Es veu que no se sabia que la judicatura espanyola no aplicaria l’amnistia ni a Carles Puigdemont ni a Oriol Junqueras ni a la resta de dirigents que hi havia al PDeCat (després JxCat) i a ERC en el moment del referèndum del Primer d’Octubre i que encara ara o bé són perseguits els que van marxar a l’exili (Antoni Comín i Lluís Puig) o bé estan inhabilitats els que es van quedar (Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull). No s’entén a què venen, doncs, tants escarafalls per una decisió que estava cantada dels jutges del Tribunal Suprem Manuel Marchena i Pablo Llarena de passar-se pel folre la llei aprovada pel Congrés. I és que si els beneficiaris finalment burlats pel comportament prevaricador d’aquests togats és de debò que estan sorpresos, vol dir que tots plegats encara són més carallots del que es podia esperar.

El cas és que uns i altres ja s’havien muntat la pel·lícula, talment com si del conte de la lletera es tractés, sobre què farien amb l’amnistia sota el braç i ara resulta que tot el que havien previst ha quedat en no res. ERC i JxCat van posar l’aprovació d’una llei d’amnistia com a condició per investir Pedro Sánchez després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023 i, en aquest sentit, no es pot dir res contra el líder del PSOE, perquè ell ha complert. És la judicatura espanyola de la qual en depèn l’aplicació la que boicoteja l’acord. I la conseqüència és que, una vegada més, el president del govern espanyol se surt amb la seva  —continuar a la Moncloa— i els dirigents dels partits catalans es queden amb un pam de nas havent-li fet la feina a canvi de res. Una situació que es veia a venir des del primer moment i sobre la qual molts havien alertat.

La justícia espanyola no permetrà mai que el 130è president de la Generalitat travessi el Pirineu si no és emmanillat i pres, i ho farà encara que hagi de prevaricar — com en realitat ha fet des del primer dia que va construir una causa general contra Catalunya completament fictícia—, perquè sap que pot procedir amb total impunitat sense que cap dels seus actes tingui conseqüències per a la seva feina. Al contrari. Per això Manuel Marchena i Pablo Llarena —i també Joaquín Aguirre respecte a l’anomenada trama russa— es poden permetre el luxe de deixar en paper mullat la llei d’amnistia, en lloc de complir-la, retorçant com sempre els arguments, en aquest cas el de la malversació, quan fins i tot el Pepito Grillo del PP de l’època del procés independentista, el ministre d’Hisenda d’aleshores, Cristóbal Montoro, havia mantingut sempre que no hi havia hagut malbaratament de cabals públics. I ell prou que ho coneixia de primera mà, perquè en aquell moment les finances de la Generalitat estaven intervingudes.

L’arxivament del cas  Tsunami Democràtic i el revés que suposa per a un jutge de l’Audiència Nacional com Manuel García-Castellón, a punt de jubilar-se —de debò que es deu a un error?—, tot i ser una bona notícia per als encausats —entre ells Marta Rovira, que ja s’ha afanyat a tornar després de sis anys a Suïssa—, no deixa de ser un episodi més de com els poders de l’estat espanyol han fet i fan servir la judicatura per perseguir la dissidència catalana. Quan els ha interessat, han disparat contra tothom que han trobat davant, i quan s’han adonat que la causa els podia perjudicar, perquè era una evidència arreu que l’acusació de terrorisme per haver exercit el dret de protesta amb manifestacions al carrer no s’aguantava per enlloc, l’han deixat  caure i a una altra cosa. Però el mal ja estava fet. I, si no, que li  ho preguntin als membres dels Comitè de Defensa de la República (CDR) investigats també per terrorisme en l’anomenada operació Judes i a qui la mateixa Audiència Nacional es resisteix a amnistiar i elevarà una consulta prèvia al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per dilatar tant com pugui el procés. Un camí que  es pot fer molt llarg si, a més, al final hi ha d’acabar intervenint també el Tribunal Constitucional.

La justícia espanyola no permetrà mai que el 130è president de la Generalitat travessi el Pirineu si no és emmanillat i pres, i ho farà encara que hagi de prevaricar

En aquest escenari, és inconcebible que, després de gairebé set anys, des del  2017, de maniobres de tota mena contra el moviment independentista i després, en fi, de més de tres segles de persecució de tot el que té a veure amb Catalunya, aquesta manera de fer encara sorprengui algú. El fet, però, és que als dirigents de JxCat i ERC que havien dipositat totes les esperances en la llei d’amnistia per resoldre les seves situacions personals els ha quedat cara de babaus. Tot i que és curiós observar com només quan la cosa els ha afectat a ells directament han corregut a muntar una cimera a Waterloo —ERC, JxCat, la CUP, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, però no per refer la unitat del sobiranisme malmesa des de fa temps, sinó per veure com se’n sortien.  Una de les possibilitats serà la crida a la mobilització que es planteja fer JxCat —de moment té previst un acte el dia 27 a la Catalunya Nord— per evitar l’empresonament de Carles Puigdemont quan torni a Catalunya per assistir, si compleix la promesa que va fer, a la sessió d’investidura al Parlament del nou president de la Generalitat, sigui la seva o la d’un altre candidat, encara que fos a risc de ser detingut.

JxCat sembla  disposat a fer de la tornada del 130è president de la Generalitat a Catalunya un martirologi, convençut que li reportarà un bon grapat de vots a les urnes. Però el que no està gens clar és que ara tingui sentit el retorn de Carles Puigdemont per ser empresonat i que quan políticament l’hauria tingut tot, en algun moment d’aquests set anys, no es produís. Ell ja havia calculat que gràcies a la llei d’amnistia aquest cop sí que podria tornar, però s’havia equivocat a l’hora de donar per feta la part principal de la premissa, que és que els jutges aplicarien la llei. En qualsevol país dit democràtic, això seria així. A Espanya, en canvi, tot és diferent. Els jutges són els primers que incompleixen la llei i que actuen de manera absolutament contrària a la Constitució que tant enarboren  quan de defensar la sacrosanta unitat de l’estat es tracta.

Serà un cas digne d’estudi per a generacions futures, el d’una democràcia tan imperfecta que és la judicatura qui cada dia una mica més deixa feta miques la separació de poders i es carrega l’estat de dret. I, mentrestant, els súbdits catalans a la força d’aquest estat espanyol que els encotilla es troben més indefensos davant de pràctiques pròpies de règims autoritaris i absolutistes que semblaven periclitades, però que en aquesta part del sud d’Europa encara subsisteixen gràcies a la complicitat d’una Unió Europea que mira cap a una altra banda. Per això és tan fàcil que aquí una llei de la transcendència de la d’amnistia quedi efectivament en no res, en no gaire més que paper mullat. Això sí que és un cop d’estat.