus de paper són tots aquells que són capaços de defensar qualsevol causa, com més lluny millor, però que són incapaços de fer un gest per les causes pròpies. Els beneits que instal·len cordons sanitaris a forces democràtiques, però que no tenen cap escrúpol a guanyar quotes de poder, sigui com sigui i amb qui sigui. Els falsos profetes que han fet del mercadeig dels seus, cada cop més minsos, resultats electorals moneda de canvi per a obtenir uns llocs ben remunerats des d’on poder seguir fent revolucions de saló i elucubracions postmodernes i religiosament wokes. I també un esment especial per aquells que es consideren molt cristians, però que voten forces profundament anticristianes, les forces polítiques que assenyalen grups, ètnies o col·lectius com a bocs expiatoris. A l’Evangeli hi ha unes paraules que els hi són dedicades.

No voldria deixar-me en aquest repàs a tots aquells diletants que s’autoproclamen abstencionistes perquè diuen sentir-se molt defraudats amb l’oferta electoral. Potser tenen raons per a sentir-se així, però una Nació és un plebiscit de cada dia, i cal anar-hi i anar-hi davant de qualsevol oportunitat, perquè, com amb els gasos, l’espai que tu no ocupes, l’ocuparà un altre. Abstenir-se en política real no té cap significat; ara bé, sembla ser una postura gratificant per a aquells que en fan bandera. I encara tot empitjora quan això es fa emprant una mena d’artificial supremacisme intel·lectual, com si tots els altres fóssim curts de gambals. M’agradaria que si tenen alguna cosa a proposar s’ajuntessin i fessin una oferta electoral que els/ens pogués resultar engrescadora, però potser el problema no és d’oferta, sinó de demanda.

Sigui com sigui, allò que és segur és que caldrà continuar picant pedra, que cal aixecar-se cada matí i fixar-se objectius possibles i engrescadors, que ningú no farà la feina per nosaltres, que es necessiten totes les mans i que més valdria que deixéssim de mirar-nos de reüll i miréssim tots plegats al front i als costats. És qüestió de deixar de gastar paper de fumar, i d’acabar amb l’eterna divisió dels qui ens considerem del mateix camp.